Al vestíbul d’una biblioteca universitària, en Joan, professor de teologia comparada, i en Tariq, estudiós del pensament islàmic, conversen serenament després d’un seminari sobre les religions abrahàmiques.
Tariq: Joan, després del seminari d’avui vaig quedar pensant en una qüestió fonamental. Com a estudiós de l’islam, valoro el marc de respecte amb què analitzes les nostres fonts. Tanmateix, sé que has dedicat anys a estudiar ambdós textos. Què et va portar a fonamentar la teva fe en el cristianisme en lloc d’adherir-te a l’islam?
Joan: T’agraeixo la pregunta, Tariq, i el to amb què la formules. Per a mi, el punt de partida és sempre el respecte absolut envers la fe musulmana, els seus creients i el profeta Muhammad, reconeixent l’Alcorà com a llibre sagrat. La meva adhesió a Jesucrist respon a una recerca sincera de coherència històrica i teològica que m’agradaria compartir amb tu.
Tariq: Ho entenc. Des de la nostra fe, l’Alcorà reconeix plenament Jesús (‘Isa) com un gran profeta i missatger de Déu, verídic en les seves revelacions. On comença per a tu la divergència?
Joan: Precisament en el valor de les seves paraules. A l’Evangeli de Joan (14,6), Jesús pronuncia una frase d’un pes extraordinari: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no va al Pare sinó per mi». No diu simplement que coneix el camí o que ensenya la veritat, sinó que ell mateix ho és.
Tariq: Un musulmà argumentaria que aquestes paraules podrien haver estat interpretades com una al·legoria o bé haver sofert modificacions posteriors en la transmissió evangèlica.
Joan: Si les analitzem des del context intern dels textos, si aquestes paraules no fossin certes, només hi hauria dues opcions: o bé mentia deliberadament, o bé patia un trastorn que li impedia jutjar la realitat. La primera hipòtesi topa amb la doctrina islàmica que el considera un profeta verídic. La segona trenca amb la imatge que projecten els Evangelis: un mestre amb una lucidesa ètica incontestable, capaç de debatre amb agudesa, adaptar els seus ensenyaments en paràboles profundes i moure els seus deixebles a donar la vida pel seu missatge. Si l’islam el reconeix com a profeta, les seves paraules sobre si mateix exigeixen ser preses amb tota serietat.
Tariq: Això no obstant, l’Alcorà emfatitza el Tawḥīd —la unicitat absoluta de Déu— a la sura 112: «Ell és Al·là, l’Únic… No engendra ni ha estat engendrat». La idea de la filiació divina sembla vulnerar la transcendència de Déu.
Joan: Comprenc aquesta prevenció. La sura 6:101 qüestiona com podria Déu tenir un fill sense tenir companya. Tanmateix, el cristianisme mai no ha entès la filiació de Crist en un sentit biològic. Com ensenya Joan (4,24), «Déu és esperit». Quan el Credo de Nicea parla de «engendrat, no creat», no descriu un acte físic, sinó una relació eterna. El Fill comparteix plenament la naturalesa divina del Pare des de l’eternitat, igual com l’Esperit Sant procedeix del Pare i del Fill com a vincle d’amor.
Tariq: A la sura 4:171 se’ns adverteix: «No digueu: “Tres”… Al·là és un Déu únic».
Joan: La fe cristiana també proclama fermament que Déu és únic (cf. Mc 12,29). Però comprèn aquesta unitat no com un aïllament solitari, sinó com una comunió perfecta de tres Persones en una sola naturalesa divina. Quan Pere declara: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16), Jesús confirma que aquesta revelació no prové d’un raonament humà («carn i sang»), sinó del Pare.
Tariq: Passem a l’ètica pràctica. Quines diferències substancials observes en el tracte humà, per exemple, envers la dona?
Joan: És un punt central. En una societat del segle I on la dona ocupava una posició relegada, Jesús irromp retornant-li una dignitat plena:
Diàleg i deixeblatge: Conversa públicament amb la dona samaritana (Jn 4) i reconeix Maria de Betània com una autèntica deixebla asseguda als seus peus (Lc 10).
Defensa davant del judici moral: Davant l’adúltera (Jn 8), atura la lapidació recordant que ningú no està lliure de pecat, unint misericòrdia i crida a la conversió. A més, equipara l’exigència moral per a l’home al sermó de la muntanya (Mt 5,28).
Testimoni de la Resurrecció: Concedeix a les dones, encapçalades per Maria Magdalena, el privilegi de ser les primeres testimonis de la Resurrecció, encara que la societat de l’època infravalorava el testimoni femení.
Tariq: La jurisprudència islàmica clàssica regula el matrimoni i la vida social d’acord amb el seu propi context de revelació, permetent la poligàmia sota condició d’equitat (sura 4:3), encara que la mateixa sura 4:129 adverteix de la dificultat de ser completament justos.
Joan: Entenc aquest context jurídic. Per a mi, l’ensenyament de Jesús restitueix el disseny originari del matrimoni basat en la indissolubilitat i el lliurament mutu («Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi»), superant qualsevol estructura de subordinació legal.
Tariq: Un aspecte que sovint s’assenyala de l’Evangeli és la seva ètica. Com la contrapossaries a la doctrina del combat (Qitāl) a l’Alcorà?
Joan: La instrucció de Jesús a Mateu 5,44 és probablement el tret més distintiu de l’Evangeli: «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen». Aquesta exigència es concreta a la creu quan demana perdó pels seus executors («Pare, perdona’ls»). La regla d’or (Mt 7,12) i la paràbola del bon samarità redefineixen el «proïsme» esborrant qualsevol frontera ètnica o religiosa.
Tariq: A la tradició islàmica hi ha passatges de gran misericòrdia, però també textos vinculats a la defensa comunitària o a la lluita en contextos de conflicte (com les sures 2:190 o 9:5), així com prescripcions sobre l’aliança entre els creients.
Joan: Exactament. Aquests textos corànics responen a una lògica legislativa i històrica particular. Tanmateix, en el missatge evangèlic no trobo espai per a penes com la prescrita per l’apostasia en la tradició dels hadiths («Qui canviï de religió, mateu-lo»). Aquesta diferència es deu al fet que Jesús desplaça el focus de les prescripcions legals i institucionals cap a la transformació del cor. Per això mateix, revoluciona també les normes de puresa ritual en declarar purs tots els aliments (Mc 7,19), ensenyant que allò que realment contamina l’ésser humà no és el que entra per la boca, sinó el que surt del cor.
Tariq: Arribem al punt de divergència teòrica i històrica més complex. La sura 4:157 sosté expressament sobre Jesús: «No el van matar ni el van crucificar, sinó que els va semblar així… Déu l’elevà cap a Ell».
Joan: I aquí rau una dificultat crítica per a mi. La mort de Jesús a la creu sota Ponç Pilat és un dels fets de l’antiguitat millor testimoniats per la investigació històrica. No només comptem amb els quatre Evangelis i les cartes de Pau, sinó també amb historiadors no cristians de l’època com Flavi Josep, Tàcit, Llucià de Samòsata o Mara bar Serapion.
Tariq: La posició corànica suggereix que la percepció visual dels espectadors va ser alterada per designi diví per protegir el profeta.
Joan: Entenc aquesta interpretació teològica. Tanmateix, per a la fe cristiana, i per a pensadors antics com sant Justí Màrtir, la creu no fou un accident ni un engany de les aparences, sinó el compliment de les Escriptures i l’acte suprem de redempció. Sostenir una afirmació de fe que contradigui un fet històric àmpliament verificat genera una tensió profunda, perquè l’autèntica revelació divina no pot fonamentar-se sobre la negació de la realitat històrica.
Tariq: Ha estat un diàleg il·luminador, Joan. Veig que la teva decisió d’adherir-te a Crist respon a un entramat articulat entre la coherència textual, la vivència ètica i el rigor històric.
Joan: Gràcies a tu, Tariq. Exposar aquests motius des del respecte mutu és l’únic camí vàlid per cercar serenament la veritat.
* Doctor en medicina.
Imatge generada per IA