La declaració ‘Dignitas infinita‘ (DI), centrada en la dignitat i el valor únic i transcendent de tot ésser humà, exhorta al fet que tal dignitat sigui reconeguda, respectada, protegida i promoguda en totes les circumstàncies. No pretén presentar un estudi sistemàtic de la fonamentació de la dignitat humana, però presenta interessants punts que conviden a aprofundir en tal fonamentació i en el concepte mateix de dignitat humana.
Ho fa després de constatar l’ampli consens actual a valorar la dignitat humana (DI 7), com apareix, per exemple, en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU de 1948, on explícitament s’afirma que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets.” (art. 1), al mateix temps que expressa la preocupació dels diversos significats que poden donar-se al concepte de dignitat, amb els consegüents malentesos i contradiccions (DI 8). Un mínim aprofundiment en el concepte de dignitat aplicat a tot ésser humà sembla necessari per evitar que “dignitat” passi a ser una paraula buida o desposseïda de tota la riquesa que enclou.
La dignitat humana és ontològica
En parlar de dignitat humana parlem d’una dignitat que és intrínseca a l’ésser humà. És, doncs, una dignitat ontològica, inclosa en el “ser” persona humana, home o dona. Es tracta d’una dignitat constitutiva, amb independència de sexe, raça, estatus social o de qualsevol altra circumstància.
És desitjable que la dignitat humana sigui inclosa en les constitucions nacionals, com així ocorre, per exemple, a Alemanya, però l’existència de tal dignitat és anterior i independent del seu reconeixement legal. Per ser constitutiva, és una dignitat que té des del moment de la concepció, en el qual sorgeix un nou ésser humà –amb una dotació genètica que el fa un individu diferent de la seva mare i del seu pare– i que ja no es perd. Per tant, també tenen dignitat els éssers humans no nascuts, els ancians dements, els homosexuals, els malalts agonitzants o en estat comatós; així com els malfactors i delinqüents. Tots són persones i per això dotades de dignitat. “Encara que, a causa de diverses limitacions o condicions, no pugui utilitzar aquestes capacitats, la persona sempre subsisteix com a “substància individual” amb tota la seva dignitat.” (DI 9)
És, doncs, important distingir la dignitat humana pròpia de tota persona d‘altres formes de dignitat afegides a la comuna dignitat humana. En aquest sentit parlem de la dignitat del càrrec o posició ocupats en la vida, com la dignitat de sacerdot, la de jutge o la de president d’una nació, posem per cas. És també diferent de la dignitat moral derivada de la conducta. Així, mentir o cometre un frau, és una conducta indigna. La declaració que comentem cita aquesta última forma de dignitat, afegint-hi altres dues formes de dignitat (DI 7,8), diferents també de la dignitat ontològica: la dignitat social, referent a les condicions materials de vida (alimentació, vestit, habitatge, educació, atenció sanitària, etc.) i la dignitat existencial, entesa com a situacions qualificables com a “indignes” de la condició humana, com poden ser viure en condicions angoixants, sotmetiments forçats, humiliacions, menyspreus, discriminacions injustes, etc.
Arguments filosòfics per fonamentar per a la dignitat humana
Els arguments filosòfics per a la dignitat humana, de diverses maneres, giren entorn d’allò que ens distingeix com a humans, posseir una naturalesa racional, amb capacitats derivades. Aristòtil es fixa en la superioritat ontològica de la naturalesa humana al posseir logos (raó), sense parar esment en la individualitat de cada ésser humà. Sant Agustí posa l’accent en la capacitat d’estimar i no sols de conèixer. Sant Tomàs d’Aquino considera el caràcter individual subsistent de la naturalesa humana racional, sense desenvolupar-lo gaire, assumint la definició de persona de Boeci, àmpliament acceptada: “persona és una substància individual de naturalesa racional” (persona est rationalis naturae individua substantia). La DI (n.9) (n.9) al·ludeix aquesta definició afirmant que “com a ‘substància individual’, la persona gaudeix de dignitat ontològica (és a dir, en el nivell metafísic del ser mateix): és un subjecte que, havent rebut l’existència de Déu, “subsisteix”, és a dir, exerceix l’existència autònomament.” Segons l’Aquinat, la mateixa noció de persona denota dignitat: indica el més excel·lent que hi ha en l’univers, i l’aplica a Déu –com Ser Suprem– i a les tres Persones Divines, als àngels i als éssers humans.
En el segle XVIII, Kant es fixarà en la dignitat humana a partir de l’autonomia individual. Dirà que les coses tenen preu, mentre que les persones tenen dignitat, afegint que en el tracte amb persones, aquestes mai s’han de considerar com a simples mitjans, sinó com algú que s’imposa fins a si mateix.
La filosofia personalista moderna, des d’un enfocament divers, de tall realista, veurà la dignitat humana en un conjunt de característiques radicals que determinen ser persona: el mode de coneixement personal, l’autodeterminació per a l’acció amb la possibilitat de creixement personal, l’obertura autotranscendent a tot allò que embolcalla la nostra existència i li proporciona significats i la capacitat de donar i rebre amor amb gratuitat.
La dignitat humana des de la fe
La Revelació cristiana reforça els arguments de raó sobre la dignitat humana. Ho fa a partir de tres veritats crucials de la fe cristiana que mostren l’amor de Déu cap a la criatura humana. Concretament, la Creació, l’Encarnació del Fill de Déu i la seva Redempció, la qual culmina en la Resurrecció i el consegüent destí etern de l’home associat a la Resurrecció de Crist.
Dels dos relats de la Creació (Gènesi, capítol 1 i 2) aprenem que l’home fou creat per voluntat expressa de Déu, com algú diferent i superior a tota la resta tot dotant-lo d’alguna cosa que expressa una gran dignitat. En efecte, la Bíblia expressa aquesta dignitat humana des de les seves primeres pàgines en afirmar que va haver-hi una intervenció directa de Déu en la creació de l’home -home i dona- infonent vida humana al fang de la terra (matèria preexistent segurament molt evolucionada) (Gen 2, 7). Col·loca, a més a l’home en la terra perquè la cuidi i la conreï (Gen 2, 15) Referent a això, el Concili Vaticà II parla de l’”excelsa dignitat de la persona humana, de la seva superioritat sobre les coses i dels seus drets i deures universals i inviolables” (Gaudium et spes, 24) la qual cosa s’ha repetit a la DI (núm. ). Significativament, assenyala també que Déu va crear l’home “a imatge i semblança seva” (Gen 1, 26-27). L’Església reflexiona sobre aquests i altres textos bíblics, assenyalant que “l’home és l’única criatura en el món visible a la qual Déu ha volgut ‘per si mateixa'” (Gaudium et spes, 24). La Declaració que comentem, sembla fer-se ressò d’aquestes paraules veient la dignitat humana com un do de Déu, i no com una cosa merescuda: “La nostra dignitat ens és conferida, no és pretesa ni merescuda. Tot ésser humà és estimat i volgut per Déu per si mateix i, per tant, és inviolable en la seva dignitat.” (DI 11)
L’Encarnació significa que el Verb etern de Déu es va fer home i això reforça encara més la dignitat humana. Amb la seva Encarnació, el Verb de Déu, assumeix plenament la naturalesa i l’existència humana, d’alguna manera s’uneix a tot home. Així, “per la seva encarnació, Jesucrist va confirmar que tot ésser humà posseeix una dignitat inestimable, pel mer fet de pertànyer a la mateixa comunitat humana, i que aquesta dignitat no pot perdre’s mai.” (DI 19, citant documents anteriors i el sentir dels Pares de l’Església).
Amb la Redempció l’home és cridat a ser fill de Déu en Crist i destinat a la vida eterna. La Redempció obrada per Crist ens va aconseguir que poguéssim arribar a ser fills de Déu i a ser-ho en plenitud en la vida eterna. El Concili Vaticà II trobava en això la més alta raó per a la dignitat humana. Literalment afirma: “la raó més alta de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la unió amb Déu” (Gaudium et spes, 19). Una idea represa i ampliada en la Declaració (DI 20).
En resum, sense menysprear l’ampli consens mundial assolit de la dignitat humana –encara que per desgràcia, no sempre es respecti– la declaració Dignitas infinita proporciona arguments de raó i de fe que donen solidesa al reconeixement, respecte, protecció i promoció de la dignitat humana.