Lleó XIV proposa «edificar la ciutat on Déu i la humanitat habitin junts» (Magnifica humanitas, 1). En aquesta tasca, tant les persones com les institucions estan cridades a fer la seva pròpia aportació, d’acord amb les seves capacitats, responsabilitats i possibilitats d’influència respectives.
El Papa reconeix que «no tots tenen el mateix poder d’influir sobre la realitat: hi ha qui governa, qui decideix inversions, qui dirigeix institucions, qui investiga, qui educa, qui informa, qui produeix; i hi ha qui sembla tenir només la seva pròpia vida quotidiana. Tanmateix, ningú no està exempt de responsabilitat» (MH, 212). La diferent capacitat d’intervenció no elimina, per tant, la responsabilitat moral, sinó que en determina l’abast i les modalitats concretes.
La responsabilitat personal es manifesta contínuament en les decisions quotidianes, les paraules, les actituds i les accions. Cada persona, dins del seu propi àmbit, pot alimentar la lògica de la força —mitjançant la indiferència, el cinisme, la mentida o l’odi— o promoure la lògica de la pau —mitjançant la veritat, la sobrietat, la proximitat i la cura—. La transformació de la societat no comença necessàriament amb gestos extraordinaris, sinó amb una multitud de fidelitats petites, perseverants i concretes que s’oposen a la deshumanització i afavoreixen una convivència més justa i fraterna.
Per il·lustrar aquesta responsabilitat compartida, el Papa cita J. R. R. Tolkien, que recorda que no correspon a cada generació dominar completament el curs de la història, sinó realitzar el bé que és al seu abast en el temps i en el lloc que li han estat confiats, deixant als qui vindran després una terra més ben preparada per ser cultivada. La civilització de l’amor no neix, per tant, d’un únic gest espectacular, sinó de la suma de petites fidelitats, personals i institucionals, mantingudes amb constància davant les dinàmiques de deshumanització (MH, 213).
Sobre aquesta base, Lleó XIV proposa cinc camins concrets mitjançant els quals cada persona i cada institució poden col·laborar en la construcció d’una societat més humana: desarmar les paraules, construir la pau sobre el fonament de la justícia, assumir la mirada de les víctimes, cultivar un sa realisme i rellançar el diàleg i el multilateralisme. Aquestes propostes constitueixen un veritable programa ètic per a la vida personal, social i política en l’era de la intel·ligència artificial.
Desarmar les paraules
La primera responsabilitat consisteix a «desarmar les paraules» (MH, 214). El Papa recorda que les paraules mai no són neutres, sinó que tenen una enorme capacitat per construir o destruir relacions. Les guerres i els conflictes acostumen a començar molt abans de la violència física, mitjançant discursos que alimenten l’odi, els prejudicis, la manipulació o la deshumanització de l’adversari.
Per això, Lleó XIV convida a fer un examen de consciència sobre el llenguatge utilitzat tant en la comunicació interpersonal com en els mitjans digitals i les xarxes socials. Es tracta de preguntar-se pels prejudicis que poden impregnar les paraules, per l’agressivitat oberta o encoberta que les motiva i pels efectes que produeixen sobre els altres.
Dir la veritat, oferir un consell prudent, consolar qui pateix, denunciar una injustícia, donar veu als qui no en tenen o parlar amb respecte constitueixen formes concretes de contribuir al bé i a la pau. En una època marcada per la comunicació digital i per algoritmes capaços d’amplificar la polarització, la desinformació i l’hostilitat, aquesta responsabilitat adquireix una importància especial.
Aquesta exigència no afecta únicament els individus. També els mitjans de comunicació, les plataformes digitals, les empreses tecnològiques, les institucions educatives i els responsables polítics tenen una responsabilitat particular en la configuració de l’espai públic. Les seves decisions poden afavorir una comunicació veraç i respectuosa o, al contrari, premiar la provocació, l’enfrontament i la difusió de continguts manipuladors.
Construir la pau sobre el fonament de la justícia
La segona via consisteix a construir la pau sobre el fonament de la justícia (MH, 215). Lleó XIV rebutja una concepció merament negativa de la pau com a simple absència de conflicte o com a manteniment de l’ordre a qualsevol preu. La tradició bíblica i patrística ensenya que la pau autèntica només es pot edificar sobre relacions justes.
Citant sant Agustí, el Papa recorda que tothom desitja la pau, però no tothom està disposat a practicar la justícia que la fa possible. No hi pot haver pau veritable quan es toleren el robatori, l’explotació, la mentida, la violència o el menyspreu dels drets dels altres. La pau no és independent de la conducta moral, sinó que és fruit de relacions personals, econòmiques, socials i polítiques ordenades per la justícia.
La justícia exigeix reconèixer la dignitat de cada persona, respectar-ne els drets, complir els propis deures, actuar amb honestedat i rebutjar qualsevol forma d’abús o explotació. La pau, per tant, no es pot separar de la responsabilitat moral, tant personal com col·lectiva i institucional. «La justícia de cadascú» manté una relació estreta amb «la pau per a tothom».
Assumir la mirada de les víctimes
La tercera exigència consisteix a assumir la mirada de les víctimes (MH, 216-217). Això implica reconèixer, en primer lloc, que hi ha situacions en què la neutralitat deixa de ser moralment acceptable. Davant els bombardejos contra la població civil, els atacs a hospitals i escoles, el terrorisme, els abusos contra els infants i altres vulneracions greus de la dignitat humana, no n’hi ha prou amb mantenir-se distant ni amb limitar-se a afirmar que no s’és directament còmplice.
Davant el sofriment causat per la guerra o per qualsevol forma de violència, el creient està cridat a contemplar la realitat des de la perspectiva dels qui en pateixen les conseqüències. Inspirant-se en el magisteri del papa Francesc, Lleó XIV convida a «tocar la carn» dels qui pateixen: mirar-ne els rostres, escoltar-ne les històries i reconèixer-ne les ferides.
Donar espai a la mirada i a la veu de les víctimes, especialment en la informació i en l’educació, permet comprendre l’abisme de maldat contingut en la guerra, impedeix normalitzar la violència i retorna a les persones afectades la dignitat de ser reconegudes i escoltades. La memòria de les víctimes no s’ha de convertir en instrument d’odi o de venjança, sinó en una crida permanent a la pau i a la reconciliació.
L’Església està cridada a ser un lloc de memòria viva, fent seu tant el clam dels qui van morir en les guerres com el dels qui continuen portant-ne les ferides. D’aquesta manera, el sofriment de les víctimes es pot transformar en una crida a la concòrdia i no en el preludi de nous enfrontaments.
Cultivar un sa realisme
La quarta proposta consisteix a cultivar un sa realisme (MH, 218), allunyat tant de l’idealisme ingenu com del cinisme polític.
L’idealisme manipula o selecciona els fets per ajustar-los a una determinada concepció del món. En lloc d’acceptar la realitat tal com és, la reconstrueix d’acord amb els propis desitjos, interessos o conviccions. El cinisme, per la seva banda, confon el reconeixement de les relacions de poder amb la resignació davant d’aquestes relacions: com que la força domina, conclou que ha de continuar dominant.
Davant d’ambdues posicions, Lleó XIV proposa un realisme autèntic, capaç de reconèixer amb lucidesa els interessos, les pors, les limitacions i les relacions de poder presents en la vida política i internacional, però sense renunciar per això a la possibilitat de transformar la realitat.
Aquest realisme no redueix la política a la mera proclamació de principis morals, però tampoc no l’abandona a la lògica de la força. Busca identificar els passos possibles per avançar cap a la pau mitjançant institucions creïbles, garanties verificables, negociacions pacients, prevenció de conflictes i protecció efectiva de la població civil.
El sa realisme també té una dimensió institucional. Governants, empreses, organitzacions internacionals i agents socials han d’avaluar responsablement no sols la noblesa dels seus objectius, sinó també la viabilitat dels mitjans emprats i les conseqüències previsibles de les seves decisions. La prudència política no equival a conformisme, sinó que permet transformar gradualment la realitat sense sucumbir ni a la ingenuïtat ni a la resignació.
Rellançar el diàleg com a forma ordinària de convivència
Davant la polarització, la desqualificació de l’adversari i el rebuig a escoltar-ne les raons, el Papa convida a rellançar el diàleg (MH, 219-223). Aquest no apareix únicament com una tècnica diplomàtica, sinó com una actitud profundament humana, basada en l’escolta, el reconeixement mutu, la dedicació de temps i la recerca sincera del bé comú.
Lleó XIV recorda els ensenyaments de Pius XII sobre la necessitat de dialogar i negociar abans de recórrer a la guerra. Un diàleg sincer i perseverant manté oberta la possibilitat d’assolir una solució honorable, fins i tot en situacions de fort enfrontament.
El diàleg és una dimensió ordinària de la vida humana i no es limita a les relacions entre els estats. S’aprèn i es practica en les famílies, les comunitats, les institucions educatives, les empreses i la vida social. La trobada autèntica amb l’altre —amb qui és diferent, estranger o migrant— contribueix a superar els prejudicis i fa més difícil imaginar-lo com un enemic.
En l’àmbit polític, el Papa proposa substituir la «cultura del poder» per una autèntica «cultura de la negociació», en què la trobada, la diplomàcia i la recerca de convergències es converteixin en els mitjans habituals per afrontar els conflictes. Inspirant-se en Giorgio La Pira, sosté que el mètode de la pau, de la negociació i de la trobada ha de substituir el mètode de la guerra.
Aquesta concepció parteix del reconeixement que els altres no són, abans de tot, enemics que cal vèncer, sinó éssers humans amb qui cal parlar. Per això, Lleó XIV rebutja les visions maniquees que divideixen simplistament el món entre bons i dolents i que faciliten la justificació de la violència.
En aquest context, el document concedeix un lloc particularment rellevant al diàleg entre les religions. Lleó XIV afirma que al centre dels grans camins espirituals hi ha un missatge de pau i que qualsevol utilització del nom de Déu per justificar el terrorisme, la violència o la guerra constitueix una traïció al veritable rostre de Déu i a la mateixa religió.
Recordant l’«esperit d’Assís», promogut per sant Joan Pau II i continuat pel papa Francesc, presenta el diàleg interreligiós com una contribució imprescindible a la pau mundial i a la construcció d’una autèntica fraternitat universal. Les religions poden exercir aquesta funció quan tornen a les seves fonts espirituals més autèntiques i rebutgen qualsevol forma d’odi sacralitzat.
Diplomàcia i multilateralisme
Finalment, el text amplia aquesta reflexió a l’àmbit internacional mitjançant una defensa del multilateralisme i de la diplomàcia. El Papa considera que la diplomàcia continua sent un instrument insubstituïble per prevenir els conflictes, reconstruir la confiança entre les nacions i mantenir obertes les vies del diàleg, fins i tot amb interlocutors considerats incòmodes o difícils.
La diplomàcia exigeix paciència, humilitat i perseverança. La seva missió consisteix a descobrir i enfortir fins i tot els signes més febles de bona voluntat que puguin existir entre les parts enfrontades, evitant que l’hostilitat es transformi en una espiral incontrolable de violència.
Tanmateix, Lleó XIV adverteix que les noves tecnologies, especialment la intel·ligència artificial, han obert un nou escenari de confrontació en el ciberespai. Els atacs informàtics, la manipulació de dades i les campanyes d’influència o desinformació poden desestabilitzar països sencers abans fins i tot que es produeixi un enfrontament militar obert.
La dificultat per determinar l’autoria d’aquests atacs augmenta el risc de respostes desproporcionades, errors d’interpretació i processos d’escalada. Aquesta situació exigeix desenvolupar una diplomàcia capaç d’actuar també en l’entorn digital, establint regles compartides sobre l’ús de les tecnologies, protegint la població civil i defensant els més vulnerables davant de formes de violència que, encara que puguin resultar invisibles, tenen conseqüències molt reals.
Lleó XIV reafirma també el paper insubstituïble de les organitzacions internacionals, particularment de les Nacions Unides, en la promoció del diàleg entre les nacions, la solució pacífica dels conflictes, el desarmament, el desenvolupament integral dels pobles, la defensa dels drets humans i la cura de la creació.
No obstant això, reconeix les limitacions actuals del sistema multilateral i reclama una renovació profunda. No es tracta només d’introduir ajustos tècnics o administratius, perquè la feblesa de les institucions internacionals reflecteix una crisi més profunda de conviccions i valors. Sense uns fonaments ètics compartits, el multilateralisme corre el risc de quedar sotmès als interessos dels actors més poderosos i d’allunyar-se del veritable bé comú.
En aquest marc se situa també la missió pròpia de la diplomàcia de la Santa Seu, inspirada pel principi evangèlic de la misericòrdia. Aquesta diplomàcia pretén servir tota la humanitat, interpel·lar les consciències, unir caritat i veritat, defensar la dignitat de cada persona i fer-se veu dels pobres, els migrants, els refugiats i les víctimes de les guerres. D’aquesta manera, l’acció internacional de l’Església contribueix a la construcció d’una civilització de l’amor en la qual també les noves tecnologies siguin orientades cap al bé comú.
Conclusió
La crida de Magnifica humanitas vincula estretament la responsabilitat personal amb la responsabilitat institucional. Cada persona està cridada a contribuir a la civilització de l’amor mitjançant les seves decisions, les seves paraules i les seves relacions quotidianes; però aquells qui tenen una capacitat més gran de decisió, coneixement, poder econòmic o influència social assumeixen també una responsabilitat proporcionalment més gran.
Les cinc vies proposades per Lleó XIV —desarmar les paraules, construir la pau en la justícia, assumir la mirada de les víctimes, cultivar un sa realisme i rellançar el diàleg— mostren que la pau no és únicament una aspiració, sinó una tasca moral que ha d’impregnar la vida personal, les organitzacions i les institucions polítiques. En l’era de la intel·ligència artificial, aquesta responsabilitat inclou també orientar les tecnologies cap a la veritat, la justícia, la participació i el bé comú. La civilització de l’amor es construeix, així, mitjançant la convergència entre les fidelitats quotidianes de cada persona i el compromís responsable dels qui governen, eduquen, investiguen, informen, produeixen i dirigeixen institucions.