J. M. IBÁNEZ LANGLOIS, La Virgen María. Un bosquejo de su vida, Rialp, Madrid 2022, 248 pp.
José Miguel Ibáñez Langlois (1936) és un sacerdot xilè, literat, poeta i teòleg. No sé en quin ordre caldria escriure aquests títols, perquè en totes aquestes facetes ha destacat. És expert en Doctrina Social de l’Església i ha estat membre de la Comissió Teològica Internacional. Té publicats vint llibres d’assaig en diferents matèries i dotze llibres de poesia entre els quals destaca una història de la filosofia en vers, així com un llibre de la Passió que molts —jo entre ells— tornem a rellegir quan arriba la Setmana Santa.
En aquest preciós llibre que glossem, sobre la Mare de Déu, es veu que, encara que passin els anys, l’autor no sols no ha perdut lucidesa, sinó que ha guanyat en una intel·ligència de les Escriptures realment excepcional.
Com adverteix el mateix autor, aquest llibre “no és una obra d’erudició històrica ni d’exegesi bíblica ni de teologia, encara que inclou elements d’aquestes disciplines. Però tampoc és una obra devocional, encara que inclou les previsibles dimensions d’afecte i pietat mariana. És una obra narrativa de la vida de María. Els seus diversos elements de doctrina i devoció i edificació estan com fosos en el relat mateix, que al seu torn segueix de prop els passatges evangèlics. Però, encara que aquest llibre volgués acostar-se al màxim a aquest ideal impossible, que és una ‘vida de Maria’, no ho fa com altres obres de ficció, novel·lades en escreix per la fantasia dels autors. Molts són els assajos o les ficcions d’aquesta naturalesa que s’han escrit, però no en són gaires les narracions de la seva vida que se circumscriuen bàsicament a les dades de l’Escriptura”.
En efecte, l’autor va repassant els textos de l’Escriptura on apareix la Mare de Déu, des de l’Anunciació de Maria fins a la seva Assumpció als cels. Sense fantasia, però amb una exegesi contemplativa i amorosa de la criatura més incomparable que hagi existit, després del propi fill de les seves entranyes, Jesucrist Senyor nostre.
Sens dubte aquestes pàgines ajudaran a contemplar. Segueixen el que es diu en els Evangelis de Maria: “Conservava totes aquestes coses meditant-les en el seu cor” (Lc 2, 16). Quan un medita l’Evangeli té aquesta impressió: sempre diu una cosa nova. Cada vegada que es llegeix un passatge. No és mera repetició. La sobrietat de paraules de l’Evangeli admet aquesta lectura contemplativa. Una cosa semblant passa en aquest llibre —a un altre nivell, perquè no és paraula de Déu—. Diu coses que un no havia pensat abans. Per exemple, en les noces de Canà es deté primer en la manca de previsió del mestre-sala, i també en el fet que no es va adonar que començava a faltar el vi. Maria sí. A més, “noteu que Jesús no havia donat fins llavors cap signe de la seva capacitat de fer prodigis; en cas de realitzar-ne algun en aquesta ocasió hauria estat el primer dels seus miracles, com en efecte ho va ser. (…). Però gran era la fe de Maria, i tot ho fiava al poder i la misericòrdia del seu fill. Li va murmurar llavors confiadament a cau d’orella: ‘no tenen vi’ (Jn 2, 3). Allò semblava la justa informació d’un fet; però potser els ulls suplicants de la mare contenien una delicada petició, que Jesús va captar immediatament”.
Maria i Jesús s’entenen. “Va dir als servents: ‘feu el que ell us digui’”. No es posa en el cas que Jesús no doni cap ordre. Hi confia. Potser també amb una mica de curiositat, per veure com conclou l’escena.
Un llibre altament recomanable. L’aprofitarà més qui ja hagi començat una vida espiritual més intensa. Però també qui no tingui especials coneixements d’itineraris espirituals el llegirà de grat, perquè és una literatura fàcil de llegir i amena.