Francesc Torralba, La Paraula que em sosté. Meditacions d’un teòleg en temps de dol. Ara Llibres, Barcelona, 2025, 193, pàg.
D’alguna manera, aquest llibre complementa l’anterior No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill, que tracta del dol davant la pèrdua del fill de l’autor, l’Oriol, un jove de 26 anys. Fou en un accident a la muntanya durant una travessia en la qual ell l’acompanyava. Si en el comentari a aquest llibre des del blog Temes d’avui, concloíem, amb una recomanació matisada, per la manca de referències cristianes. No es pot dir el mateix d’aquest altre llibre, en el qual Torralba afronta el dol pel seu fill des de la seva condició de teòleg. Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos d’Ètica Aplicada de la Universitat Ramon Llull i membre del Dicasteri de Cultura i Educació, és un pensador i escriptor ben conegut, sobretot a Catalunya. Posseeix quatre doctorats, entre els quals figura el de teologia, que aquí, certament, és especialment rellevant.
Al “no hi ha paraules” del llibre anterior, ara Torralba afegeix que “més enllà del silenci i de les paraules, hi ha la Paraula.” (p. 19). En efecte, l’obra està centrada en la Paraula, així amb majúscula, per referir-se a la Paraula de Déu. “La paraula que em sosté” inclou un conjunt de textos bíblics, de l’Antic i del Nou Testament, ben seleccionats amb sucoses reflexions personals amb freqüència arrelades en l’experiència vital de l’autor.
“Crec en el valor de la Paraula revelada per Déu en la història” -afirma Torralba- ” Aquesta Paraula, meditada una vegada i altra, en el fons del meu cor, ha estat un bàlsam per a la meva ànima turmentada, una font de sentit i d’esperança en aquest llarg periple de dol”. (p. 19).
En una conversa recent amb el periodista Josep Fita, a La Vanguardia, Torralba explicava com ha trobat sentit a la seva tràgica experiència vital. Deia: “Jo defenso que el temps no ho cura tot, però el temps treballat, amb treball espiritual, no et permet superar-ho, però sí assumir-ho. El que intento expressar en aquest llibre és de quina manera la lectura, la meditació de la Paraula en majúscules, és a dir, de textos bíblics, m’ha ajudat a trobar consol. La Paraula conté molts matisos i missatges, però quan un es troba al costat d’un ser estimat que ja no hi és, és a dir, del qual només en queda el cadàver, aquesta Paraula promet una vida plena, una trobada final, i això naturalment és una font d’esperança. La qüestió és creure-se-la. Si un no hi creu, no deixa de ser una paraula més.» Afegia: “Jo sí que hi crec”.
Alguna cosa semblant vaig sentir dir a l’autor en la presentació del llibre en el barri de Sants el passat 30 de setembre. L’autor va departir amb el periodista Antoni Bassas, qui li va llançar una bateria de preguntes molt encertades, contestades amb precisió i fluïdesa. Va començar per explicar que, mentre la poesia, expressa, i la filosofia consola, la Paraula de Déu, no solament consola, sinó que, sobretot, transforma.
En la primera part del llibre pondera el valor de la Paraula enfront de paraules vanes. Una Paraula que és des del principi i que roman per sempre, més enllà de les urpes de la mort. Una paraula que ha ser escoltada, acollida i posada en pràctica. En la segona part pondera diversos textos que emmarquen la mort en la perspectiva divina i que són un autèntic bàlsam davant la realitat de la mort. La tercera part inclou textos sobre el temps a la terra, que conclou amb la mort i la responsabilitat d’aprofitar bé el temps, juntament amb l’esperança de la vida eterna: “Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder.” (1 Cor 6, 14).
Francesc Torralba veu la pregaria com una alternativa plausible per aconseguir serenitat en processos de dol com el seu (p. 25). Com a reconegut intel·lectual que és, s’ha centrat en l’escolta i meditació de la Paraula. És possible que això l’hagi menat a parlar amb Déu, com es parla a un amic entranyable, i això és fer oració -que no es redueix a la recitació de pregaries vocals-, però no ho diu. Potser per respecte a la seva pròpia intimitat. Més aviat, vol expressar la ressonància interior que ha suscitat en ell la meditació de la Paraula (p. 31). I això és un testimoniatge de gran valor.