Ressenya

La última superstición. Una refutación del Nuevo Ateísmo

Edward C. Feser: La última superstición. Una refutación del Nuevo Ateísmo. Ediciones Cor Iesu, Toledo, 2022, 404 pág.

Edward C. Feser és un popular filòsof-divulgador nord-americà. És professor al Pasadena City College i conegut per les seves col·laboracions en premsa i televisió, on expressa punts de vista políticament conservadors o defensa el dret dels creients a participar al debat públic. Des del punt de vista acadèmic, és autor de més de 50 articles i 15 monografies. Potser el seu treball més conegut a Europa sigui The Oxford Companion to Hayeck.

El caràcter divulgador de Feser es nota en la seva prosa, de lectura àgil: té un do per fer assequibles les qüestions metafísiques més abstruses, alhora que mostra (i això, probablement, encara tingui més mèrit) la rellevància vital i pràctica que tenen.

A La última superstición Feser pretén demostrar que l’anomenat “nou ateisme” es fonamenta en una mentida: considerar que la ciència i la religió han estat en conflicte permanent i que la fe és incompatible amb el pensament i mètode científics. Per aconseguir aquest fi podria semblar que el més adequat és fer un recorregut històric, tot explicant com casos de conflicte aparent, en reali- tat, no ho són. No és aquest el camí de La última superstición. Feser nega que hi hagi un conflicte entre ciència i reli- gió, perquè el que hi ha són dues concepcions metafísiques diferents: la clàssica, en què la finalitat forma part del món físic, i la que anomena (per contraposició) “moderna”, per a la qual el món físic es redueix a la interacció cega de partícules en moviment. Al llibre, Feser pretén demostrar la veritat de la primera i la insuficiència de la segona.

Per això, més enllà del caràcter polèmic, La última superstición reivindica la metafísica de tall realista i mostra (al meu entendre, encertadament) la seva racionalitat i la capacitat explicativa més àmplia, en contraposició a la perspectiva moderna. Per aquest motiu Feser no necessita (i això és una cosa que alguns crítics li han retret) aturar-se en els possibles arguments que van propiciar l’abandonament del realisme. En canvi, se centra a explicar allò que van dir els clàssics i compara la seva manera d’aproximar-se a la realitat amb la perspectiva dels principals responsables del “gir” metafísic. En aquest procés, les crítiques a autors com Hume, Locke, Kant o Descartes són molt contundents i relativament breus perquè van a aquest “moment inicial” en què s’adopta la nova perspectiva metafísica i es mostra la seva inconsistència, les peticions de principi o, simplement, el caràcter axiomàtic.

El llibre es divideix en cinc capítols: Mala religión, en què s’exposa què és el nou ateisme i es critica amb duresa els principals representants. Més que aprofundir en els seus arguments, Feser denuncia que, encara que parlin de la “irracionalitat” de la religió i la filosofia clàssica, en realitat desconeixen i no comprenen aquesta última.

Griegos que traen regalos i Poniéndonos medievales contenen, al meu parer, la part fonamental del llibre: en aquests capítols trobem les principals tesis de la metafísica clàssica, alhora que apreciem la seva compatibilitat amb un pensament obert a la transcendència. Especial rellevància es pot donar a la manera d’exposar la metafísica de l’ésser i la teoria de les quatre causes.

A Destreza escolástica aplica això anterior a la manera d’entendre l’ètica, en polèmica amb el relativisme moral. En aquest sentit, encara que s’aprecia la importància que l’autor dóna a aquestes pàgines, potser són les menys aconseguides. El lector pot acabar amb la impressió que el dret natural es redueix a una sèrie de normes deduïbles a partir de les causes finals que es poden re- conèixer a l’home. Tot i que el plantejament pot ser salvable, i s’entén que Feser hi hagi optat en aquest context polèmic, és insuficient per respectar la dimensió moral humana. Hauria estat desitjable enllaçar aquesta concepció amb una ètica de primera persona, que comptés més amb el paper de la lliber- tat, la cultura i la pròpia experiència moral del subjecte.

A continuació, La deriva de los modernos s’atura en la crítica a la “metafísica moderna”. En aquest capítol es recullen i sistematitzen algunes idees de pàgines anteriors, alhora que s’expliciten els motius del gir i es posa, a tall d’exemple, com l’abandonament del plantejament realista dóna lloc a falsos problemes i apories que la metafísica clàssica pot ignorar.

El llibre es tanca amb La venganza de Aristóteles, un capítol purament conclusiu en què Feser desitja recuperar un autèntic pensar metafísic: no tant per defensar la religió, sinó com una necessitat per defensar la raó i el seny humans.

En síntesi, un llibre que interessarà no només a qui vulgui conèixer millor el fenomen del nou ateisme (en aquest sentit, altres obres són més concretes i busquen més exposar i criticar els arguments dels “nous ateus”), sinó a tot aquell interessat en la metafísica o que vulgui comprendre millor els orígens del pensament modern i les peticions de base que amaga.

No obstant això, hi ha un “però” que no resulta indiferent. Feser assenyala a la introducció que ha volgut fer un llibre polèmic, que mostri per Hitchens, Dawkins, Dennett i Harris el mateix respecte que ells mostren per la religió. I això es tradueix, sobretot al primer capítol, en un estil agressiu, ple d’ironies i  desqualificacions que, encara que tinguin cert fonament, poden treure força a les argumentacions de fons. No pocs lectors pensaran que Feser crida molt i que, en caure en el mateix defecte que els seus oponents, tampoc no pot tenir raó. Encara que aquest inconvenient es dóna, sobretot, al primer capítol, el to polèmic és present a tot el llibre. Si el tema facilita que el lector se senti al·ludit (com al capítol sobre ètica, que a més és el més feble argumentalment) és més fàcil que es produeixi el rebuig esmentat. És una llàstima perquè, com he dit abans, estem davant d’un llibre important alhora que interessant; un títol que mostra l’actualitat de la metafísica i proporciona apunts fonamentals per en- tendre la deriva del pensament contemporani.