Text de l’Evangeli (Mt 15,21-28): En aquell temps, Jesús, sortint d’allà, es retirà a la regió de Tir i Sidó. I succeí que una dona cananea vinguda d’aquelles contrades cridava, dient: «Compadeix-te de mi, Senyor, fill de David! La meva filla està molt malmenada per un dimoni». Però ell no li respongué paraula.
I acostant-s’hi els seus deixebles, el supliquen dient: «Despatxa-la, perquè crida al darrere nostre». Però ell, responent, digué: «No he estat enviat sinó a les ovelles perdudes de la casa d’Israel». Però ella vingué i l’adorà, dient: «Senyor, ajuda’m!». I ell, responent, digué: «No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als cadells». Però ella digué: «Sí, Senyor, perquè també els cadells mengen de les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús, responent, li digué: «Oh dona, gran és la teva fe! Que et sigui fet com tu vols». I es va guarir la seva filla en aquella hora.
Una dona que no pertany al poble elegit es converteix avui en el nostre gran exemple de fe. El seu cor està trencat per l’angúnia. La seva filla pateix de manera cruel i ella, probablement, ja ha esgotat tots els seus recursos. Però ha sentit parlar de Jesús. Per això, decideix intentar l’impossible i surt al seu encontre amb un sol desig: que la seva filla recuperi la salut.
La dona cananea confia plenament que Jesús l’escoltarà. És l’amor immens per la seva filla el que la empeny a no rendir-se, fins i tot quan el Mestre sembla negar-li l’ajuda. Jesús nota aquesta fe des del primer moment. Sap que és una fe real, encara que estigui llastrada pels crits de la desesperació. Ha vist la fe que batega en el cor de la dona i fa brillar la seva mirada.
Jesús no és insensible ni indiferent al dolor de la cananea. Si calla o sembla no escoltar-la és per enfortir la seva confiança i potser també perquè els seus deixebles s’hi impliquin.
Els cristians d’avui, com els apòstols, hem de ser sensibles a les necessitats dels qui ens envolten i, amb fe, presentar-les al Senyor.
“Els grans homes i dones de Déu van ser grans intercessors. La intercessió és com «llevat» al si de la Trinitat. És un endinsar-nos en el Pare i descobrir noves dimensions que il·luminen les situacions concretes i les canvien. Podem dir que el cor de Déu es commou per la intercessió, però en realitat Ell sempre ens passa al davant, i allò que possibilitem amb la nostra intercessió és que el seu poder, el seu amor i la seva lleialtat es manifestin amb major nitidesa” (Francesc, Evangelii gaudium n. 283).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Altres recursos: vàries homilies