Deixar-se estimar té conseqüències en la persona estimada i son les següents: sentit de pertinença, llum, purificació i creativitat. Ho aniré desenvolupant.
Sentit de pertinença
Jo, quan sentía o llegia que Déu no ens estima a tots per igual, una veu es rebel.lava dins meu, perquè no ho entenia. Potser no m´ho sabien explicar. S´ha dit que Déu estima més als qui corresponen a les seves gràcies. És l´explicació teológica. Però a mi m´agrada explicar-ho de manera més senzilla: la major correspondencia a la gràcia de Déu és deixar-se estimar per Ell. En definitiva, és el mateix: deixar que l´Espèrit Sant esculpeixi el rostre de Crist a l´ànima. O dit d´una altra manera: deixar-se apoderar per l´amor de Déu. Deixar-se posseïr pel seu amor. Deixar-se estimar per Déu és pertànyer-li, ser exclusivament d´Ell. ¿No és això l´amor humà també? És el sentit de pertinença. Qui es deixa estimar sap que pertany al que estima. Es deixa posseir. Deixa que ell faci el que vulgui amb la seva persona. Però en aquest procés el subjecte estimat no perd la seva personalitat, el seu temperament, el seu caràcter. El jo no desapareix, com passa a les filosofies o religions orientals o a la New Age, en una mena de dissolució holística. Desapareix a l´armonia de l´Univers. A l´amor autèntic, el jo roman íntegre, sols que ara viu a un altre cos, a una altra ànima, a una altra ment. Ho expressa molt bé Pedro Salinas a aquest poema:
“Qué alegría vivir/ sintiéndose vivido/. Rendirse/ a la gran certidumbre, oscuramente/, de que otro ser, fuera de mí, muy lejos/, me está viviendo/. Que cuando los espejos, los espías/, azogues, almas cortas, aseguran/ que estoy aquí, yo inmóvil/, con los ojos cerrados y los labios/, negándome al amor/ de la luz, de la flor y de los nombres/, la verdad trasvisible es que camino/ sin mis pasos, con otros/, allá lejos, y allí/ estoy besando flores, luces, hablo/. Que hay otro ser por el que miro el mundo/ porque me está queriendo con sus ojos…”
L´amor humà és com ho descriu Pedro Salinas, però és que l´amor de Déu també és així: el jo no desapareix. És el mateix jo, però il.luminat per l´amor que rep. Els teòlegs diuen que la gràcia no destrueïx la naturalesa, sinó que la perfecciona. A mi m´agrada dir-ho d´una altra manera.
Déu estima el qui dóna amb alegria
De l´amor s´han dit moltes coses, però jo no he llegit mai, o no ho recordo, que l´amor és fonamentalment llum. El subjecte aimat és il.luminat per l´amant, per l´amor que rep. D´aquesta manera apareixen aspects positius de l´estimat, que potser estaven amagats, a la foscor. Qui se sap estimat no només és feliç, sinó que desenvolupa qualitats, potencia las que té i en definitiva, es produeix un salt qualitatiu a la seva personalitat. És un enriquiment que aflora i dóna llum i vida al món circumdant. Qui se sap estimat contempla un món il.luminat que alhora l´il.lumina a ell. No hi ha sombres ni obscuritat. L´amor és sobretot un focus de llum que il.lumina fins i tot les estances més fosques.
Exactament el mateix passa amb l´amor de Déu. Apareixen en la persona estimada per Déu aspectes positius, que fins i tot ella mateixa desconeixia, com la generositat, l´alegria, la tendresa, la delicadesa, l´audàcia, la fortalesa, la creativitat i un munt de ressorts que eliminen tots els obstacles. Ja no hi ha obstacles (el obstacles els creem nosaltres), perquè l´amor de Déu els enderroca tots. Per això, i ho dic perquè així ho pensó, no m´agrada parlar de sacrifici, perquè és tant el que rebem, que parlar de sacrifici o de lluita enfosqueix i disminueix tot el que l´amor de Déu ens concedeix. L´amor de Déu brilla massa per a que nosaltres l´opaquem amb sacrificis. Realment, ¿és tant el sacrifici per tant amor de Déu? Però els sers humans, tan diminuts, magnifiquem el sacrifici i opaquem l´amor de Déu. El sacrifici a vegades ens impedeix veure aquest amor. Ens centra en nosaltres mateixos i ens impedeix aixecar els ulls al Cel, com li passava a la geperuda de l´Evangeli. Portem a l´esquena un sac de sacrificis que ens encorva, ens fa que ens mirem a nosaltres mateixos i ens oblidem que el millor sacrifici és deixar-se estimar per Déu, assaborir, experimentar el seu amor. Com sempre l´arbre no ens deixa veure el bosc. “Testeu i veureu que n´és de bo el Senyor, feliç l´home que s´hi refugia”, resa el Salm 34. Quan ens deixem estimar, no hi ha sacrifici que valgui.
La paraula sacrifici als seus orígens, significaba una ofrena feta als Déus. De fet “sacrifici” té el seu origen en “sagrat”. Però el llenguatge evoluciona, no només fonèticament, sinó semànticament. Les paraules evolucionen i el seu significat també. El significat de “sacrifici” ha evolucionat i ara té connotacions, des del meu parer, negatives, com poden ser esforç, renúncia (tampoc m´agrada parlar de renuncia sinó d´elecció), sofriment. L´amor de Déu és llum, és una força arrasadora, un huracà, un volcà que emana tot tipus de pedres precioses i suprimeix tots els obstacles que ens impedeixen ser millors, que ens impedeixen el creixement interior i personal. Per això qui se sap estimat per Déu no es sacrifica, per a qui se sap estimat no existeix el sacrifici, perquè sap que no está fent cap favor a Déu i perquè ho fa amb gust i alegria. “Déu estima el qui dóna amb alegría” (2 Corints, 9:7).
L’amor és fonament
La muntanya s´ha de pujar sí o sí, però no és el mateix pujar-la amb un xut d´energia, que pujar-la amb dejú o només amb arguments sòlids, com a vegades s´ha pretès. Amb sòlids arguments no es puja la muntanya i si es puja, la pujada es fa molt feixuga i es córre el risc de quedar-se a meitat de camí, per molt determinada que sigui la determinació (paraules de Santa Teresa plenes d´amor de Déu que han ajudat moltíssim). Els arguments sòlids no són fonament. No són la roca ferma de la qual parla la paràbola de l´home prudent. La roca ferma, el fonament, sobre el que es construeix la casa és l´amor de Déu. Sense amor no es persevera ni en l´amor humà ni en l´amor a Déu. Si el fonament sobre el que construïm les nostres relacions, ja siguin interpersonals o amb Déu, és l´amor, ja poden venir huracans i riuades, que venen, que es persevera en la promesa inicial. Si la relació amb Déu o amb els altres es fonamenta sobre les passions, motius humans o coses inconsistents, l´edifici s´esfondra sí o sí.
L’amor es catarsi
Deixar-se estimar per Déu o pels altres es purificador, catàrtic. L´amor de Déu purifica i l´amor humà, si és autèntic, també perquè eliminen tota l´escòria, tots els elements espuris, tot el que pugui haver d´egoïsme, passió, supèrbia, interessos amagats.
Hi ha una idea molt estesa, que repeteix gent teòricament ben formada, i és la de que el sofriment purifica. No. El sofriment no purifica. El que purifica és l´amor. Ho expressa molt clarament i concisament Fernando Ocàriz a A la luz del evangelio (p. 265): “¿Pero al Señor le consuela nuestro sufrimiento? No. Lo que le consuela es nuestro amor, nuestra compasión”. Es pot sofrir molt i no purificar gens. Com deia Sant Pau: “sense caritat ets cimbal que retiny”(1 Cor 13,1). A Maria Magdalena se li varen perdonar els pecats perquè havia estimat molt. No perquè havia sofert molt. “Quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor” (Lc 7,47). El sofriment purifica només si es creix en amor de Déu, si és llera d´aquest amor. Però no ho és necessàriament. El que purifica són els sagraments, principalmente el de l´Eucaristia i el de la Reconciliació, perquè ací es rep l´amor de Déu sense filtres. Purifica perdonar i demanar perdó, perquè sense amor no es pot fer ni una cosa ni l´altra. Purifica l´oració. Purifica aquella velleta que resa pels seus nets en un racó d´una esglèsia fosca i solitària. Purifiquen les obres de misericòrdia: “Perquè tenia fam i em vas donar de menjar” (Mt 25,35-40). Hi ha moltes lleres per les que discórre l´amor de Déu. Una pot ser el sofriment. Però ni és l única ni la més important.
L’art de deixar-se estimar
Volia acabar aquestes disquisicions com les he començat, dient que deixar-se estimar és un art. I com tot art un acte de creació. Qui se sap estimat, qui es deixa estimar, ja sigui per Déu o pels altres, és fonamentalment feliç. I la felicitat, tal i com han demostrat els neurocientífics amb resonàncies magnètiques, enforteix l´escorça cerebral i afavoreix els procesos de neurogènesi, el naixement de noves neurones. La persona que se sap estimada és creativa: té idees, iniciatives, curiositat per aprendre. En definitiva, qui es deixa estimar desenvolupa la intel.ligència creativa per la senzilla raó de que és feliç. I la felicitat, malgrat que els ateus del segle XXI l´oposen a la intel.ligència , la desenvolupa, l´estimula, la porta a descobrir nous horitzons, noves perspectives.
L´amor de Déu és caleidoscòpic. Es pot mirar des de diferents punts de vista i sempre és un esclat de color i llum. Jo l´he mirat des del punt de vista de deixar-se estimar, ple de sensesabors, però que satisfà plenament i paradoxalment. No sé si aquestes disquisicions hauran estat útils, ma come dicono gli italiani: si non è vero è ben trovato.
Entrada relacionada:
L’art de deixar-se estimar