El 12 de juny finalitzava la memorable visita apostòlica del papa Lleó XIV a Madrid, Catalunya i Canàries. El seu objectiu, manifestat en el diàleg amb els periodistes el 6 de juny durant el vol de Roma a Madrid, va ser «venir a trobar-se amb els fidels, a celebrar la fe i a anunciar el missatge de Jesucrist». Aquestes tres metes s’han complert plenament.
El Papa ha dedicat molt de temps a estar amb els fidels, que s’han amuntegat al seu voltant per a escoltar-lo, acostar-s’hi, encaixar-hi la mà, presentar-li els fills petits o, senzillament, veure’l. Al mateix temps, molts altres han seguit les seves intervencions durant llargues hores a través de la televisió i altres mitjans de comunicació social.
Ha celebrat la fe en vigílies de trobada i oració i, sobretot, mitjançant la celebració diària de la santa missa. Així mateix, ha anunciat amb claredat i fermesa el missatge de Jesucrist en homilies, discursos i respostes a preguntes i testimoniatges dels fidels, amb continguts accessibles i, alhora, profunds.
La visita ha estat precedida per la publicació i presentació de l’encíclica Magnificas humanitas, el missatge de la qual, en gran manera, s’ha projectat en molts dels ensenyaments d’aquest viatge. Entre ells, ens aturarem aquí en alguns missatges que, al nostre judici, són clau i poden tenir un gran impacte en el futur.
- L’Església té un missatge per a tothom, no sols per als creients
L’Església té un missatge per a tothom, no sols per als creients. Així ho afirmava Lleó XIV en començar el seu viatge, i relacionava aquesta idea amb la seva recent encíclica. Encara que el Papa es dirigeix, en primer lloc, als catòlics, ha demostrat que l’Església té un missatge humanitzador que va més enllà dels creients. Ho ha posat també de relleu al llarg del seu viatge, singularment en el seu discurs davant el variat Parlament d’Espanya, que li va merèixer un insòlit aplaudiment de set minuts, amb ses senyories en peus, després d’un discurs coherent d’ensenyaments socials de l’Església, en el qual, de mode elegant, però clar, va incloure temes espinosos relacionats amb el respecte a la vida. El Papa és, en efecte, una reconeguda veu moral en el món. Així ho va reconèixer el rei Felip VI en el seu discurs de benvinguda, identificant la veu del Papa com un far moral universal, no sols per als catòlics. Va afirmar: «La vostra veu, Santedat, raja de l’esperit, de la fe cristiana, i es nodreix de vint segles d’història. És avui font d’inspiració per a més de 1.400 milions de catòlics; però ressona, pel seu contingut ètic, molt més enllà: en totes les consciències».
- Cal obrir-se a la realitat, buscant la veritat, més enllà d’ideologies prefabricades.
Va parlar-ne en la seva primera trobada amb les autoritats civils al Palau d’Orient: «El missatge de pau que, en aquests temps, per desgràcia, ressona per a alguns com a ingenu i per a uns altres com a provocador, troba acolliment en els qui no es tanquen en ideologies prefabricades, sinó que s’obren a la veritat». Afegia: «La veritat és sempre més gran que nosaltres i per això ens sorprèn i ens atreu cap a camins de purificació i reconciliació, en els quals el diàleg amb els altres —i amb l’altre amb majúscula— es torna fonamental». El Papa no ignora la presència d’ideologies en la nostra societat, però és conscient que les ideologies sense veritat tendeixen a absolutitzar-se i a donar origen a enfrontaments irreconciliables, tensions i, en l’extrem, violència. Citant el papa Francesc, afegia: «Existeix, en efecte, “una tensió bipolar entre la idea i la realitat. La realitat simplement és, la idea s’elabora. Entre les dues s’ha d’instaurar un diàleg constant, evitant que la idea acabi separant-se de la realitat. És perillós viure en el regne de la sola paraula, de la imatge, del sofisma”» (Evangelii gaudium, 231).
- La pregunta fonamental és què significa ésser humà i l’Església té una resposta que desitja compartir.
Lleó XIV, en la seva trobada amb el món de la cultura, l’art, l’economia i l’esport en el Movistar Arena, va començar afirmant que «l’Església, conscient tant dels seus encerts com dels seus errors al llarg de la història, anhela romandre en diàleg amb el món contemporani: “l’actitud de diàleg és part integrant de la seva vocació”» (Magnifica humanitas, 2). I buscant aquest diàleg, va trobar un punt de trobada apel·lant a profunds anhels humans. Va afirmar: «En l’ADN de la humanitat hi rau el desig de bé, de bellesa, de veritat; i és a partir d’aquesta aspiració profundament humana i de la nostra experiència multisecular que l’Església proposa camins per a una vida digna i el bé comú».
A partir d’aquí, plantejava la qüestió decisiva, que continua sent la mateixa que en uns altres temps: «Què significa ser veritablement humà?». És una pregunta molt significativa per a tots: empresaris, polítics, artistes, esportistes i forjadors de cultura de tota mena. També per a l’Església, la pregunta és important, i troba la seva resposta no sols en la indagació racional, com fan els filòsofs, sinó també, i sobretot, en la fe en Jesucrist.
Va afegir: «L’Església comparteix amb humilitat, però també amb fermesa, allò que ha descobert en l’experiència de la fe: que Jesucrist respon a les grans preguntes sobre la vida humana i la seva plenitud, ja en aquest món i fins al seu cim en l’eternitat. Per això, la persona humana roman sempre com “el camí primer i fonamental de l’Església” i el cor de tota autèntica via de desenvolupament humà integral» (ibíd., 50).
- La dignitat inviolable de la persona humana i el bé comú són la base per a una societat autènticament justa.
Pot considerar-se aquest el missatge central del discurs en el Parlament espanyol. Ho va construir a partir de l’aportació de l’Escola de Salamanca, el pensament de la qual «va transcendir les aules i les biblioteques, i va arribar a formar part d’una consciència més àmplia, compartida per la comunitat internacional, que continua preguntant-se com construir la pau sobre el reconeixement de la persona i no sobre la imposició de la força».
El Papa va lloar aquest llegat, afegint que «viu també en aquestes Corts, cada vegada que el legislador es pregunta com fer que el possible sigui just, que el legal sigui veritablement humà i que la voluntat de la majoria custodiï aquells béns que pertanyen a tots i respecti allò que cap majoria pot legítimament vulnerar».
Va afegir: «Aquest discerniment comença per una afirmació primera: tota societat autènticament justa s’edifica sobre el reconeixement de la dignitat inviolable de la persona humana».
Tal dignitat, com havia assenyalat Benet XVI en el seu Discurs davant el Parlament Federal alemany (2011), «precedeix a tota concessió de l’Estat i no pot quedar subordinada a consensos socials mudables o al vaivé de les majories de cada moment». És, sens dubte, una defensa d’una democràcia fonamentada en la dignitat de la persona i en els valors que se’n deriven, i no en el relativisme moral.
Al costat de la dignitat humana, va destacar també el bé comú, que «és, en certa manera, “la forma social de la dignitat humana”» (cf. Magnifica humanitas, 59). Va afegir: «Quan el bé comú deixa de ser horitzó compartit, l’acció pública corre el risc de fragmentar-se en interessos parcials, incapaços de custodiar allò que pertany a tots».
- Reconeixement i custòdia de tota vida humana.
Estretament relacionat amb la dignitat humana i el bé comú es troba el valor de la vida humana. En el citat discurs al Parlament espanyol, el Papa va indicar amb fermesa: «Tota vida humana ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins al seu ocàs natural, en cada circumstància de la seva existència. Quan aquesta certesa s’enfosqueix, els més vulnerables són les primeres víctimes i la llei perd el seu significat més profund: servir i protegir cada persona. Per això, la grandesa moral d’una nació es manifesta, sobretot, en la seva capacitat d’acompanyar, protegir i estimar aquelles vides que travessen major fragilitat». És una invitació a repensar les legislacions que no respecten el valor de la vida humana abans de néixer, que neguen el valor de la vida en les últimes etapes de l’existència o que no ofereixen les degudes cures pal·liatives.