El dia 17 de setembre de 2026 es va organitzar un acte a Santa Maria de Montalegre, al barri del Raval de Barcelona, amb el testimoni de dones que havien avortat i que posteriorment es van adonar del drama que això representa per a la mateixa dona, a més de l’eliminació del nasciturus. L’acte formava part de les conferències, col·loquis i debats que cada mes se celebren a la sala d’actes d’aquesta institució, oberts i gratuïts. Com en altres ocasions, s’havia difós a les pàgines web de les organitzacions convocants, a les xarxes socials, mitjançant invitacions personals i altres mitjans de comunicació.
En aquesta ocasió comptava amb el suport del Corrent Social Cristià, les Entitats per la Vida i la Plataforma per la Família Catalunya-ONU. El motiu era que, conscients de l’existència d’una creixent mobilització a favor de l’avortament, aquestes entitats consideraven necessari actuar en defensa de la vida.
L’acte responia a la necessitat de donar a conèixer el drama de l’avortament davant una forta pressió social i política favorable a la seva normalització, amb repetits intents de convertir l’avortament en un dret. Hi ha diverses declaracions públiques de diferents ministres en aquest sentit i es pretén convertir Barcelona en la capital de la promoció de l’anomenat «dret a l’avortament».
Un aspecte molt concret era que per al dia 1 d’octubre estava convocat un fòrum promogut per l’Associació de Drets Socials i Reproductius, és a dir, per activistes favorables a l’avortament, sota el lema «Vull avortar!». Els dies 2 i 3 d’octubre se celebraria, a més, un congrés del Fòrum Internacional d’Aliances pel Dret a l’Avortament, sota el títol Activistes per transformar sistemes sanitaris i espais comunitaris. Es tractava d’una trobada d’organitzacions i entitats dedicades a la promoció i defensa del dret a l’avortament.
Davant aquesta situació, i amb l’objectiu d’aclarir què representa l’avortament, aquelles entitats que defensen la vida van posar en marxa diverses accions. La primera, i probablement la més impactant, consistia a mostrar el drama de l’avortament a través d’algunes de les seves protagonistes: dones que van avortar i que posteriorment han patit i comprès el veritable significat d’aquella decisió i les seves conseqüències. Un acte de gran valentia per part d’elles, ja que és poc freqüent voler fer pública una experiència d’aquest tipus.
Per aquest motiu es va organitzar l’acte sota el títol «I després de l’avortament, què?». En el subtítol d’un dels cartells s’hi podia llegir: «Vine a conèixer la realitat silenciada, explicada pels seus protagonistes». A més dels assistents presencials, l’esdeveniment es podia seguir per streaming.
El dia assenyalat va anar acudint molta gent a l’acte, més que a qualsevol de les sessions celebrades anteriorment en aquell espai. La sala va quedar desbordada, ocupant-se també la galeria superior i fent necessari afegir cadires i fins i tot col·locar-ne al vestíbul. Per sorpresa dels organitzadors hi van assistir moltes dones joves, cosa que semblava indicar que es tractava d’un tema que els interessava especialment.
El que no sabien els organitzadors era que entre els assistents també hi havia un grup d’unes 35 o 40 persones partidàries de l’avortament, que s’havien distribuït per la sala com qualsevol altre participant. Havien acudit amb el propòsit d’impedir el desenvolupament normal de l’acte i evitar que aquelles dones poguessin oferir el seu testimoni.
Un cop iniciada la sessió, el portaveu dels organitzadors va anar explicant el sentit i el context de la trobada. En un moment determinat, poc abans d’acabar la seva intervenció, una de les dones, aparentment la principal organitzadora del grup, va cridar: «Com podeu dir això?». Aquell va ser el senyal per iniciar l’acció de boicot.
Immediatament van començar a corejar consignes com «Avortament lliure i gratuït», la més repetida de totes, a més d’altres com «Visca, visca, visca, la lluita feminista!», «Nosaltres parim, nosaltres decidim» o «Traieu els vostres rosaris dels nostres ovaris». Al mateix temps, unes deu o dotze persones es van dirigir ràpidament cap a la taula dels ponents, on van desplegar una pancarta amb consignes favorables a l’anomenat avortament segur. Una d’elles va agafar el micròfon de la taula i va començar a amplificar els crits. Un assistent va forcejar per recuperar-lo i l’aparell es va acabar trencant. Paral·lelament, altres joves van desplegar cartells de dimensions més reduïdes amb missatges similars.
També van tapar la càmera d’enregistrament i es va trencar el cable de connexió, fet que va provocar la interrupció de la transmissió en streaming. Així mateix, intentaven impedir que els assistents gravessin les incidències amb els seus telèfons mòbils. Les persones que estaven situades a la galeria superior van baixar a la planta principal per unir-se a la protesta. Entre els aproximadament quaranta activistes també hi havia un o dos homes.
Tanmateix, no es van limitar a interrompre l’acte per marxar immediatament després. Es van atrinxerar a la part central de la sala, al costat de la taula dels ponents, impedint qualsevol activitat, inclosa la transmissió per streaming i, en la mesura que els era possible, també l’enregistrament mitjançant càmeres i telèfons mòbils dels assistents. Tots els intents de diàleg van resultar inútils.
Hi va haver empentes, però els mateixos organitzadors van demanar als assistents que mantinguessin la calma i no responguessin a les provocacions. Resultava evident que els qui dirigien l’acció buscaven una reacció física que pogués presentar mediàticament els agredits com a agressors. Semblava tractar-se de persones experimentades en aquest tipus d’actuacions destinades a silenciar actes els plantejaments dels quals no compartien. Res no feia pensar que fos una acció improvisada; al contrari, semblava acuradament preparada i coordinada.
Transcorreguts més de quinze minuts, que es van fer especialment llargs per als presents, i comprovant que era impossible recuperar la normalitat, alguns assistents van trucar al 112 sol·licitant la presència de la policia. Diverses persones van baixar al carrer per esperar-ne l’arribada. Poc després va passar un vehicle patrulla dels Mossos d’Esquadra, els agents del qual van ser avisats i van accedir a la sala.
Va ser aleshores, davant la presència policial, quan els activistes van començar a abandonar el recinte. Diverses de les persones participants en l’acció van ser identificades pels Mossos.
La interrupció va durar aproximadament vint-i-cinc minuts. Malgrat el que havia succeït, els organitzadors van decidir no suspendre la sessió. Finalment, quatre dones i un home van oferir testimonis especialment impactants sobre les conseqüències personals i humanes de l’avortament. L’home va intervenir igualment per explicar la seva pròpia experiència, en haver participat en la decisió que va conduir a l’avortament de la seva companya.
Posteriorment es van presentar denúncies per part de l’església de Montalegre i d’alguns dels organitzadors de l’acte. De manera independent, també va presentar accions legals l’associació Advocats Cristians.
Conclusió
Més enllà de les posicions que cadascú pugui mantenir sobre l’avortament, el que va succeir a Montalegre planteja una qüestió de fons que afecta directament la convivència democràtica: si és legítim impedir mitjançant la intimidació, la coacció o la força que altres persones expressin públicament la seva experiència. Les dones convocades per parlar aquella tarda no pretenien imposar una posició política ni impedir actes aliens; simplement volien donar testimoni d’una realitat personal dolorosa i de les conseqüències que aquella experiència va tenir en les seves vides. Precisament per això resulta significatiu que s’intentés impedir que fossin escoltades. El debat públic exigeix discrepància, contrast d’idees i llibertat per defensar posicions oposades, però també exigeix respecte per la llibertat d’expressió i pel dret de tota persona a explicar la seva pròpia història. Quan la resposta al desacord és el silenciament de l’altre, el que es ressent no és només una determinada causa, sinó la mateixa qualitat de la vida democràtica.