La Magnificas humanitas (MH) està fonamentada en l’humanisme cristià, que integra raó i fe sobre l’ésser humà. “L’humanisme cristià no rebutja la ciència ni la tècnica, sinó que les assumeix amb gratitud i realisme, i les situa ‘amb els peus a terra’ dins d’una vocació més alta. La intel·ligència creativa de l’ésser humà és un do que pot alleujar sofriments i obrir noves possibilitats, però ha de romandre ordenada al bé comú, a la justícia, a la cura dels fràgils i de la creació. En aquest sentit, la veritable alternativa no es troba entre l’entusiasme i la por, sinó entre dues maneres de construir: un progrés que serveix la persona i els pobles, o un progrés que els sotmet a lògiques de poder” (MH, 129).
Des de visions laïcistes s’ha criticat aquesta fonamentació, alhora que s’ha elogiat l’encíclica per altres motius. Així, Máriam Martínez-Bascuñán, a El País (31 de maig), destaca que l’encíclica presenta una norma objectiva des de fora de la palestra política, en què sovint s’utilitza una doble vara de mesurar, però considera que la seva argumentació és “essencialista”; se suposa que per recolzar-se en quelcom essencialment fix i immutable com és la dignitat humana. Per a la periodista, el que importa no és el que som, sinó quin món estem construint; i aquest és un àmbit que, segons ella, pertany exclusivament a la política. La defensa de la dignitat humana davant dels problemes introduïts per la IA és, sens dubte, central en la MH, i aquesta referència aporta una gran solidesa ètica davant el fang d’emocions i opinions. Certament, la dignitat humana no és suficient i, de fet, l’encíclica fa crides constants al discerniment prudencial davant situacions variades i canviants, però no per relativitzar la dignitat humana, sinó per defensar-la i protegir-la en cada moment. D’altra banda, “el món que estem construint” és també cabdal en l’encíclica —Babel o Jerusalem—, però hi ha un criteri ètic que informa la política i sense el qual aquesta construcció es deshumanitzaria.
En un altre article d’opinió publicat a ABC (30 de maig) per Joan-Francesc Pont, s’afirma que “la Magnificas humanitas ofereix un diagnòstic lúcid sobre els riscos de l’era digital i una defensa sincera de la dignitat. Tanmateix, roman ancorada en una antropologia confessional que no reconeix plenament el pluralisme moral contemporani.” Com a alternativa, Pont proposa l’humanisme liberal, el qual “sosté que la dignitat no necessita una base transcendent per ser universalment vinculant”. Estem d’acord que la dignitat humana es pot defensar des de la raó. Això és el que va fer Kant en fonamentar-la en l’autonomia moral de les persones. Hi ha arguments filosòfics que consideren la persona en la seva totalitat, inclosa la seva capacitat de transcendència i d’amor donal, per argumentar sobre la dignitat humana. Però l’humanisme cristià encara dona més profunditat a la dignitat humana en considerar la seva creació a imatge i semblança de Déu, la Encarnació del Verb i l’elevació de l’home per la gràcia, així com el seu destí etern de comunió amb Déu.
Pont admet “integrar la veu religiosa com una aportació més en una ciutat comuna basada en la consciència lliure, la justícia social i la fraternitat cívica, sense imposar una visió única del món a la ciutadania plural del nostre temps.” És la coneguda postura il·lustrada dominant des de fa un parell de dècades i que ha conduït a la situació actual en què, certament, es reconeix la llibertat de consciència, sovint entesa més com a relativisme moral que com a llibertat en la consciència de cada persona; a una justícia social sovint basada en desigs més que en drets ben fonamentats; i a un individualisme sense una veritable fraternitat. Si es llegeix amb atenció l’encíclica, es veurà que no es tracta d’imposar res a ningú, sinó d’exposar i dialogar amb aquells que cerquen sincerament la veritat. L’Església, com Nehemies en el seu temps, “no imposa solucions des de dalt” (MH, 8). Per a Lleó XIV, “la veritat no s’imposa”. D’aquí que l’Església no vulgui alçar la bandera de la possessió de la veritat, perquè la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que cal compartir” (MH, 25).