Amedeo Cencini, Individualismo, Cómo combatir la enfermedad en la relación y prevenir los abusos. Rialp, Madrid, 2023, 172 págs.
Amedeo Cencini és un sacerdot canossià i professor de Qüestions Psicològiques de la vida sacerdotal i religiosa a la Universitat Salesiana de Roma. Educador experimentat i també consultor d’alguns dicasteris de la Santa Seu. Ha publicat força llibres que es reediten amb èxit.
Un dels seus últims treballs, Individualismo, publicat fa un parell d’anys, afronta els abusos a l’Església i les seves conseqüències, que són molt presents en l’espai públic. Un mal de tal abast revela el seu poder destructor en sortir a la llum, obligant a trobar-hi remei. És mèrit de l’autor la reflexió profunda per buscar les causes remotes en les persones i les institucions i treballar per detectar aquestes situacions a l’origen, atallar-les i, sobretot, prevenir-les.
Encara que el llibre s’adreça a les comunitats de vida consagrada, la substància del que diu i molts dels suggeriments concrets resulten aplicables a altres realitats i àmbits, com la família.
Sosté Cencini que vivim en un deliri autoreferencial, i aquesta lògica individualista, que modela cors i relacions, és causa immediata dels abusos. Ja es veu que el títol del llibre –Individualismo– assenyala l’arrel profunda del mal dels abusos. Individualista és aquell que es considera independent dels altres i oblida que ja des de l’origen som relacionals. Aquesta realitat, tan evident en el pla biològic, és menys perceptible des d’un prisma psicològic. Així, es recorre sovint a termes com autorealització, autoacceptació o autoestima que fan l’efecte –potser erròniament– que tenim l’origen en nosaltres mateixos. Cap desig se satisfà tancant-se en un mateix. L’acceptació de si només és possible si un altre m’accepta de manera incondicional. L’individualisme neix de l’experiència fracassada o absent d’aquesta acceptació radical de l’altre, i causa dubtes i frustracions.
La certesa fonamental de ser estimat i acceptat es viu en la família i, de mode originari, en la relació amb Déu. La primera pot faltar; la segona s’aconsegueix gràcies a la fe i és sempre incondicional. Descobrir que hem estat creats per un acte d’amor gratuït ens fa capaços d’estimar, d’obrir-nos a l’altre i de saber-nos responsables i necessitats d’ell. Per superar l’individualisme, es requereix reconèixer-se fill i germà: tenir la llibertat d’estimar i deixar-se estimar sense buscar els propis interessos.
Les reflexions de l’autor aclareixen les claus per afrontar d’un mode eficaç el problema dels abusos. D’altra banda, com que el mal forma part de la vida, Cencini explica com integrar-lo en les relacions. Es tracta d’entendre que només el perdó i l’ajuda mútua permeten vèncer-lo. En aquest sentit, el mal que no ha estat perdonat o del qual no s’ha demanat perdó continua ferint. Cal identificar-lo, reconèixer-lo i confessar-lo, primer davant Déu i després davant els altres.
Estem davant d’una obra que val la pena llegir: profunda, vital, exigent, sòlida i travessada d’una fe que pot il·luminar l’existència i ajudar-nos a prevenir qualsevol tipus d’abús en les relacions personals.