María Zambrano, Unamuno, Debolsillo, 2004, 208 pàgs.
Situo Zambrano i Unamuno al capdavant dels meus autors predilectes, de manera que no podia deixar passar l’oportunitat de retrobar-me amb ells a través d’aquesta novetat recuperada i recopilada ara per la professora Gómez Blesa. N’he gaudit moltíssim. Una joia: que una escrigui sobre l’altre. També ha suposat el retrobament amb el realisme vitalista hispànic, una tradició que m’explica, enfront de l’anglopragmatisme, el francoracionalisme i el germanoidealisme, i que entronca amb el millor de l’Escola de Salamanca, el Segle d’Or, Gracián i Balmes. No és poca cosa. Zambrano capta com ningú Don Miguel, maridant la raó poètica amb la raó tràgica, aportant llum allà on altres veuen tenebra. S’atreveix a endinsar-se en la seva ànima a través de la religió compartida, i a explicar des de la filosofia l’antifilosofisme del basc. Que pocs l’han entès! Tanmateix, quins prejudicis hi havia més enllà dels Pirineus per acceptar Kierkegaard i no el rector de Salamanca? Com dic, un llibre que és un goig, breu i clar, que bressa la benvolguda solitud de l’estiu, en una calma ben guanyada.
Síntesi de l’editor:
Una reflexió esclareixedora sobre l’obra de Miguel de Unamuno i els aspectes filosòfics que van ocupar el seu pensament, escrita per una de les més grans pensadores espanyoles del nostre temps.
Aquest llibre recull un llarg i esclareixedor assaig inèdit de l’escriptora María Zambrano sobre la figura i l’obra de don Miguel de Unamuno, escrit cap al 1940 durant l’exili cubà de l’autora i que, per diverses circumstàncies, havia romàs extraviat fins a dates ben recents. També aplega, sota l’atenta i acurada edició de Mercedes Gómez Blesa, altres articles de Zambrano sobre determinats aspectes de l’obra de l’autor de San Manuel Bueno, mártir que només havien vist la llum en diverses revistes llatinoamericanes. Escrit des de la més profunda admiració i empatia intel·lectual i estètica, María Zambrano analitza, comenta i explora els plecs més significatius del pensament unamunià, fent aflorar les seves vetes més rellevants. Situa en primer lloc l’autor dins les coordenades històriques, culturals i filosòfiques del seu temps per aturar-se després en algunes de les claus de la seva obra: les relacions entre filosofia i religió, entre coneixement i poesia, entre tragèdia i existència, o en les arrels del seu original i singular enteniment de «l’ésser d’Espanya» dins la seva obra.