opinió

El desastre ferroviari d’Urda: unes breus reflexions, més enllà de les dades i les hipòtesis

El accident ferroviari ocorregut prop d’Urda (Toledo), a la línia d’alta velocitat Madrid-Sevilla, ha commogut profundament tant dins com fora del país. Les dades immediates són conegudes: dos trens d’alta velocitat, un d’Iryo i un altre de Renfe AVE, van col·lidir prop de l’estació d’Urda, a la província de Toledo. El tren d’Iryo estava aturat a la via quan l’AVE el va envestir a gran velocitat. Eren aproximadament les 08.53 hores del 28 d’octubre de 2026.

Als dos trens hi viatjaven més de 500 persones. Al voltant de 147 passatgers a l’Iryo i entre 378 i 397 a l’AVE de Renfe. El tren d’Iryo es trobava aturat a la via quan va ser envestit per l’AVE de Renfe. Les autoritats van informar de 69 víctimes mortals, mentre que desenes de persones van resultar ferides; al voltant d’una cinquantena continuaven hospitalitzades durant els primers dies posteriors a l’accident.

A aquestes dades fredes i tristes cal afegir-ne d’altres de rellevants que poden ajudar a entendre què va passar. Segons les explicacions ofertes pel ministre de Transports, prèviament s’hauria produït una avaria informàtica del sistema de seguretat ferroviària LZB, que va obligar a aturar els trens en un tram de la línia.

D’altra banda, existeixen enregistraments difosos per diversos mitjans amb la conversa mantinguda entre el centre de comandament d’Adif a Atocha i els maquinistes dels trens implicats després de la caiguda del sistema LZB. Així mateix, els experts han explicat els mecanismes de control existents i què podria haver passat.

El coneixement del que va succeir, en realitat, es mou encara més en l’àmbit de les hipòtesis que no pas de les certeses. Personalment, em crida l’atenció que la major part dels comentaris girin entorn d’aquest coneixement i de les possibles responsabilitats que se’n puguin derivar, i que amb prou feines s’hagi sentit parlar de la dimensió humanista del succés, més enllà de lamentar la pèrdua de vides humanes i les greus lesions produïdes.

Amb la voluntat de contribuir a omplir aquest buit, hi afegiria algunes reflexions breus:

La seguretat tècnica, tan valorada, rarament arriba a ser total, i és poc sensat dipositar una confiança absoluta en la tècnica.

L’accident, com altres situacions vitals, ens recorda que la vida pot desaparèixer en un instant.

¿Estaven preparades les persones mortes per a aquest moment i per a la seva trobada amb Déu? ¿Van tenir temps de penedir-se davant de Déu dels pecats de la seva vida o, almenys, mantenien habitualment una actitud de voler-se reconciliar amb Déu?

Gratitud al rector del lloc, que es va desplaçar immediatament al lloc dels fets i els va impartir l’absolució col·lectiva, prevista per a aquests casos. Acabar bé la vida és allò decisiu.