La Magnifica humanitas és una encíclica social que se situa en la tradició de la doctrina social de l’Església, «un corpus de principis i criteris compartits» (MH, 45), amb arrels bíbliques, però desenvolupada en l’època moderna a partir de l’encíclica Rerum novarum (1891), tal com el mateix Lleó XIV recorda en assenyalar les encícliques més importants dels seus predecessors (MH, 28-44).
En paraules de Lleó XIV, la doctrina social de l’Església «neix de la trobada entre la veritat eterna de l’Evangeli i les preguntes de la història; es deixa interpel·lar pels signes dels temps; es nodreix de la contribució de les ciències, les cultures i les experiències humanes» (MH, 27). Així mateix, posa de relleu que aquesta doctrina, en la seva expressió més autèntica, «no és un manual de principis i normes que cal aplicar, sinó un camí de discerniment comunitari» (MH, 27). L’èmfasi en el discerniment és remarcat en diversos moments del document.
L’actual Pontífex desitja, sens dubte, remarcar l’actualitat de la doctrina social de l’Església en aquest canvi d’època i revitalitzar-ne la vigència, destacant tant el seu origen en la vida contemplada a la llum de l’Evangeli com la seva orientació cap a l’acció. Recorda que aquesta doctrina «no és fruit d’un projecte elaborat en un despatx, sinó el resultat d’un procés pacient, en el qual cada Pontífex ha aportat una contribució original a la llum dels “nous assumptes” del seu temps» (MH, 45), a partir d’un patrimoni únic en el qual destaquen «la dignitat de la persona, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, la cura de la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat» (MH, 45).
Lleó XIV destaca els grans principis de la doctrina social de l’Església, «que orienten el discerniment dels creients en la vida personal i pública», i hi centra la seva atenció en el capítol II de Magnifica humanitas, amb el propòsit de «captar millor la seva coherència interna i la seva força generadora per al nostre temps», especialment en el context de l’era digital i de la intel·ligència artificial. En aquest capítol, Lleó XIV presenta els fonaments antropològics i els principals principis de la doctrina social de l’Església per afrontar els desafiaments del nostre temps, especialment els derivats de la revolució digital i de la intel·ligència artificial. La tesi central és que la dignitat inviolable de tota persona humana ha de continuar essent el criteri fonamental de discerniment en la vida social, econòmica, política i tecnològica.