L’encíclica Magnifica humanitas dedica els números 132-147 al tema de la veritat com a bé comú, situant-lo al centre de la seva reflexió sobre els desafiaments culturals i tecnològics contemporanis. A primera vista, aquesta formulació pot resultar sorprenent. Tradicionalment, el bé comú s’ha associat a les condicions socials, econòmiques i polítiques que afavoreixen el desenvolupament integral de les persones. Tanmateix, l’ensenyament de Lleó XIV és clar i inequívoc: «Només la recerca compartida de la veritat dels fets, assumida com a bé comú, pot assentar les bases d’una comunicació justa» (MH, 132).
L’afirmació té una profunda rellevància antropològica i social. La veritat en la comunicació constitueix el fonament de la confiança, i la confiança és una condició indispensable per a unes relacions personals i socials saludables. En l’àmbit públic, el gran enemic d’aquesta confiança és la desinformació. Avui, a més, la intel·ligència artificial pot esdevenir un poderós amplificador d’aquest fenomen en possibilitar la creació de narratives esbiaixades i contribuir a difuminar els límits entre allò vertader i allò fals mitjançant la barreja de dades, interpretacions i opinions.
Per això, el Papa sosté que «en el discurs públic, la veritat dels fets té una dimensió racional, ja que requereix verificació, contrast de fonts i responsabilitat argumentativa; però és encara més relacional: es construeix a través de vincles de confiança i pràctiques compartides, en un diàleg honest amb els altres i amb el món» (MH, 132). La veritat exigeix, certament, procediments racionals de comprovació, però també pressuposa comunitats capaces de confiar, dialogar i cercar conjuntament la realitat.
Des d’aquesta perspectiva, la mateixa veritat ha de ser considerada un autèntic bé comú. Cap societat no pot mantenir-se cohesionada quan desapareix la confiança compartida en la possibilitat d’accedir a la realitat. La democràcia, la deliberació pública, l’educació, la convivència social i fins i tot la cooperació econòmica depenen de referències comunes a la veritat dels fets. Quan aquesta deixa de ser reconeguda com un bé compartit, la vida pública corre el risc de fragmentar-se en narratives enfrontades i incapaces de comunicar-se entre elles.
La persona humana com a fonament del diàleg i de la veritat
La connexió entre veritat i bé comú s’entén millor des de l’antropologia de l’humanisme cristià. La persona humana no és simplement un individu autònom que construeix per si mateix el significat de la realitat, ni una peça subordinada a estructures col·lectives impersonals. És un ésser racional i lliure, capaç de conèixer la veritat i orientar-s’hi, però també un ésser constitutivament relacional que descobreix aspectes essencials d’aquesta veritat en l’encontre i el diàleg amb els altres.
Per aquesta raó, la recerca de la veritat posseeix una dimensió necessàriament comunitària. No és una activitat merament privada ni un exercici aïllat de la intel·ligència. L’accés a la veritat requereix institucions educatives, tradicions culturals, espais de deliberació i comunitats de recerca que permetin contrastar experiències, arguments i coneixements.
L’ensenyament de Magnifica humanitas convida, per tant, a cultivar una actitud permanent d’amor a la veritat. Aquesta actitud es tradueix en l’esforç per verificar la informació, contrastar les fonts, practicar la veracitat i exigir responsabilitat en la comunicació pública. Tanmateix, la cultura contemporània es troba sovint amb narratives que substitueixen la recerca de la veritat per la mera confrontació de perspectives, com si la realitat fos inaccessible i tota pretensió de veritat estigués condemnada al fracàs.
Estar en la veritat significa reconèixer la realitat de les coses, almenys fins allí on el coneixement humà pot arribar. Això inclou no sols els fets verificables empíricament, sinó també aquelles dimensions més profundes de l’existència que transcendeixen les dades sensibles. La dignitat ontològica de la persona humana n’és un exemple paradigmàtic. No es tracta d’una simple construcció social o d’una preferència subjectiva, sinó d’una realitat que reclama reconeixement i respecte.
En aquest punt, Lleó XIV se situa en continuïtat amb una àmplia tradició del magisteri recent. Sant Joan Pau II va dedicar una profunda reflexió a la crisi de la veritat moral i al perill de substituir els valors objectius per criteris arbitraris o subjectius (Veritatis splendor, 32). De la mateixa manera, el cardenal Joseph Ratzinger, poc abans de ser elegit Papa amb el nom de Benet XVI, advertia que «es va constituint una dictadura del relativisme que no reconeix res com a definitiu i que deixa com a mesura última només el propi jo i els seus desigs» (Homilía, 18.IV.2005). Més endavant, Benet XVI tornaria sobre aquesta qüestió assenyalant que «l’home modern té l’erroni convenciment de ser l’únic autor de si mateix, de la seva vida i de la societat» (Caritas in veritate, 34), una actitud que considerava fruit del replegament egoista sobre un mateix.
Aquestes advertències no responen a una nostàlgia de certeses del passat, sinó al reconeixement que la convivència humana exigeix referències compartides a la veritat. Sense elles, la llibertat perd orientació, el diàleg es transforma en una confrontació de voluntats i el bé comú es redueix a un equilibri inestable d’interessos contraposats.
En defintiva, Lleó XIV proposa una cultura de la recerca compartida de la veritat. Només sobre aquest fonament es pot construir un diàleg autèntic i una societat capaç de reconèixer la dignitat de cada persona i orientar-se cap a un bé comú veritablement humà.