La declaració dignitas infinita, insisteix en que existeix una dignitat constitutiva de tot ésser humà, que no perd mai, per ser ontològica -pertanyent a l’ésser- però, també subratlla que hi ha una dignitat moral que pot créixer o disminuir:
“Encara que cada ésser humà posseeix una dignitat inalienable i intrínseca des del principi de la seva existència com a do irrevocable, depèn de la seva decisió lliure i responsable expressar-la i manifestar-la en plenitud o entelar-la.” (DI 22).
La dignitat moral, a diferència de l’ontològica, depèn del comportament i, en definitiva, del bon ús de la llibertat, és l’anomenada dignitat moral. Les persones tenen, en efecte, capacitat de formular judicis morals -judicis de consciència- i actuar seguint-los o en oposició a ells. Com afirma la Declaració que comentem,
“la dignitat moral es refereix, com s’acaba de considerar, a l’exercici de la llibertat per part de la criatura humana. Aquesta última, encara que dotada de consciència, roman sempre oberta a la possibilitat d’actuar contra ella. En fer-ho, l’ésser humà es comporta d’una manera que “no és digne” de la seva naturalesa de criatura estimada per Déu i cridada a estimar als altres (…) Quan això succeeix, ens trobem davant persones que semblen haver perdut tot rastre d’humanitat, tot rastre de dignitat. ” (DI, 7)
Per contra, actuant bé hi ha un creixement moral personal amb el qual augmenta la pròpia dignitat moral: “en la mesura en què la persona humana respon al bé, la seva dignitat pot manifestar-se, créixer i madurar lliure, dinàmica i progressivament. Això significa que també l’ésser humà ha de #esforçar per viure a l’altura de la seva dignitat.” (DI, 22).
És important subratllar que comportar-se malament és indigne de la persona, però en els plans de Déu, no n’hi ha prou amb evitar comportaments indignes, sinó que estem cridats a créixer com a persones en allò que ens distingeix com a humans. La vocació o anomenada al desenvolupament humà personal ha estat recordat en nombroses ocasions pel Magisteri; singularment per sant Pau VI, qui afirma. “el creixement humà constitueix com un resum dels nostres deures. Més fins i tot, aquesta harmonia de la naturalesa, enriquida per l’esforç personal i responsable, està cridada a superar-se a si mateixa.” (Populorum progressio, n. 16) La Dignitas infinita, alineada amb aquest ensenyament, afirma. “Cada persona està cridada a manifestar en el pla existencial i moral l’horitzó ontològic de la seva dignitat, en la mesura en què amb la seva pròpia llibertat s’orienta cap al veritable bé, com a resposta a l’amor de Déu.” (DI, 22)
Però aixó no s’acaba pas aquí. Déu ha volgut per a nosaltres no sols desenvolupament humà, sinó també creixement en santedat. Com recorda sant Pau: Déu-Pare “ens va triar en Crist abans de la fundació del món per a fóssim sants i irreprotxables davant ell per l’amor.”(Ef 1, 3). D’aquí que sant Pau VI, continuï el text anterior afirmant: “Per la seva inserció en el Crist viu, l’home té el camí obert cap a un progrés nou, cap a un humanisme transcendental que li dóna la seva major plenitud; tal és la finalitat suprema del desenvolupament personal.” (Populorum progressio, n. 16). La Declaració que comentem els recorda que tots els éssers humans, “estan cridats a créixer sota l’acció de l’Esperit Sant per a reflectir la glòria del Pare, en aquella mateixa imatge, participant de la vida eterna.” (DI, 7)
Una persona que vulgui actuar bé procurarà fer un judici de consciència recte i després el seguirà, encara que costi. Com assenyala el Catecisme de l’Església catòlica (n. 1780 ) “La dignitat de la persona humana implica i exigeix la rectitud de la consciència moral.” Fer un judici de consciència recte abans d’actuar manifesta sentit de compromís amb la pròpia llibertat. Per a això fa falta buscar amb sinceritat allò correcte en cada situació. Tots tenim aquesta capacitat racional ajudats per la virtut de la prudència (saviesa pràctica), la qual pot estar més o menys desenvolupada. Amb tot, la consciència pot equivocar-se i caure en l’error: és l’anomenada consciència errònia. D’aquí la importància d’acudir a l’Evangeli i als ensenyaments de l’Església per a fer un bon judici moral i compromés amb la llibertat. Com assenyala Benet XVI, i recorda la DI (n. 22), “sense l’ajuda correctora de la religió, la raó pot ser també presa de distorsions, com quan és manipulada per les ideologies o s’aplica de manera parcial en detriment de la consideració plena de la dignitat de la persona humana.” (Discurs a Westminster Hall, 17 setembre 2010).
ENTRADAS RELACIONADAS
‘Dignitas infinita’ (I): Una visión de conjunto
‘Dignitas infinita’ (II): Fundamentos de la dignidad humana
‘Dignitas infinita’ (III): derechos humanos y distorsiones actuales
‘Dignitas infinita’ (V): Violaciones de la dignidad humana
‘Dignitas infinita’ (VI): Recepción y retos humanistas