Domingo González, Sobiranismos, CEU Edicions, 2025, 152 pàg.
Un assaig encertat sobre el final d’època que vivim, explicat mitjançant la contraposició de dues teories de la sobirania. La de Bodin, que a través de Hobbes i Rousseau configura la modernitat política, i la d’Althusius, durant molt de temps relegada, que podria il·luminar l’època que s’albira. Domingo González escriu molt bé i es posiciona aquí com un acadèmic brillant i prometedor. El professor de la Universitat de Múrcia argumenta amb solvència i, de vegades, a contracorrent, per presentar l’acta de defunció d’un paradigma polític caduc, encara sostingut amb agulles de cap al devenir de la història. La crítica és dura i elevada, sense escarafalls. Només són poc més de 150 pàgines, però són suficients. Sobiranismes és l’antítesi de la fi de la història, ja que aquí es certifica la fi de l’imaginari polític liberal de caire estatista, abocat a les profunditats de l’arcà a causa de les seves contradiccions pràctiques. La principal és allò que l’autor anomena l’enganyosa transsubstanciació del poble en la seva representació, i la consegüent substitució del govern per la governança. Les queixes de Dalmacio Negro, Ferrero o Girard es deixen notar al llarg del text. Una novetat refrescant que espero que tingui continuïtat en futures aportacions per part de l’autor sobre un tema decisiu i de rabiosa actualitat. Síntesi de l’editor: La sobirania és una d’aquelles nocions que van clausurar l’edat mitjana i van vertebrar la modernitat política. Formulada per Bodin als seus Sis llibres de la República i continuada per Hobbes, va culminar en la voluntat general rousseauniana i en la Revolució Francesa. Avui, però, en el trànsit d’allò estatal cap a allò global, amb el replegament dels estats nació i l’apogeu de les grans multinacionals, sembla ferida de mort. Assistim, potser, a l’agonia d’un concepte? En aquest assaig, que oscil·la entre l’ontologia d’allò polític i la història, Domingo González indaga els orígens de la sobirania, impugna la seva formulació moderna, incompatible amb el bé comú, i es pregunta si està condemnada a la univocitat que molts estudiosos li atribueixen. És possible concebre una sobirania diferent de la de Bodin i Hobbes, més arrelada a la tradició europea? En cas afirmatiu, podríem plantejar-la com a remei al laberint polític contemporani? De la resposta a aquestes dues preguntes depèn, en bona mesura, el futur polític d’Occident.