Text de l’Evangeli (Mt 21,28-32): En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots: «Però, què us en sembla? Un home tenia dos fills. I adreçant-se al primer, li diu: “Fill, ves avui a treballar a la vinya”. Però ell, contestant-li, diu: “No vull”; bé que després, penedit, hi anà. Acostant-se a l’altre, li parla de manera semblant. Ell, contestant, diu: “Hi vaig, senyor”; però no hi va anar. Quin dels dos va fer la voluntat del pare?». Li diuen: «El primer». Els diu Jesús: «En veritat us dic: els publicans i les meretrius us passaran davant en el regne de Déu. Ja que vingué a vosaltres Joan en el camí de la justícia, i no el creguéreu, però els publicans i les meretrius el cregueren. I vosaltres, que ho veiéreu, tampoc no us vau penedir després, per tal de creure’l».
L’Evangeli d’avui recull una breu paràbola que Jesús va adreçar als liders religiosos del seu temps, però que avui ens parla directament al cor. És un ensenyament clau sobre el que significa complir de veritat la voluntat de Déu. A més, aquest relat ens ajuda a entendre millor aquesta frase de Jesús que resulta tan sorprenent: què significa que els primers seran els últims i els últims seran els primers?
De nou, l’escenari és una vinya. El propietari és un pare amb dos fills, una imatge entranyable de Déu Pare. Però a diferència d’altres paràboles, aquest pare no surt a contractar jornalers; confia la feina als seus propis fills.
El primer fill respon amb aparent bona voluntat i diligència. Diu que sí de seguida, però les seves paraules es queden a l’aire: al final, no hi va. Potser no volia contrariar el seu pare en aquell moment, però el va vèncer la mandra. O potser, en el fons, el seu cor estava lluny d’ell. La seva resposta és pur formalisme, una reverència merament externa.
El segon fill, al contrari, mostra la seva rebel·lia sense embuts. Diu un «no» rotund. No obstant això, amb aquesta mateixa franquesa, recapacita, es penedeix i va a treballar.
El primer fill, que semblava el «bo» (el primer), va acabar sent l’últim. El segon, que va començar malament, va complaure el seu pare gràcies a un penediment autèntic.
Aquesta paràbola és un advertiment per als qui escoltaven el Senyor, que es consideraven justos i menyspreaven els qui ells consideraven pecadors. Avui també sacseja la consciència: de res serveix l’aparença de religiositat si el cor i les obres caminen per un altre costat, però també ens mostra que Déu sempre ens ofereix l’oportunitat de ser bons fills i que celebra el penediment quan es converteix en un motor de canvi real. A Déu el complaem amb una vida que busca, dia a dia, fer la seva voluntat.
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Altres recursos: vàries homilies