DOMÈNEC MELÉ, Fundamentos para una empresa humanista centrada en la persona. Pamplona: Eunsa, 2025, 376 pàgs.
El professor Domènec Melé, referent internacional en ètica empresarial de l’IESE, ofereix en aquesta obra una sòlida fonamentació antropològica sobre la raó de ser de l’empresa. L’obra s’estructura en set capítols que tracen un itinerari lògic des de la perspectiva històrica fins al disseny de l’organització contemporània. El primer capítol, «Un llarg camí en la humanització de l’empresa», repassa els intents d’humanitzar les organitzacions des de la Revolució Industrial fins a la Responsabilitat Social Corporativa actual, revisant críticament la consideració de les persones en el desenvolupament del management del segle XX a través d’autors com Taylor, Fayol, Barnard, Follett, Simon i Drucker. Tot i reconèixer els avenços, Melé manifesta que «som lluny de que la persona humana sigui considerada per ella mateixa i d’aconseguir organitzacions i cultures amb autèntica qualitat humana» (p. 59). Segons l’autor, la gestió moderna encara arrossega un dèficit d’humanitat perquè instrumentalitza l’empleat i prioritza el benefici econòmic com a criteri suprem, quan aquest hauria d’estar al servei de les persones. El capítol clou propugnant un canvi de paradigma cap a una perspectiva humanista, les bases de la qual es desenvolupen en les pàgines següents.
El segon capítol, «Humanisme personalista», desmarca l’obra dels enfocaments secularitzats o utilitaristes per defensar un model integrador que incorpora la saviesa cristiana. Aquesta visió es fonamenta en la raó, l’obertura a la transcendència, l’ètica com a eix vertebrador de la ciència, la tècnica i el progrés, i el diàleg entre ciència, raó i fe, per considerar la persona en la seva singularitat, dignitat i integritat. Aplicat a l’empresa, implica que l’ésser humà és un ésser lliure, racional, relacional i amb dignitat intrínseca inalienable; per tant, l’organització mai pot ser un simple instrument econòmic, sinó un reflex d’aquest humanisme que posa els sistemes al servei de les persones i no a l’inrevés. Melé presenta la fe com una activitat supraracional — i no irracional— que supera la raó o confirma «intuïcions molt rellevants per donar resposta a preguntes profundes sobre el món, l’ésser humà, el sentit de l’existència humana i la vida després de la mort» (p. 82). L’autor conclou que qualsevol directiu, sigui cristià o no, es pot beneficiar d’aquesta saviesa per humanitzar l’empresa.
Al tercer capítol, «Comprendre la persona humana», Melé proposa una visió profunda de la persona. Reconeix que les persones tenen un paper cada vegada més rellevant a les organitzacions, però es mostra crític amb el reduccionisme corporatiu que veu els individus només com un mitjà per incrementar el compte de resultats, qüestió que esdevé l’arrel de la deshumanització. L’autor assenyala que tot directiu té un model d’individu humà a priori (incorporat de manera raonada o acrítica) que en condiciona la gestió. El model que ajuda a la humanització dota la persona de dignitat intrínseca, irrenunciable, respecte i la possibilitat de donar i rebre amor i amistat. En definitiva, cada persona és «irrepetible, única, dotada de subjectivitat i en continu desenvolupament» (p. 92). Com que l’estructura humana inclou cos, ment, esperit, racionalitat, voluntat i afectivitat, ignorar algun d’aquests aspectes genera el reduccionisme que empobreix les organitzacions.
Al quart capítol, «Ètica: una aproximació des de la persona», l’autor repassa l’evolució de les teories ètiques per arribar al concepte de la sinderesi de Tomàs d’Aquino, entesa com una «disposició natural de l’esperit humà per a conèixer i adherir-se als principis morals fonamentals» (p. 159). En aquest sentit, l’ésser humà tendeix a escollir el bé d’acord amb la raó, i aquí neix el desenvolupament de les virtuts. Aquest desenvolupament és possible gràcies a la bona voluntat (anomenada obertura benevolent), que predisposa les persones a reconèixer la dignitat pròpia i aliena, orientant-se a obrar amb justícia, amor i cura. Seguint aquest camí agafa sentit l’ètica empresarial, ja que és també a l’empresa on la persona ha de trobar el context idoni per cercar la seva plenitud i aportar al conjunt de l’organització. L’ètica empresarial es concreta al cinquè capítol, «Ètica en l’activitat econòmica i en la presa de decisions», on s’explica la dificultat d’integrar l’ètica en l’economia. Melé exposa que les decisions econòmiques neutres no existeixen: tot acte directiu conté una càrrega moral i intencionalitat. Per això, situa al nucli de l’activitat directiva el desenvolupament de les virtuts —sobretot la saviesa pràctica (phronesis) i la justícia—, així com de la resta de virtuts morals que ajuden a implementar l’acció escollida. L’ètica és clau en la presa de decisions perquè el directiu actuï orientat al bé comú i al seu propi floreixement. Melé argumenta que l’activitat econòmica ha d’estar al servei de la felicitat, ja que «la riquesa material es un bé instrumental, valuós només en la mesura en que permet a les persones prosperar» (p. 221).
Com que les empreses estan integrades en un sistema més ampli, Melé amplia el focus al sisè capítol, «L’empresa en la societat: responsabilidad y sostenibilidad». L’autor repassa les visions de la societat fins a arribar a la perspectiva des de la persona, tot incorporant els conceptes de justícia i amistat social, basats en interessos i finalitats compartides que generen vincles relacionals. A continuació, defineix el bé comú com «la referència crucial per la legitimitat moral de la vida social i de l’activitat econòmica» (p. 245), lligat al principi de solidaritat, que obliga els membres d’una comunitat a contribuir-hi. Melé s’allunya de les visions reduccionistes o de màrqueting cosmètic de la responsabilitat social i estableix que l’ètica és el criteri superior per valorar l’economia.
Finalment, al setè capítol, «Entendre l’empresa centrada en la persona», Melé arriba a la síntesi i proposa una visió de d’empresa partint de la teoria de la causalitat d’Aristotle. Comença interpel·lant-nos sobre què determina la legitimitat corporativa i, després d’exposar-ne diferents perspectives, arriba a la definició de l’empresa com una communitas (comunitat de persones). Concreta la causa final en el bé comú, que no és la suma d’interessos individuals, sinó la generació de les condicions que permeten el floreixement de tots els grups relacionats amb l’empresa (relationholders). Aquest bé comú es divideix en dues missions: l’externa (servei a la societat) i la interna (servei a les persones implicades en l’activitat de l’empresa), de manera que el bé comú de l’empresa sigui consistent amb el de la societat.
Melé destaca que aquesta visió garanteix una empresa sòlida, unida i amb un sentit que perduri en el temps. En conclusió, l’obra és una proposta sòlida que desmunta el fals dilema entre eficiència econòmica i exigència ètica. L’autor recorda que la rendibilitat és una condició necessària però no suficient per a la supervivència a llarg termini. Cal entendre que la raó de ser de les empreses és el desenvolupament de les persones perquè puguin assolir l’eudaimonia o plenitud. Una lectura obligada per a directius, acadèmics i estudiosos del management que busquin liderar amb propòsit i construir empreses realment sostenibles.