La intel·ligència artificial (IA) i tota la transformació tecnològica actual, d’enormes proporcions, interpel·len l’educació. La IA permet accedir instantàniament a quantitats extraordinàries d’informació, respondre preguntes, resoldre problemes, elaborar textos, traduir idiomes i realitzar tasques que fins fa poc requerien un esforç humà considerable.
Les seves possibilitats per a l’educació són immenses. Pot facilitar l’aprenentatge personalitzat, ajudar els professors, ampliar l’accés al coneixement i oferir recursos educatius a persones que abans no podien disposar-ne.
Però aquesta transformació planteja també interrogants fonamentals. Què significa avui aprendre? Com desenvolupar la intel·ligència quan una màquina pot proporcionar-nos immediatament respostes ben elaborades? Quin paper correspon al professor? Com educar la llibertat, el judici crític i la responsabilitat en un entorn digital que exerceix una influència creixent sobre les nostres vides?
A la Magnifica humanitas, Lleó XIV dedica una atenció especial a l’educació, principalment en els números 139-147, sota dos títols particularment expressius: Una aliança educativa per a l’era digital i Rol central de l’escola.
Planteja com aconseguir que les extraordinàries possibilitats de la tecnologia contribueixin a la formació i al desenvolupament integral de les persones, en lloc d’empobrir-ne les capacitats.
Educar per cercar la veritat, no simplement per obtenir respostes
La primera gran preocupació de Lleó XIV es refereix a la relació entre educació i veritat.
En el número 139 adverteix que l’omnipresència dels mitjans digitals està generant una cultura de la immediatesa i la sobreestimulació que pot alimentar el cansament, l’avorriment i la resistència davant l’esforç que exigeix cercar la veritat.
Vivim acostumant-nos a respostes immediates. Quan necessitem una informació, acudim a internet. Quan necessitem resoldre un problema, podem consultar la intel·ligència artificial. Quan volem elaborar un text, una màquina pot produir-lo en pocs segons.
Tot això representa un avenç considerable. Tanmateix, convé distingir entre disposar d’una resposta i comprendre veritablement una qüestió.
Un estudiant pot obtenir mitjançant IA una explicació excel·lent d’un problema filosòfic, científic o històric. Però, l’ha comprès realment? Ha après a formular les preguntes adequades? És capaç de valorar críticament la resposta rebuda? Ha desenvolupat la seva pròpia capacitat de pensar?
L’educació no consisteix simplement a transmetre informació. Implica desenvolupar la intel·ligència, ensenyar a raonar, cercar la veritat, comprendre la realitat i formar criteris propis.
Aquí trobem una de les afirmacions més importants de l’encíclica: «Tota tecnologia educa qui la utilitza» (n. 140).
És una observació de gran profunditat. La tecnologia no només ens ajuda a fer determinades coses. El seu ús habitual també influeix en les nostres capacitats, disposicions i hàbits.
Un ús permanent d’eines que ofereixen respostes immediates pot disminuir la disposició a investigar, reflexionar i perseverar davant qüestions difícils. No es tracta d’un efecte inevitable, però sí d’un risc educatiu que mereix atenció.
Per això Lleó XIV formula un criteri particularment significatiu: educar en l’ús de la intel·ligència artificial suposa també aprendre a decidir quan i per a què no utilitzar-la.
No és una invitació a rebutjar la tecnologia. És una crida a conservar el protagonisme de la intel·ligència humana.
La IA pot ajudar-nos a pensar millor, però també pot utilitzar-se com a substitut del pensament. Pot estimular la nostra curiositat o alimentar la nostra passivitat intel·lectual. La diferència depèn en gran mesura de com aprenguem a utilitzar-la.
Recuperar el temps, l’atenció i l’esforç necessaris per aprendre
El segon gran repte consisteix a educar en una cultura que sembla valorar cada vegada més la rapidesa i la facilitat. En el número 140, Lleó XIV recorda que els processos educatius requereixen temps, maduració, confrontació amb la realitat i paciència.
Aprendre profundament no és un procés instantani. Per comprendre una teoria, desenvolupar una capacitat, formar un criteri moral o adquirir una virtut necessitem estudi, reflexió, experiència, diàleg i perseverança.
El Papa recorda, citant Plató, que els coneixements més profunds sorgeixen d’un esforç prolongat de reflexió i discussió. No n’hi ha prou amb rebre idees: cal contrastar-les, examinar-les i fer-les pròpies.
La cultura digital tendeix, en canvi, a oferir estímuls continus i recompenses immediates. Podem passar ràpidament d’una informació a una altra sense aturar-nos a comprendre-les. Podem confondre l’acumulació de dades amb el coneixement i la capacitat d’accedir a respostes amb la saviesa.
Aquí convé distingir tres nivells: informació, coneixement i saviesa.
- La informació proporciona dades i continguts.
- El coneixement suposa comprendre’ls, relacionar-los i reconèixer-ne el significat.
- La saviesa va encara més enllà: implica jutjar què és veritable, què mereix ser cercat, què és bo i com hem d’actuar en circumstàncies concretes.
La intel·ligència artificial pot contribuir extraordinàriament als dos primers nivells. També pot oferir elements valuosos per a la reflexió i la deliberació. Tanmateix, no substitueix la responsabilitat personal de jutjar i orientar la pròpia vida.
La formació de persones capaces d’exercir un judici prudent constitueix, per tant, una finalitat essencial de l’educació.
Aquesta preocupació adquireix una rellevància particular davant els efectes que l’exposició digital pot tenir sobre els infants i adolescents.
En el número 141, Lleó XIV adverteix sobre els riscos associats a una exposició precoç i sense supervisió a dispositius i xarxes socials: dificultats d’atenció, alteracions del son, problemes en la regulació emocional, aïllament, ciberassetjament i exposició a continguts perjudicials.
El problema no és únicament quant de temps passen els joves davant les pantalles, sinó també quines experiències viuen, quins hàbits adquireixen, quines relacions desenvolupen i quines capacitats deixen d’exercitar.
L’educació ha d’ajudar a recuperar espais de silenci, lectura, conversa, estudi concentrat, esforç intel·lectual i relacions personals.
Podríem formular-ho així: educar en l’era digital exigeix també educar l’atenció, la paciència i la capacitat de prescindir de la tecnologia quan resulta convenient.
Tres grans reptes per a l’escola i les institucions educatives
En els números 144-146, Lleó XIV identifica expressament tres grans reptes que mereixen una consideració especial.
1. El repte sociopolític: una educació de qualitat accessible a tothom (n. 144)
El Papa recorda que persisteixen profundes desigualtats en l’accés a l’educació, tant dins dels països com entre les diferents regions del món. La transformació digital pot obrir oportunitats extraordinàries per ampliar l’accés als coneixements. Però també pot generar noves desigualtats.
No totes les famílies disposen de les mateixes infraestructures, recursos tecnològics o possibilitats d’acompanyament educatiu. Tampoc tots els centres educatius poden incorporar aquestes eines en igualtat de condicions.
L’anomenada bretxa digital no consisteix únicament a disposar o no d’ordinadors i connexió a internet. També existeix una bretxa en les capacitats per utilitzar responsablement la tecnologia, comprendre’n els resultats i aprofitar-la per aprendre.
Una educació autènticament inclusiva ha de procurar que els avenços tecnològics beneficiïn també els qui disposen de menys recursos.
Des de la doctrina social de l’Església, aquesta qüestió remet a la dignitat de tota persona, al destí universal dels béns, a la justícia social, a la solidaritat i al bé comú.
L’educació no pot convertir-se simplement en un avantatge competitiu reservat als qui tenen una major capacitat econòmica.
Lleó XIV recorda també la responsabilitat dels poders públics per garantir una educació de qualitat i l’aportació de les institucions educatives privades, incloses les catòliques, especialment quan contribueixen a fer-la accessible a famílies amb recursos limitats.
La pregunta decisiva és, per tant: com aprofitar la revolució tecnològica per ampliar les oportunitats educatives, en lloc d’incrementar les desigualtats existents?
2. El repte pedagògic: repensar com ensenyem i com aprenem (n. 145)
Lleó XIV observa que molts sistemes educatius tenen dificultats per adaptar-se a les transformacions tecnològiques i per promoure el creixement integral dels alumnes.
La IA obliga a revisar plans d’estudi, metodologies, sistemes d’avaluació i fins i tot la manera d’entendre la funció del professor.
Pensem, per exemple, en les formes tradicionals d’avaluació. Durant molt de temps, un treball escrit podia servir per valorar els coneixements i les capacitats d’un alumne. Però quan una eina d’IA pot elaborar un text ben estructurat en pocs segons, la mera presentació d’un treball ja no garanteix que l’estudiant hagi après allò que preteníem ensenyar-li.
Això exigeix repensar què avaluem i com ho avaluem.
Potser haurem de prestar més atenció als processos d’aprenentatge, al raonament que condueix a una conclusió, a la capacitat de formular preguntes, argumentar, discutir críticament i aplicar coneixements a situacions noves.
La IA també canvia el paper del professor. Si la seva funció consistís únicament a transmetre informació, moltes de les seves tasques podrien automatitzar-se. Però un bon professor fa molt més: desperta l’interès per aprendre, ajuda a interpretar la realitat, transmet entusiasme pel coneixement, acompanya el creixement dels alumnes i contribueix a formar-ne el caràcter.
La presència personal, l’exemple i la relació educativa adquireixen així una importància renovada.
La tecnologia pot ser un recurs valuós per al professor, però no substitueix allò que té de profundament humà la tasca d’educar.
Per això, Lleó XIV insisteix també en la formació contínua dels docents. No n’hi ha prou amb ensenyar-los a manejar noves eines. Han d’aprendre a integrar-les pedagògicament, de manera crítica i creativa, mantenint sempre l’educació integral com a finalitat.
3. El repte intel·lectual i sapiencial: passar del coneixement fragmentat a la saviesa (n. 146)
El tercer repte, que personalment considero particularment important, és de caràcter intel·lectual i sapiencial.
Lleó XIV adverteix del perill d’un sistema educatiu en què l’abundància d’informació acabi desplaçant la investigació, la reflexió i el discerniment.
Podem disposar de quantitats extraordinàries d’informació i, tanmateix, mancar d’una visió de conjunt.
Podem conèixer molts fets particulars i tenir dificultats per comprendre’n el significat.
Podem resoldre problemes tècnics complexos sense haver reflexionat prou sobre les finalitats cap a les quals haurien d’orientar-se les nostres capacitats.
Aquest risc és particularment rellevant en una cultura educativa que tendeix a valorar allò que és mesurable, immediatament útil i tècnicament eficaç.
La saviesa no és una acumulació superior de coneixements. És la capacitat d’integrar coneixements, experiència i valors, comprendre els béns humans en joc i orientar les nostres decisions cap a allò que realment val la pena.
Per això, l’educació no hauria de limitar-se a preparar els joves per desenvolupar-se en un mercat laboral canviant. Ha de capacitar-los també per viure responsablement, relacionar-se bé amb els altres, participar en la societat i contribuir al bé comú.
Des d’una perspectiva cristiana, això s’inscriu en la vocació de cada persona a créixer integralment en humanitat i a realitzar-se mitjançant l’amor, el servei i l’obertura a la transcendència.
La intel·ligència artificial fa encara més necessària aquesta formació sapiencial: com més grans siguin les nostres possibilitats d’acció, més gran serà la necessitat de discernir les finalitats que han d’orientar-les.
Una aliança educativa: famílies, escola, societat i institucions públiques
Arribem a una de les propostes més importants de l’encíclica: la necessitat d’una aliança educativa renovada.
Lleó XIV és conscient que les famílies no poden afrontar soles els desafiaments de la cultura digital.
En el número 142 assenyala que els models de negoci de moltes plataformes es basen a captar i monetitzar l’atenció dels usuaris.
A les famílies correspon una responsabilitat educativa primordial. Han d’acompanyar els seus fills, establir criteris d’ús dels dispositius, promoure hàbits saludables i ajudar-los a desenvolupar la seva llibertat i responsabilitat.
L’escola ha de col·laborar amb les famílies, formant en el pensament crític, la recerca de la veritat, la convivència i l’ús responsable de la tecnologia.
Els poders públics han de procurar condicions justes per a l’accés a l’educació i establir mesures proporcionades de protecció dels menors davant pràctiques digitals perjudicials.
Les empreses tecnològiques també tenen responsabilitats que no poden descarregar simplement sobre els pares o els educadors.
I les comunitats cristianes poden aportar espais de formació, acompanyament, trobada i reflexió sobre el sentit de la vida i la dignitat humana.
És significatiu que Lleó XIV tanqui aquest apartat, en el número 147, concretant l’aliança educativa en una sèrie d’objectius: educar en la sobrietat i el sentit dels límits, en el reconeixement dels drets dels altres i de les generacions futures, en la llibertat i la responsabilitat, i en la transcendència i el bé comú.
No es tracta simplement d’ensenyar a utilitzar correctament eines tecnològiques. Es tracta de formar una manera veritablement humana de viure en una societat tecnològicament avançada.
Cap a una educació centrada en la persona
A la llum d’aquestes reflexions, podem proposar algunes orientacions per afrontar els reptes educatius del nostre temps.
Primera: mantenir una visió integral de l’educació. Educar no és només transmetre informació o desenvolupar competències professionals. És contribuir al creixement intel·lectual, moral, afectiu, social i espiritual de les persones.
Segona: utilitzar la IA com a ajuda, no com a substitució sistemàtica de les capacitats humanes. Convé aprofitar les seves possibilitats per aprendre millor, però preservant aquelles activitats que formen la intel·ligència: investigar, llegir, escriure, raonar, dialogar i exercitar el judici propi.
Tercera: cultivar les virtuts intel·lectuals i morals. La recerca de la veritat requereix honestedat, humilitat intel·lectual, perseverança i obertura a la realitat. La utilització responsable de la tecnologia requereix prudència, justícia, temprança i sentit de la responsabilitat.
Quarta: recuperar el valor de les relacions personals. L’educació és una activitat profundament relacional. La trobada entre professors i alumnes, el diàleg, la confiança, l’exemple i l’acompanyament personal no haurien de quedar subordinats a l’eficiència tecnològica.
Cinquena: orientar la innovació educativa cap al bé comú. Les tecnologies han de contribuir a una educació de qualitat per a tothom, prestant una atenció especial als més vulnerables i evitant que les diferències de recursos es tradueixin en desigualtats educatives cada vegada més grans.
Aquestes orientacions ens conviden a evitar dos extrems. El primer seria rebutjar les noves tecnologies per considerar-les una amenaça inevitable per a l’educació. El segon consistiria a acceptar acríticament tota innovació simplement perquè augmenta la rapidesa, la comoditat o l’eficiència.
Entre ambdós extrems hi ha el camí del discerniment: aprofitar les possibilitats tecnològiques sense perdre de vista els béns humans que l’educació està cridada a promoure.
Conclusió. Educar per a un futur veritablement humà
La revolució digital representa un desafiament extraordinari per a l’educació. Però també pot convertir-se en una oportunitat per redescobrir-ne la veritable finalitat.
Durant molt de temps, els sistemes educatius han prestat una atenció considerable a la transmissió de coneixements i a la preparació per a l’exercici professional. Aquestes finalitats continuen sent importants, però avui resulten encara més insuficients quan es consideren aïlladament.
La intel·ligència artificial pot proporcionar informació i realitzar nombroses tasques intel·lectuals. Precisament per això adquireixen un valor especial aquelles dimensions de l’educació que no poden reduir-se a la producció de resultats: la recerca personal de la veritat, el desenvolupament de la llibertat, la formació del caràcter, la responsabilitat moral, les relacions humanes i la saviesa.
La qüestió decisiva no és si els estudiants sabran utilitzar les tecnologies del futur. És si seran capaços d’utilitzar-les amb intel·ligència, llibertat i responsabilitat, sense convertir-se en subjectes passius dels sistemes tecnològics.
En el número 147, Lleó XIV recorda que l’escola no està cridada a competir amb la velocitat del món digital, sinó a proporcionar allò que aquest no pot oferir per si mateix: temps compartit per aprendre i relacions humanes fiables.
Crec que aquí trobem una bona síntesi: no es tracta simplement de preparar els nostres joves per viure en un món dominat per la intel·ligència artificial. Es tracta d’educar-los perquè siguin capaços d’orientar aquest món cap a finalitats autènticament humanes.
Perquè, en definitiva, el progrés educatiu no es mesura únicament per quant saben els nostres alumnes o per allò que són capaços de fer amb les tecnologies, sinó també per les persones en què es van convertint.
I aquesta és, precisament, la gran aspiració que recorre Magnifica humanitas: que l’extraordinari poder tecnològic de la nostra època estigui al servei d’una humanitat cada vegada més digna, lliure, responsable, solidària i oberta a la veritat i al bé.