Text de l’Evangeli (Mt 16,21-27): Des d’aleshores començà Jesús a manifestar als seus deixebles que convenia que ell anés a Jerusalem, i patís moltes coses de part dels ancians i dels grans sacerdots i dels escribes, i que fos mort, i que al tercer dia ressuscités. I prenent-lo a part Pere, començà a increpar-lo, dient: «Lluny de tu això, Senyor! No et succeirà tal cosa». Però ell, adreçant-se a Pere, li digué: «Ves-te’n del meu davant, Satanàs! M’ets escàndol, perquè no trobes el gust de les coses de Déu sinó de les dels homes».
Llavors Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a ell mateix i prengui la seva creu i em segueixi. Perquè el qui vulgui salvar la seva vida la perdrà; però el qui perdi la seva vida per causa de mi, la trobarà. Què en treu, doncs, l’home si guanya el món enter, però perd la seva vida? O què donarà un home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare amb els seus àngels, i aleshores donarà a cadascú segons les seves obres. En veritat us dic: hi ha alguns dels aquí presents que no gustaran la mort fins que no hagin vist el Fill de l’home venint en el seu regne».
Jesús ens parla avui d’un ensenyament que no sempre és fàcil d’assumir: qui desitja seguir-lo de prop necessita aprendre que la creu és també un camí d’amor.
Efectivament, Jesús, en anunciar als seus deixebles que haurà d’afrontar durs sofriments, fins a patir una mort cruel, no amaga la realitat de la creu. Però, al mateix temps, els mostra que la creu no és el final: després del sofriment vindrà la resurrecció. L’esperança ens ajuda precisament a aixecar la mirada i a descobrir el veritable horitzó de la nostra vida.
Pere s’ofusca en escoltar les tribulacions que el Mestre està disposat a patir perquè els fills de Déu recuperin la dignitat perduda a causa del pecat i, amb ella, la consciència de saber-se estimats per Déu. Encara no ha comprès que el poder més gran de Jesús no rau en els miracles que fa ni en les accions portentoses amb què venç el mal i el dolor presents en el món, sinó en el lliurament total de la seva vida per amor.
La creu és necessària; no se’n pot prescindir. També avui, qui vulgui ser un cristià autèntic ha d’estar disposat a acollir els sofriments que la vida pugui posar davant seu i a afrontar-los amb amor. No perquè el sofriment tingui valor per si mateix, sinó perquè, unit a Crist, pot convertir-se en un camí de lliurament i de creixement, d’esperança viscuda.
Amb la mirada posada en el cel, des d’on Déu contempla amorosament els seus fills, podem acollir la creu de cada dia i aprendre a portar-la al costat de Jesús. Així, a poc a poc, la nostra vida es fa semblant a la seva i descobrim que, darrere de cada creu viscuda amb amor, sempre roman oberta l’esperança de la resurrecció.
«Jesús mostra que l’esperança cristiana no és evasió, sinó decisió. Aquesta actitud és fruit d’una pregària profunda en què no es demana a Déu que ens alliberi del sofriment, sinó que ens doni la força per perseverar en l’amor, conscients que la vida oferta lliurement per amor ningú no ens la pot prendre» (Lleó XIV, 27 d’agost de 2025).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Altres recursos: vàries homilies