Javier García Gibert, La razón humanista. Fuentes, principios, deslindes, metas. Cypress, Sevilla, 2026, 206 págs.
No conec personalment a García Gibert, però l’admiro des que vaig llegir el seu llibre sobre el vell humanisme. Ara i després de la lectura de la seva nova aportació, no puc menys que pujar-li al meu particular i exclusiu quadre d’honor permanent. Estem davant un altre gran assoliment, La raó humanista percuteix en allò quel’anterior exposava. En tots dos llibres la saviesa es vessa per les seves pàgines desitjant que flueixin sense terme, i, en la recent novetat, la pertinència es fa virtut perquè el nostre temps és decididament anti-humanista.
Llegit en els prolegòmens del mundial de futbol, no he pogut menys que imaginar el partit decisiu. El bàndol anti alinea a Descartes, Darwin, Comte, Freud, Rousseau, Condorcet, Said, Nussbaum, Singer, i Butler, entre altres. Del costat humanista juguen Sòcrates, Plató, Ciceró, Pablo, Jerónimo, Agustín, Erasme, Petrarca, Dante, Fra Luis, Eliot i Arendt. Entre la inflada pro veiem els rostres de Pic, Pascal, Kant, Nietzsche, James, Camus, Zweig, Simmel, Weil, Steiner, i Ratzinger, tots entusiasmats amb el seu equip. El senyor Montaigne és l’àrbitre del partit. Encara que els anti han guanyat les anteriors eliminatòries, qui guanyarà aquesta?
García Gibert no es fa il·lusions, però la seva lectura, almenys a mi, sí que entusiasma. Un content racional més que passional en línia amb el text. El professor valencià partiona camps: racionalitat enfront de racionalisme, perfeccionament enfront de progrés, idees enfront d’ideologies, raó enfront de sentiment, i igualtat enfront d’igualitarisme. Amb això podem distingir humanisme i humanitarisme, que resulten ser contraposats, un centrat en els deures i un altre en els drets.
La crítica a la modernitat és acurada i precisa, despullant la idolatria cientifista i denunciant els monstres que fabrica i deixa anar. Encertadament afirma, pensant en la relativitat i el quàntic, que l’objectivitat científica no és el mateix que la realitat objectiva.
L’anàlisi de la conformació de l’humanisme clàssic és, senzillament, magistral. El resultat va ser, explica, l’exaltació de la saviesa enfront del coneixement mitjançant la fusió de dos binomis culturals: el greco-llatí i el judeo-cristià, amb grans savis pel mig.
El llibre, com dic, m’ha agradat molt en conjunt, encara que pugui dissentir en alguna cosa de poca importància. Suposo que agradarà també al públic culte i lletrat en general. Crec que suposarà una gran ajuda a l’acadèmia i, en concret, al professorat de filosofia, història, dret, i ciències socials. Una joia que convé guardar, per a tornar a ella de tant en tant.