Un any més ha tornat la Quaresma, temps en què és la meva obligació dirigir-vos una exhortació, perquè teniu el deure d’oferir a Déu obres que vagin d’acord amb aquests dies del calendari; obres que, no obstant això, només poden ser-vos útils a vosaltres, no a ell. També en les altres èpoques de l’any el cristià ha de lliurar-se amb ardor a l’oració, al dejuni i a l’almoina; però aquesta solemnitat ha d’estimular fins i tot els qui d’ordinari són mandrosos sobre aquest tema; i aquells que ja s’apliquen amb cura a tals ocupacions han de fer-les ara amb major intensitat. La vida en aquest món és el temps de la nostra humiliació; no una altra cosa simbolitzen aquests dies. La repetició anual de la solemnitat equival a una repetició del que Crist el Senyor va patir per nosaltres en la seva única mort. El que s’esdevingué un sol cop en la història per a la renovació de la nostra vida, se celebra cada any per perpetuar-ne la memòria. Per tant, si hem de ser humils de cor i estar plens de l’afecte de la veritable pietat durant tota la nostra peregrinació que transcorre enmig de temptacions, molt més en aquests dies, en què no sols es viu, sinó que també se simbolitza en la celebració aquest temps de la nostra humiliació! La humilitat de Crist ens ensenya a ser humils, perquè ell en morir va cedir davant els impius; la seva excelsitud ens fa excelsos, perquè ell en ressuscitar va precedir els justos. Si hem mort amb Crist, diu l’Apòstol, també viurem amb ell; si amb ell sofrim, regnarem també amb ell.
Amb la veneració deguda celebrem una d’aquestes dues coses ara pensant en la proximitat de la seva passió; l’altra després de Pasqua, pensant en la seva resurrecció ja efectuada. Llavors, passats els dies de la nostra humiliació, arribarà el temps de nostra excelsitud; si bé encara no en el descans de la visió, sí en la satisfacció de contemplar-lo en les celebracions que ho simbolitzen. Ara, doncs, que recobrin intensitat els gemecs de la nostra oració; després exultarem amb més joia plens de lloança.
Afegim a les nostres oracions l’almoina i el dejuni, com ales de la pietat amb les quals puguin arribar més fàcilment fins a Déu. A partir d’aquí la ment cristiana pot comprendre que lluny ha de mantenir-se de robar les coses alienes, si adverteix que és una espècie de robatori el no donar al necessitat el que li sobra. Diu el Senyor: Doneu, i se us donarà; perdoneu, i sereu perdonats. Lliurem-nos amb fervor a aquestes dues menes d’almoina: donar i perdonar, nosaltres que demanem al Senyor que ens atorgui els seus béns i no ens demani compte dels nostres mals. Doneu, diu, i se us donarà. Hi ha cosa més autèntica i més justa que qui es nega a donar, es defraudi ell mateix i no rebi res? Si es comporta amb barra l’agricultor que cerca la collita on sap que no va sembrar, quant major no és la barra de qui busca la riquesa de Déu perquè li doni, després que ell no va voler escoltar el pobre que li demanava a ell! Déu, que no pateix fam, va voler, no obstant això, ser alimentat en la persona del pobre. Per tant, no menyspreem al nostre Déu necessitat en la persona del pobre, perquè, quan ens sentim necessitats, ens sadollem en qui és ric. Se’ns presenten persones necessitades, i també nosaltres ho som; donem, doncs, per rebre. Però què és el que donem? I què és el que desitgem rebre en canvi d’aquestes petites coses visibles, temporals i terrestres? El que ni l’ull va veure, ni l’oïda va sentir, ni va arribar mai al cor humà. Si ell no ho hagués promès, no seria propi de desvergonyits donar aquestes coses i voler rebre aquelles altres? I no voler donar ni tan sols aquestes? Tant més que ni les unes ni les altres tindríem si no ens les hagués donat aquell que ens exhorta a donar. Amb quina cara esperem que ens doni unes coses o altres, si el menyspreem quan ens mana donar autèntiques menudeses? Perdoneu, i sereu perdonats; és a dir, atorgueu perdó, i rebreu perdó. Que el servent es reconciliï amb el conservent per no ser castigat amb justícia pel Senyor. Per a aquesta mena d’almoines ningú és pobre i pot fer que visqui eternament qui no té amb què viure temporalment. Es dona gratuïtament; a força de donar s’acumulen riqueses que només es consumeixen quan no es donen. Siguin confoses i pereixin les enemistats, de qui siguin, que hagin resistit fins a aquestes dates. Occiu-les, perquè no matin elles; domineu-les, perquè no dominin elles; elimini-les qui redimeix, perquè no eliminin elles qui les reté.
Que els vostres dejunis no siguin com els que condemna el profeta en dir: No he estat jo qui va triar aquest dejuni, diu el Senyor. Fustiga el dejuni de la gent bregosa; cerca el dels piadosos. Condemna els qui estrenyen i cerca els qui afluixen. Acusa els sembradors de discòrdia, cerca llibertadors. Aquest és el motiu pel qual en aquests dies refreneu els vostres desitjos de coses lícites, per a no sucumbir davant l’il·lícit. Mai s’emborratxi ni adulteri qui en aquests dies s’absté del matrimoni. D’aquesta manera, la nostra oració, feta amb humilitat i caritat, amb dejuni i almoines, temprança i perdó, practicant el bé i no retornant mal per mal, allunyant-nos del mal i lliurant-nos a la virtut, cerca la pau i l’aconsegueix. L’oració, en efecte, ajudada amb les ales d’aitals virtuts, vola i arriba més fàcilment al cel, on ens va precedir Crist, la nostra pau.
(Sermó 206, 1-3, o.c. (XXIV), BAC, Madrid, 1983, pàg. 106-110)