Text de l’Evangeli (Lc 17,11-19): Un dia, mentre anava a Jerusalem, [Jesús] que passava per entre la Samaria i la Galilea. I en entrar en un determinat poble, li sortiren a l’encontre deu homes leprosos, que s’aturaren encara lluny, i aixecaren la veu, dient: «Jesús, mestre, tingues compassió de nosaltres!». I quan ho veié, digué: «Aneu, mostreu-vos als sacerdots». I s’esdevingué que, mentre hi anaven, quedaren purificats. Però un d’ells, quan veié que havia estat guarit, tornà enrere glorificant Déu en alta veu. I caigué sobre el rostre davant els seus peus, donant-li gràcies, i aquest era samarità. I responent Jesús, digué: «¿No quedaren nets els deu? I els nou, on són? ¿No s’ha trobat ningú que tornés a donar glòria a Déu, més que aquest estranger?». I li digué: «Aixeca’t, ves-te’n; la teva fe t’ha salvat».
En llegir el relat dels deu leprosos —guarits d’una malaltia terrible que els feia maleïts i marginats—, no podem evitar pensar, en veure que no tornen per agrair un miracle tan gran: quina ingratitud! Només un dels deu torna sobre els seus passos, es postra als peus de Jesús i li dona les gràcies.
Però si ens aturem a mirar amb sinceritat el nostre propi cor, potser descobrirem que nosaltres també som poc agraïts. Per exemple, cada matí, en despertar-nos, tenim la primera oportunitat per elevar el cor cap a Déu i agrair-li el regal de la vida. I al llarg del dia, en tants moments en què Ell surt al nostre encontre amb la seva providència ordinària, si aprenem a reconèixer la seva presència en el nostre camí, trobem noves ocasions per donar-li les gràcies.
D’aquesta manera, el cor s’obre a una relació viva i agraïda amb Déu: aprenent a reconèixer la seva mà en el que és quotidià, en els petits detalls del dia a dia, i també en aquelles situacions extraordinàries, en les quals sentim amb més força la nostra necessitat de la seva ajuda. Tot pot ser viscut amb un cor agraït, confiat i obert a dependre del seu amor fidel.
“Aquest passatge, per dir-ho així, divideix el món en dos: qui no dona les gràcies i qui les dona; qui ho rep tot com si li fos degut, i qui ho acull tot com un do, com una gràcia. El Catecisme escriu: «Tot esdeveniment i tota necessitat poden convertir-se en ofrena d’acció de gràcies» (n. 2638). La pregària d’acció de gràcies comença sempre aquí: en reconèixer-se precedits per la gràcia. Hem estat pensats abans d’aprendre a pensar; hem estat estimats abans d’aprendre a estimar; hem estat desitjats abans que en el nostre cor sorgís cap desig. Si mirem la vida així, llavors el “gràcies” esdevé el fil conductor de les nostres jornades. Sovint oblidem també dir ‘gràcies’.” (Francesc, 30 de desembre de 2020)
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies