Text de l’Evangeli (Mt 18,15-20): En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «I si pequés contra tu el teu germà, ves, corregeix-lo entre tu i ell només. Si t’escolta, hauràs guanyat el teu germà; però si no t’escolta, pren-ne encara un o dos amb tu, perquè en la boca de dos o tres testimonis es fonamenti tota qüestió. I si no els volgués escoltar, digues-ho a l’església; i si tampoc a l’església no volgués escoltar, sigui per a tu com un gentil i un publicà. En veritat us dic: tot el que lligueu sobre la terra serà lligat en el cel; i tot el que deslligueu sobre la terra serà deslligat en el cel.
Una altra vegada us dic: si dos de vosaltres es posen d’acord sobre la terra, tota cosa que demanin els serà concedida pel meu Pare que és en els cels. On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí soc jo enmig d’ells».
L’evangeli d’avui reuneix tres ensenyaments de Jesús adreçats als seus deixebles més propers, amb els quals forma una petita comunitat marcada pels llaços de la fraternitat. I precisament per això, aquestes paraules de Jesús no són només una sèrie de consells independents: en elles podem descobrir un mateix fil conductor, que és la caritat i la cura de la comunió.
Jesús no vol ser seguit per deixebles que caminin darrere seu de manera aïllada, cadascú pel seu compte, sinó per homes i dones que aprenguin a viure com a germans. El seguiment de Crist té una dimensió profundament comunitària. La fe no ens vincula únicament amb Déu; també ens incorpora a un poble, a una família, l’Església, en la qual cadascú és responsable dels altres.
Per això Jesús parla, en primer lloc, de la correcció fraterna. Quan un dels germans s’equivoca, la resposta cristiana no pot ser la indiferència ni el judici des de lluny. L’amor ens mou a apropar-nos, a parlar amb delicadesa i a buscar el bé de l’altre. La correcció fraterna, entesa així, no neix de la superioritat, sinó de la caritat: precisament perquè l’altre m’importa, no vull desentendre-me’n.
Jesús confia a l’Església els mitjans necessaris també per a la reconciliació, que passa pel perdó.
Finalment, Jesús parla de la pregària feta en comú: la comunió entre els germans obre un espai privilegiat per a la presència de Déu i dona més força a aquella pregària que s’adreça al Pare comú.
Correcció, reconciliació i pregària formen part d’una mateixa dinàmica; són tres camins concrets per custodiar la fraternitat que neix del seguiment de Crist.
La caritat és al cor de la vida cristiana perquè Déu mateix és comunió. La seva font última es troba en la comunió de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant viuen eternament en la donació i l’amor. D’aquesta comunió neix l’Església i cap a ella és cridada a caminar.
Per això, cada vegada que un cristià s’apropa al seu germà per ajudar-lo a tornar al camí, cada vegada que es busca el perdó i la reconciliació, i cada vegada que dos o tres es reuneixen en nom de Jesús per pregar, l’Església manifesta el seu veritable rostre. Allà on es té cura de la comunió, Crist és enmig nostre.
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Altres recursos: vàries homilies