La relació entre dignitat humana i drets humans apareix des del principi en la Declaració Dignitas infinita (DI). Després d’indicar que la infinita dignitat de cada ésser humà es “fonamenta inalienablement en el seu propi ser” afegeix que aquesta és la base per defensar “la primacia de la persona humana i la protecció dels seus drets.” (DI 1). Es refereix als drets humans, que són innats com ho és la dignitat humana.
El constant ensenyament de l’Església sobre drets humans
Sant Joan XIII en l’encíclica Pacem in Terris (PT) de 1963, que podria ser anomenada “Carta magna cristiana dels drets humans”, estableix com a fonament “el principi que tot home és persona, això és, naturalesa dotada d’intel·ligència i de lliure albir, i que, per tant, l’home té per si mateix drets i deures, que dimanen immediatament i al mateix temps de la seva pròpia naturalesa. Aquests drets i deures són, per això, universals i inviolables i no s’hi pot renunciar per cap concepte” (PT 7). Allí s’assenyalen un conjunt de drets ben reconeguts i que, en gran manera, es corresponen amb la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.
Anteriorment, el Papa Pius XII ja s’havia referit als drets humans, i encara podríem remuntar-nos a Lleó XIII, pioner a defensar drets dels treballadors enfront d’abusos de l’època. Posteriorment, el Concili Vaticà II va assenyalar l’“excelsa dignitat de la persona humana, de la seva superioritat sobre les coses i dels seus drets i deures universals i inviolables.” (Gaudium et spes, núm. 26).
Sant Pau VI també es va referir als ensenyaments de l’Església sobre aquests drets, subratllant la sòlida antropologia que hi dona suport. Deia: “cap antropologia iguala a l’antropologia de l’Església sobre la persona humana, fins i tot considerada individualment, quant a la seva originalitat, dignitat, intangibilitat i riquesa dels seus drets fonamentals, sacralitat, educabilitat, aspiració a un desenvolupament complet i immortalitat.”
Els papes posteriors han elogiat en diverses ocasions l’esmentada DUDH. En concret, sant Joan Pau II va definir la DHDH com a “pedra miliar posada en el llarg i difícil camí del gènere humà”, i com “una de les més altes expressions de la consciència humana”. El document que comentem recorda, a manera de resum, “des del principi de la seva missió, l’Església, impulsada per l’Evangeli, s’ha esforçat per afirmar la llibertat i promoure els drets de tots els éssers humans.” (DI 3) I ho fa citant diverses intervencions pontifícies (vegeu nota final, núm. 4)
Els drets humans de la DUDH no sols van ser consensuats a l’ONU; en ells s’hi pot reconèixer un sòlid fonament: la dignitat ontològica i el valor únic i eminent de cada dona i cada home que existeixen en aquest món (DI 2). Com indica el Papa Francesc, “en la cultura moderna, la referència més pròxima al principi de la dignitat inalienable de la persona és la Declaració Universal dels Drets de l’Home“. La referència a aquest document de l’ONU és important quan ara hi ha pressions per fer passar com a drets, simples desitjos o reivindicacions que s’oposen al contingut d’aquesta Declaració universal.
Distorsions dels drets humans
La Declaració que comentem adverteix que a vegades “s’abusa del concepte de dignitat humana per justificar una multiplicació arbitrària de nous drets, molts dels quals solen ser contraris als definits originalment i no poques vegades es posen en contradicció amb el dret fonamental a la vida.” (DI 25) No és difícil endevinar que aquest text es refereix a distorsions com les que venen per fer passar l’avortament com un dret humà, sota l’enganyosa etiqueta de “salut reproductiva”, o el suïcidi assistit i l’eutanàsia com a “dret a una mort digna”, quan en realitat és ajudar a llevar la vida o disposar un mateix del do de la vida.
Els drets humans, són intrínsecs a tot “ésser humà”, per tant no depenen de les circumstàncies concurrents, ni es tenen per concessió d’uns altres, ni de manera temporal. Per tant, tampoc de l’edat, ni de les condicions físiques o mentals. La distorsió rau a parlar no de drets humans o de drets de l’home, sinó de “drets de la persona”, al mateix temps que es defineix persona en termes d’autonomia personal i no com un ser subsistent. D’això ens en parla el següent text de la DI (núm. 24):
“Alguns proposen que és millor utilitzar l’expressió “dignitat personal” (i drets “de la persona”) en lloc de “dignitat humana” (i drets “de l’home”), perquè entenen per persona només “un ser capaç de raonar”. En conseqüència, sostenen que la dignitat i els drets s’infereixen de la capacitat de coneixement i llibertat, de la qual no tots els éssers humans n’estan dotats. Així doncs, el nen no nascut no tindria dignitat personal, ni l’ancià incapacitat, ni els discapacitats mentals.” (DI 24)
Davant aquest plantejament, la Declaració “insisteix en el fet que la dignitat de tota persona humana, precisament perquè és intrínseca, roman ‘més enllà de tota circumstància’, i el seu reconeixement no pot dependre, de cap manera, del judici sobre la capacitat d’una persona per comprendre i actuar lliurement.” (DI 24 )
La distorsió arriba més lluny amb la ideologia que propugna canvis de gènere i en general, amb la pretensió de convertir desitjos subjectius en drets de la persona. Amb aquest plantejament es corre el risc de restringir la dignitat humana a la capacitat de decidir discrecionalment sobre un mateix i sobre la seva pròpia destinació, independentment del dels altres, sense tenir en compte la pertinença a la comunitat humana.” (DI 26).
La resposta és clara. “Sense cap referència ontològica, el reconeixement de la dignitat humana oscil·laria a la mercè de valoracions diverses i arbitràries. L’única condició, per tant, perquè es pugui parlar de dignitat per si mateixa inherent a la persona és que aquesta pertanyi a l’espècie humana, per la qual cosa “els drets de la persona són els drets humans.” (DI 24).
Entrades relacionades:
‘Dignitas infinita’ (I): Una visió de conjunt
‘Dignitas infinita’ (II): Fonaments de la dignitat humana