L’1 de juliol de 2026, desatenent una petició expressa del papa Lleó XIV, la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X -l’organització dels lefebvrians- va consagrar quatre nous bisbes sense autorització papal (Pascal Schreiber, Michael Goldade, Michel Poinsinet de Sivry i Marc Hanappier) a Écône, Suïssa. Era la segona vegada que es produïa una ordenació d’aquest tipus.
La resposta de la Santa Seu no es va fer esperar. El 2 de juliol de 2026, mitjançant un decret del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, el Vaticà va confirmar oficialment el nou cisma i va declarar l’excomunió dels bisbes consagrants, dels nous bisbes i de tots els fidels i sacerdots que s’adhereixin formalment a l’esmentada fraternitat.
La separació dels lefebvrians de l’Església catòlica no és només resultat d’unes divergències litúrgiques, sinó que hi ha altres problemes de fons, com ara la posició davant la llibertat religiosa, l’ecumenisme, la col·legialitat episcopal i el reconeixement de qui pot interpretar legítimament la Tradició dins l’Església. Així ho va manifestar el provicari general de l’Arxidiòcesi de Barcelona, Dr. Emili Gil, en la conferència pronunciada el 22 de setembre de 2026 a la Sala d’Actes de l’Església de Santa Maria de Montalegre de Barcelona, sota el títol «La Santa Seu i els lefebvrians: un cisma a l’Església».
El Dr. Gil va establir des del primer moment dues bases imprescindibles per abordar la qüestió: el desig d’unitat a l’Església i la conveniència de no jutjar les intencions ni les consciències de les persones. Tanmateix, va assenyalar que el fet objectiu de consagrar bisbes no només sense el permís del Papa sinó amb la seva prohibició explícita constitueix un acte cismàtic que comporta l’excomunió, encara que els seus protagonistes afirmin reconèixer l’autoritat papal.
Va fer referència al text que el papa Lleó XIV havia adreçat al superior de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X en les dates prèvies a les ordenacions de 2026, fent-li veure que la unitat de l’Església no es limita a qüestions jurídiques, sinó que està vinculada a la Passió de Crist, de la qual és símbol la seva túnica inconsútil.
Una llarga història de desacords
El conferenciant va fer un recorregut per la història dels desencontres i la seva cronologia. Va explicar que monsenyor Marcel Lefebvre va desenvolupar una intensa tasca apostòlica a l’Àfrica durant la seva joventut i com a bisbe de Dakar; que, en tornar a Europa, va ser superior general de la Congregació de l’Esperit Sant; i que al Concili Vaticà II va defensar posicions tradicionals juntament amb altres bisbes, expressant objeccions a alguns punts, però que finalment va signar els documents conciliars.
Després del Concili es van produir dins l’Església nombroses desviacions doctrinals, aplicacions inadequades i autèntics disbarats litúrgics. Davant d’aquesta situació, Lefebvre va anar endurint la seva posició, qüestionant no només aquests excessos sinó el mateix Concili. El 1970 va fundar la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X i, amb ella, el seminari d’Écône, a Suïssa. Les discrepàncies amb el papa Pau VI van anar augmentant i, l’any 1976, va ordenar els primers sacerdots, motiu pel qual fou suspès a divinis.
Amb el papa sant Joan Pau II es va reprendre el diàleg i, el 1984, es va autoritzar la celebració de misses segons el ritu antic, sempre que es reconegués que el nou ritu aprovat després del Concili també era vàlid. En aquest punt es va anar veient que la posició dels lefebvrians no era tant un problema litúrgic com un conjunt de qüestions doctrinals relacionades amb aspectes aprovats pel Concili.
1. La llibertat religiosa: La doctrina clàssica de l’Església sostenia que tothom havia de cercar la veritat i que l’Estat havia d’afavorir la pràctica de l’única religió veritable, la catòlica. Amb el Concili, tot mantenint que tota persona ha de cercar la veritat, es defensa que aquesta recerca s’ha de poder fer de manera lliure i autèntica. Un aspecte d’aquest canvi és que anteriorment es tendia a considerar desitjable un Estat confessional, mentre que posteriorment aquesta exigència desapareix.
2. L’ecumenisme: Durant molts anys es va entendre que les relacions amb altres confessions cristianes havien de limitar-se a afavorir la seva conversió al catolicisme. Amb el Concili s’obre una etapa de diàleg, amb la confiança que d’aquest intercanvi pugui emergir amb més claredat la veritat i que els cristians d’altres confessions arribin a la plenitud de la veritat que es troba en l’Església catòlica.
3. La col·legialitat episcopal. El Concili entén que el Papa és el cap del col·legi apostòlic i que la col·legialitat no disminueix les seves prerrogatives en la custòdia de la unitat de l’Església. Els lefebvrians tendien a accentuar encara més la figura del Papa, però rebutjaven la formulació conciliar sobre la participació dels bisbes en el govern de l’Església.
4. La reforma litúrgica. El Concili va impulsar una profunda renovació litúrgica que, entre altres aspectes, es va traduir en el ritu actual de la missa, en substitució del ritu establert després del Concili de Trento, més extens i celebrat exclusivament en llatí. Els lefebvrians defensaven fermament la missa tridentina.
Avanços i retrocessos
En aquest context, el 1986 el papa sant Joan Pau II va convocar a Assís una trobada amb representants de diverses confessions cristianes i d’altres religions. No van pregar plegats, sinó cadascú segons la seva pròpia tradició religiosa, però compartint un mateix espai. Per a Lefebvre, això constituïa un acte d’apostasia, ja que interpretava que el Papa renunciava implícitament a la fe catòlica en considerar totes les religions iguals.
Malgrat això, el 1988 Lefebvre va signar un protocol amb la Santa Seu pel qual, al mateix temps que la Santa Seu acceptava la celebració tradicional de la missa, ell es comprometia a acceptar els aspectes essencials del Concili Vaticà II, deixant per més endavant alguns aclariments sobre determinades formulacions. Tanmateix, l’endemà mateix es va desdir del seu compromís.
A mesura que avançava en edat i considerant necessària la seva successió, Lefebvre va procedir a realitzar tres consagracions episcopals l’any 1988. Tant ell com els tres nous bisbes van quedar automàticament excomunicats. Va morir el 1991 sense haver-se reconciliat amb el Papa.
Una prova que el ritu tradicional no ha estat l’obstacle fonamental és el fet que alguns grups vinculats a la litúrgia tradicional han romàs en plena comunió amb Roma. Entre aquests hi ha la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere, la Fraternitat Sacerdotal Sant Joan Maria Vianney, els Canonges Regulars de la Mare de Déu, la Fraternitat de Sant Vicent Ferrer, l’Institut de Crist Rei Summe Sacerdot, així com diversos monestirs benedictins.
Nous contactes amb Benet XVI
Amb Benet XVI es van produir nous intents d’aproximació. L’any 2007 es va facilitar l’ús del missal antic en determinades circumstàncies; el 2009 es va aixecar l’excomunió dels bisbes supervivents i es van iniciar converses per donar a la Fraternitat un encaix jurídic dins de l’Església. Es va arribar fins i tot a estudiar la fórmula d’una prelatura personal.
Però la Fraternitat va rebutjar el preàmbul doctrinal proposat per Roma i, de fet, va plantejar un retorn a les formulacions del Concili de Trento, sense assumir adequadament el desenvolupament posterior de la doctrina eclesial.
Per acceptar el seu retorn ple a la comunió eclesial, Benet XVI exigia tres condicions:
- Reconeixement del Magisteri de l’Església com a intèrpret autèntic de la Tradició.
- Reconeixement del Concili Vaticà II com a part de la Tradició de l’Església, entès no com una ruptura sinó com una reforma en continuïtat.
- Acceptació de la validesa de la celebració de la missa segons la nova litúrgia.
La resposta de la Fraternitat va ser negativa, ja que interpretava aquestes condicions com una renúncia a les seves posicions.
El papa Francesc també va fer diversos intents per trobar punts d’acord. Tampoc no van respondre positivament a les apel·lacions del papa Lleó XIV. A més, declaracions recents del superior general de la Fraternitat, Davide Pagliarini, semblen indicar que se senten còmodes sense un reconeixement efectiu de l’autoritat del Papa.
Un acord difícil
Finalment, el Dr. Gil va explicar alguns elements més recents que, almenys de moment, dificulten enormement el retorn dels membres de la Fraternitat al si de l’Església.
Segons va indicar, expressen dubtes sobre la validesa dels sagraments celebrats a l’Església catòlica, «i això és greu». Com a exemple, va assenyalar que alguns arriben a dubtar de la presència real de Jesucrist en les espècies eucarístiques consagrades segons el ritu actual postconciliar. Fins al punt que, si un sacerdot de la Fraternitat celebra ocasionalment en una església on també s’utilitza la litúrgia reformada, només accepta les formes que ell mateix ha consagrat. Igualment, als seus fidels se’ls recomana que, si no poden assistir a una missa segons el ritu tradicional, és preferible que no vagin a missa, encara que sigui diumenge.
Gil va concloure que, avui per avui, resulta difícil arribar a un acord perquè els membres de la Fraternitat pretenen decidir per si mateixos què forma part de la Tradició i què no, quan, segons la doctrina catòlica, els únics a qui Crist ha conferit la potestat d’interpretar autoritativament la Tradició de l’Església són el Papa i els bisbes en comunió amb ell.