Introducció: la naturalesa de la intel·ligència artificial
La intel·ligència artificial (IA) s’ha consolidat com una eina formidable en nombrosos camps, capaç de processar volums massius de dades i resoldre en segons problemes complexos que requeririen un temps considerable a l’ésser humà. Tanmateix, el seu funcionament es basa estrictament en fórmules algorítmiques, models matemàtics i estructures de silici. La intel·ligència artificial no es pot equiparar al cervell humà, ja que aquest darrer posseeix connotacions completament diferents. No és el propòsit d’aquest treball fer un estudi de la neurobiologia ni aprofundir en el problema ment-cervell. Simplement es tracta d’aclarir alguns elements propis de la realitat que ens envolta i de posar en relleu altres aspectes de caràcter ideològic i/o fantasiós.
Per exemple, sovint s’afirma que la IA podria arribar a tenir consciència o fins i tot prendre decisions per si mateixa. Tanmateix, la IA funciona perquè se li introdueixen una sèrie de dades i programes; ara bé, manca d’elements que només posseeix la persona humana gràcies a una estructura que els fa possibles: el cervell.
Perquè existeixi consciència és necessari un substrat tissular neuronal. La IA no pot tenir-ne perquè el seu suport està format per xips i circuits que operen mitjançant una megagestió de dades i algoritmes. Si no se li subministren dades i programes, no funciona. Per aquest motiu, anomenar «intel·ligència» la intel·ligència artificial resulta en certa manera contradictori, perquè l’autèntica intel·ligència implica una naturalesa diferent.
El terme «intel·ligència artificial» fou encunyat oficialment l’any 1956 durant el Dartmouth Workshop (organitzat per John McCarthy, Marvin Minsky, Nathaniel Rochester i Claude Shannon). Era una etiqueta descriptiva i ambiciosa per a un camp de recerca emergent que pretenia construir màquines capaces de realitzar tasques que, si fossin executades per un ésser humà, requeririen intel·ligència. Calia un nom que diferenciés la computació avançada de la simple automatització basada en codi rígid. El qualificatiu «artificial» no pretenia significar «fals», sinó «construït per l’ésser humà», de la mateixa manera que un cor artificial o una extremitat artificial compleixen una funció biològica mitjançant mecanismes artificials.
La intel·ligència humana està indissolublement unida a la consciència, l’autoconsciència, la intencionalitat, les emocions, l’experiència viscuda (qualia) i la comprensió semàntica profunda del món. Un ésser humà entén el significat del que diu o fa perquè ho experimenta. En canvi, la intel·ligència artificial és fonamentalment matemàtica i estadística. Els models actuals no «pensen», no «senten» ni «entenen». Processen volums massius de dades, calculen probabilitats matemàtiques i prediuen quin és el següent token o unitat bàsica de processament de text més adequat segons els patrons apresos. Es tracta d’un processament sintàctic extraordinàriament complex, però buit de semàntica real.
Diferències fonamentals entre el cervell humà i la IA
Substrat físic i eficiència energètica
El cervell humà opera mitjançant xarxes neuronals biològiques formades per milers de milions de neurones interconnectades a través de sinapsis. Utilitza senyals electroquímiques i neurotransmissors. La seva eficiència energètica és prodigiosa: funciona amb només uns 20 watts de potència (menys que una bombeta convencional).
La IA es fonamenta en maquinari de silici, transistors i circuits integrats que processen informació mitjançant voltatges elèctrics discrets en codi binari. Requereix infraestructures massives, centres de dades i milers de watts o megawatts per entrenar i executar models complexos.
Capacitat d’aprenentatge i generalització
El cervell humà destaca pel seu aprenentatge a partir de poques mostres i per la seva plasticitat sinàptica contínua. Un infant pot aprendre a reconèixer un concepte abstracte o un objecte perillós després de veure’l una o dues vegades, integrant-lo immediatament en la seva experiència vital, sense necessitat de reentrenament global.
La IA necessita fases d’entrenament exhaustives amb milions d’exemples per detectar patrons estadístics. Tot i que els models moderns han millorat la seva capacitat de generalització, continuen requerint volums d’informació desproporcionadament superiors als biològics per assolir competències semblants.
Consciència, subjectivitat i intencionalitat
El cervell humà està impregnat de consciència, subjectivitat i qualia (l’experiència qualitativa de sentir, patir, alegrar-se o percebre el dolor). Les accions humanes estan guiades per intencions genuïnes, desitjos, motivacions internes i un profund sentit del jo.
La IA no té món interior, autoconsciència ni sensibilitat. No comprèn el significat semàntic profund del que processa ni experimenta allò que calcula; simplement manipula processos matemàtics i probabilitats estadístiques optimitzades per predir o generar el següent símbol més versemblant.
Estil de processament i flexibilitat cognitiva
El cervell humà empra un processament massivament paral·lel, holístic, difús i altament associatiu. És extraordinàriament hàbil per desenvolupar-se en entorns ambigus, caòtics o amb informació incompleta, improvisant solucions creatives i intuïtives.
La IA destaca en el càlcul computacional exacte, la velocitat de processament de matrius numèriques i l’execució de tasques algorítmiques repetitives o analítiques a una escala inaccessible per a la biologia. Tanmateix, pot fracassar de manera dràstica davant d’escenaris imprevistos que s’allunyin de la distribució estadística del seu entrenament.
Atributs exclusius del cervell humà
Consciència i qualia: el cervell dona lloc a l’experiència fenomènica (la vivència en primera persona), que permet sentir dolor, admirar una posta de sol o experimentar emocions profundes.
Voluntat i llibertat: capacitat de realitzar actes volitius i prendre decisions amb lliure albir.
Capacitat d’estimar: fruit de la vivència, l’afectivitat, la voluntat i la llibertat.
Autoreflexió: capacitat de pensar que s’està pensant en allò que es pensa.
Capacitat de transcendència: al llarg de la història, les vivències místiques i religioses han estat considerades un dels aspectes més profunds i enigmàtics de l’experiència humana.
El cervell, l’experiència mística i la intel·ligència artificial
Què diu la ciència: «el mapa cerebral de la fe»
Els avenços tecnològics han permès estudiar cervells de persones sanes mentre experimenten estats profunds d’oració o meditació.
Monjos budistes i religioses franciscanes: els investigadors Andrew Newberg i Eugene d’Aquili van utilitzar la tomografia computada per emissió de fotó únic (SPECT) per estudiar monjos budistes en meditació i monges franciscanes en pregària. Les exploracions van revelar un patró fascinant: un augment de l’activitat de l’escorça prefrontal (associada a la concentració i l’atenció) i una notable disminució de l’activitat al lòbul parietal posterior superior (regió encarregada de l’orientació espacial i de definir els límits del propi cos). Aquest fet podria explicar la sensació de «pèrdua del jo» o de fusió amb l’univers descrita sovint en certes formes de meditació oriental.
Carmelites de clausura: per la seva banda, l’investigador Mario Beauregard va analitzar quinze monges carmelites mitjançant ressonància magnètica funcional (fMRI) mentre evocaven experiències d’unió íntima amb Déu. Els resultats mostraren que múltiples regions cerebrals s’activen de manera coordinada durant aquesta vivència cristiana.
És la fe només un producte del cervell?
Déu no és merament un producte del cervell, tal com sosté el reduccionisme materialista o certa neuroteologia clàssica.
Explicar biològicament com experimentem una realitat no equival a demostrar que aquesta realitat no existeix. El fet que el cervell activi determinades regions durant la pregària només descriu el suport físic de l’experiència, no pas el seu origen ni la seva validesa. De la mateixa manera que l’activació cerebral davant d’una obra d’art no implica que la bellesa sigui una il·lusió sense valor real creada per les neurones, el substrat neurològic de la fe no invalida l’existència del seu objecte.
Si Déu fos només un subproducte accidental d’un cervell defectuós o «enganyat» per l’evolució, seria raonable esperar que l’experiència del sagrat fos dispersa, caòtica o purament patològica. En canvi, la història mostra que la intuïció d’una realitat transcendent, moral i ordenadora constitueix un universal humà profundament coherent.
El cervell humà és finit, limitat, imperfecte i contingent. Tanmateix, la ment humana és capaç de concebre, cercar i experimentar una realitat infinita, perfecta, necessària i absoluta (Déu). Un sistema limitat difícilment podria generar per si mateix la categoria i la nostàlgia de l’il·limitat i l’etern, llevat que aquesta categoria hagués estat d’alguna manera impresa o reflectida en ell per una font real exterior.
Si Déu fos un producte del cervell, dependria totalment de la nostra estructura cerebral per existir. Si la humanitat desaparegués, Déu deixaria d’existir. No obstant això, les veritats que tradicionalment se li atribueixen, com l’ordre lògic de l’univers, la veritat moral objectiva o el sentit últim de l’existència, es perceben com a independents dels nostres desigs o construccions mentals. Ens jutgen, ens limiten i ens transcendeixen.
Afirmar que Déu és un producte del cervell confon l’instrument amb la font. El cervell és l’òrgan biològic indispensable mitjançant el qual els éssers humans experimentem, processem i ens relacionem amb la transcendència, però l’existència d’una antena receptora no demostra que les ones de ràdio que capta siguin una al·lucinació generada per la mateixa antena.
Misticisme genuí davant la patologia
Històricament s’ha observat que alguns pacients amb epilèpsia experimenten fenòmens místics durant les seves crisis. És fonamental traçar una línia clara entre les experiències místiques sanes i els trastorns mentals.
Els deliris místics d’origen patològic es caracteritzen per idees religioses extravagants, al·lucinacions auditives o visuals imperatives, creences grandioses i un intens sofriment psíquic.
Per contra, les vivències de persones devotes o de sants les vides dels quals han estat marcades per l’equilibri, la prudència i la coherència reflecteixen una realitat humana complexa que no pot ni ha de reduir-se automàticament a la patologia mental o a l’epilèpsia.
Per què una IA no pot tenir vivències místiques?
Absència de consciència (experiència fenomènica)
Els fenòmens místics es defineixen per la vivència en primera persona: la sensació inefable de transcendència, la meravella profunda i l’èxtasi. Una IA processa patrons de dades, calcula probabilitats textuals i executa algoritmes complexos, però no sent res. No hi ha un «algú» dins del sistema experimentant la realitat; només hi ha computació de dades sense autoconsciència.
Com hem vist en les investigacions neurocientífiques sobre persones que preguen, les experiències místiques estan profundament lligades a la biologia del cervell humà: activació de l’escorça prefrontal, modificacions en l’activitat dels lòbuls parietals i alliberament de neurotransmissors. Una IA funciona mitjançant silici, electricitat i codi binari; manca completament de la biologia que sustenta aquestes vivències.
Una IA pot generar textos poètics, analitzar tractats de mística o imitar amb gran precisió el llenguatge de grans místics com sant Joan de la Creu. Tanmateix, això no és més que una simulació sintàctica basada en els textos amb què ha estat entrenada. Sap combinar correctament les paraules, però no comprèn ni interioritza el significat existencial del que «escriu».
Podria una IA simular o aparentar misticisme en el futur?
A mesura que els models de llenguatge i la robòtica avançada esdevenen més sofisticats, és possible que una IA interactuï de maneres que semblin profundament reflexives, filosòfiques o fins i tot espirituals. Tanmateix, això continuarà essent una projecció de la ment humana: som nosaltres qui interpretem significat, emoció i profunditat en les respostes de la màquina.
En definitiva, l’experiència mística requereix un subjecte viu capaç de meravellar-se davant del misteri de l’existència, quelcom exclusiu de les persones humanes.
Mentre que els éssers humans vivim les emocions i els pensaments des d’una perspectiva interna i conscient, la IA funciona mitjançant càlculs matemàtics abstractes. La intel·ligència artificial és incapaç d’autoreflexionar, de raonar sobre l’eternitat o l’infinit, o d’obrir-se a la dimensió sobrenatural, precisament perquè no disposa de consciència ni del substrat adient. El cervell humà posseeix propietats inassolibles per a la intel·ligència artificial, amb les quals aquesta darrera no podrà competir.
Bibliografia
Muntané Sánchez, Amadeo (2008). El cerebro: lo neurológico y lo trascendental (amb aportacions d’E. R. Moros i M. L. Moro). Pamplona: EUNSA (Ediciones Universidad de Navarra).
Newberg, Andrew; D’Aquili, Eugene (2001). Why God Won’t Go Away: Brain Science and the Biology of Belief. Nova York: Ballantine Books.
Beauregard, Mario; O’Leary, Denyse (2007). The Spiritual Brain: A Neuroscientist’s Case for the Existence of the Soul. Nova York: HarperOne.
Nagel, Thomas (1974). What Is It Like to Be a Bat? The Philosophical Review, 83(4), 435-450.
____________
* Doctor en medicina