Ja ha passat l’esperat eclipsi total de Sol del 12 d’agost. Moltes persones han compartit les seves impressions i emocions després d’haver estat testimonis d’un fenomen tan singular. Alguns destaquen la satisfacció d’haver contemplat directament un esdeveniment extraordinari; d’altres recorden l’emoció de veure l’astre rei privat durant uns instants de la seva esplendor habitual. No falten els qui subratllen la bellesa de l’espectacle, la sorpresa compartida amb milers de persones o el sentiment singular d’unitat que neix quan multituds senceres alcen la mirada cap al mateix cel i contemplen una mateixa realitat.
Per viure aquesta experiència, molts hi han dedicat temps, esforços i recursos econòmics considerables. Alguns han recorregut llargues distàncies per situar-se en el millor indret d’observació. Hi ha hagut desplaçaments incòmodes, canvis de plans d’última hora, llargues esperes i aglomeracions importants, fins al punt que algunes infraestructures de transport han arribat a col·lapsar. Per a uns, tot plegat haurà valgut plenament la pena; per a d’altres, potser no tant.
He escoltat persones que, més enllà de l’efecte visual i del context humà de l’esdeveniment, s’han sentit impressionades per una altra cosa: el moviment matemàtic dels astres. Els ha meravellat que un fenomen d’aquesta magnitud pugui ser calculat amb precisió pels científics dècades i fins i tot segles abans que es produeixi. Han descobert, rere l’eclipsi, l’existència d’un ordre objectiu, d’una harmonia inscrita en la natura. Han percebut, encara que potser sense anomenar-lo explícitament, allò que tant va fascinar els antics grecs: el cosmos.
Avui utilitzem sovint la paraula cosmos com a sinònim d’univers. Tanmateix, entre els savis de l’antiga Grècia, kósmos (κόσμος) no significava originàriament «univers», sinó ordre, bon ordre, harmonia o disposició adequada. També podia designar l’ornament o l’adornament, perquè una cosa ben ornada era una cosa ben ordenada. Amb el temps, especialment a partir dels pitagòrics, el terme es va aplicar a l’univers sencer, entès precisament com una realitat ordenada i harmoniosa. El cosmos era el món contemplat com una totalitat intel·ligible, en contrast amb el caos, que representa el desordre.
Els qui durant l’eclipsi han sabut descobrir el cosmos han contemplat alguna cosa més profunda que un simple espectacle visual. Han percebut una veritat que comporta bellesa i que suscita admiració. I l’admiració, com ensenyaven els filòsofs clàssics, és el començament de la saviesa. La capacitat d’admirar-se davant les lleis físiques i l’harmonia de la realitat pot portar molt més enllà de la mera experiència sensorial. Pot elevar la intel·ligència per damunt d’allò immediatament visible i suscitar preguntes sobre el fonament últim d’aquest ordre. Pot portar a alçar la mirada i a «veure» una realitat que d’altres, tenint els mateixos ulls, no arriben a contemplar.
Però em temo que no sempre passa així.
Fa molts segles, Déu parlava al profeta Ezequiel sobre el seu poble: «Vius enmig d’un poble rebel; tenen ulls per veure i no hi veuen, tenen orelles per escoltar i no hi senten» (Ez 12,2). Aquesta advertència també es podria aplicar, en certa manera, a aquells que contemplen l’eclipsi sense deixar-se interpel·lar per allò que revela.
El llibre de la Saviesa formula una observació semblant. Referint-se als qui admiren les forces i la bellesa de la natura, afirma: «Si, captivats per la seva bellesa, els van prendre per déus, que sàpiguen quant millor és el seu Senyor, perquè fou l’Autor de la bellesa qui els va crear» (Sv 13,3). I més endavant afegeix: «De la grandesa i la bellesa de les criatures, per analogia, es pot contemplar el seu Autor» (Sv 13,5).
Sant Pau reprèn la mateixa idea en la Carta als Romans: «Allò que Déu té d’invisible, el seu poder etern i la seva divinitat, es fa visible a la intel·ligència a través de les seves obres des de la creació del món» (Rm 1,20). Segons l’Apòstol, la creació no és únicament un conjunt d’objectes físics; és també un signe que remet a un significat més profund.
L’eclipsi ja ha acabat. L’ombra de la Lluna ha seguit el seu camí i el Sol ha recuperat la seva lluentor habitual. Tanmateix, per a alguns, l’esdeveniment haurà deixat una empremta més duradora que el record d’unes fotografies o d’uns minuts de foscor. Hauran descobert, encara que sigui fugisserament, que vivim en un cosmos: una realitat intel·ligible, regida per lleis que la raó humana pot conèixer parcialment i admirar. I potser, a partir d’aquesta experiència, s’hauran atrevit a formular la pregunta decisiva: si existeixen tant ordre, tanta harmonia i tanta bellesa en el món, què ens diuen sobre el seu origen i sobre el seu Autor?
Perquè hi ha eclipsis que es contemplen amb els ulls, i d’altres que es comprenen amb la intel·ligència. Els primers passen. Els segons poden despertar la raó. I quan la raó s’obre plenament a la veritat, el cosmos deixa de ser només un espectacle admirable per esdevenir un camí que apunta cap al Creador.