Tot va començar amb una cançó d´amor de Chiquetete titul.lada Esta cobardía. Ell és l´únic culpable de que hagi escrit aquest article. Quan l´estava escoltant vaig pensar: quin amor tan intens. I després, com un raig: així és l´amor de Déu pels homes.
Aquestes coses se sap cóm comencen, però no cóm acaben. Sense adonar-me em vaig veure ficada en un embolic, fent-me preguntes que, en realitat, no sé si tenen resposta. Qué és l´amor? Existeix l´amor autèntic, pur, incontaminat, virginal, sense barreja d´elements espuris o està reservat a Déu? És l´amor de Déu i l´amor humà el mateix? O millor dit: té l´amor humà un origen diví? L´amor humà és expressió de l´amor diví? I tot això es va convertir en un repte, un desafiament, al que no vaig poder sustreure´m.
Vagi pel davant dir que l´amor és un misteri que ningú ha resolt encara. I que parlar o escriure sobre l´ amor és gairebé tan perillós com la mateixa aventura amorosa. S´han dit coses encertades sobre l´amor, però sempre insuficients. Jo, en aquest article, em qüestiono moltes coses perquè parteixo d´una premisa, potser falaç, i és que l´amor o és autèntic o no és amor. Però el primer interrogant que sorgeix davant d´aquesta premisa és què entenc per amor autèntic i si els homes tenim capacitat per arribar a l´amor autèntic o pertany només a Déu. El que sí és cert és que l´amor de l´home està ple de defeccions. L´amor del que és capaç l´home es limitat, però pensó que per això no deixa de ser autèntic.
De l’ amor s’han escrit rius de tinta. Filòsofs, pensadors, metges, humanistes, poetes, escriptors, Papes, artistes i fins i tot neurocientífics. Tots ells han reflexionat sobre l’ amor. S’ ha debatut si l’ amor és un sentiment o un acte de la voluntat, si és eros o agapé, si és donació o passió. Si l’ enamorament és o no és amor. S’ ha parlat de l’ amor platònic, de l’ amor romàntic, de l´ amor impossible, de l´amor cortès, de l´amor a Déu, de l´amor d´amistat o entre pare i fill. S’ ha distingit entre tipus d’ amor. Jo crec que l´amor autèntic no es pot sometre a classificacions, perquè les desborda. Benet XVI, en la Deus caritas est (DCE, 3) que és una mateixa realitat, que té diferents dimensions. Però parlem de l´amor, un cop més.
L’amor autèntic
En primer lloc, l´amor autèntic s´adreça a les persones humanes i a Déu. L´amor a les coses, fins i tot la Natura, no ho considero amor autèntic. L´amor a la professió, als animals, a l´art, a la riquesa, no és amor. Podem dir que és atracció, interès, fascinació, preocupació, desig, desvetllament, afició, però no amor. Perquè l´amor autèntic és desinteressat. No busca recompensa. Recordo aquell poema d´autor desconegut que diu així:
No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.
Tú me mueves, Señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme ver tu cuerpo tan herido,
muévenme tus afrentas y tu muerte.
Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.
No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.
L´amor autèntic és incondicional. Està sempre quan se´l necessita i en els moments difícils. És fidel. No traiciona. És transformador i redemptor. Té poder catàrtic. És capaç de perdonar i alliberar de totes les culpes. És sanador. És ofrena. És generós, fins al punt d´oferir-se ell mateix per omplir-se de l´altre. L´amor autèntic és el que va creixent sense mesura, fins al paroxisme, fins a donar la pròpia vida per l´estimat. I podríem dir moltes coses més de l´amor autèntic però jo em quedo amb aquestes.
Alguns s´han apropat a aquest misteri, com Benet XVI a la seva famosa encíclica Deus caritas est o Pius XII a Harietus aquas o més recentment el Papa Francesc a Dilexit nos. El que jo diré aquí probablement el lector ja ho sap perquè n´han parlat molts altres. Segurament no descobreixo res, però m´agrada recordar-ho. Les meves reflexions les ha inspirat Benet XVI, la lírica amorosa i la cançó popular, com la de Chiquetete.
Naturalesa de l’amor
Què és l’ amor? No ho sabem. Si hem d’ ésser honestos, hem de dir que l’ amor ens supera. És cert que el reconeixem quan el trobem, però no podem definir-lo. Se’ns escapa. Per això, dic d’ avantmà, que jo tampoc sé que és l’ amor. És una força, una energia còsmica, un motor que mou el món i les ànimes. A més, les paraules són pobres i tosques quan es parla de l’ amor. Però malgrat tot, penso que l´amor té dos elements definitoris: el seu origen diví i la seva trascendència.
Quan es parla de l’ amor s’està parlant d’un do diví. No es pot entendre l’ amor humà sense Déu. No es pot parlar d’ amor humà i diví. És el mateix. I és que en l’ ecuació de l’amor sempre ens deixem un element, que és Déu. I sense Déu no es pot resoldre la incògnita. L´amor procedeix de Déu, es participació del seu amor. Al respecte val la pena llegir el capítul quart de la primera carta de Sant Joan. Explica molt bé què és l´amor i com aquest té un origen diví: “Estimadíssims: estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor procedeix de Déu i coneix a Déu. El que no estima no ha arribat a conèixer a Déu, perquè Déu és amor”(1 Jn 4, 8). I més endavant diu: “Nosaltres estimem perquè ell ens va estimar primer” (1 Jn 4, 19). En aquest sentit, podem dir que l´amor és un do diví perquè participem de l´amor de Déu. Benet XVI ho va repetir a la seva encíclica Deus caritas est. Déu és amor. Jo inverteixo els elements de l’ enunciat i diré que l’ amor és Déu perquè qualsevol manifestació de l´amor humà no és més que manifestació de l´amor de Déu dipositat en els nostres cors.
Benet XVI també diu que l’amor és diví. Ho diu explícitament a la seva encíclica: “El amor es divino porque proviene de Dios y a Dios nos une y, mediante este proceso unificador, nos transforma en un Nosotros, que supera nuestras divisiones…” (DCE, 18).
L’ amor és Déu. Sense Déu no es pot entendre l’ amor. És més, no es pot estimar. L’home, per ell mateix, no té capacitat d’ estimar. Aquesta capacitat d’ estimar que tenim els homes és el mateix amor de Déu. Nosaltres som tan poqueta cosa que no podríem estimar ningú si Déu no ens hagués estimat abans. No ho dic jo, ho diu Sant Joan: “Déu ens va estimar primer”. I també el Papa Francesc: “Dios nos primerea”. Per això penso que no es pot parlar d’ amor humà i diví, perquè és Déu qui ha dipositat el seu amor en els nostres cors per a que poguem estimar.
Per un altre costat, l´amor és trascendent. Sant Agustí el defineix com un íntim moviment cap al bé. San Tomàs d´Aquino com un acte de la voluntat. Erich Fromm el defineix també com una actitud vers l´altre. Benet XVI, com eros i agapé.
L´amor per la seva propia naturalesa és trascendent, surt d´un mateix. L´amor auténtic viu oblidat de sí mateix per omplir-se de l´altre. Aquesta és la recompensa de l´amor. I a l´omplir-se de l´altre i buidar-se de sí mateix s´està produïnt la donació. En aquest sentit Benet XVI el defineix molt bé: és eros i agapé. Explica que en la primitiva accepció grega, el eros era considerat com un arravatament que preval sobre la raó, però que pot ser rectament ordenat, mentre que apagé és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre: ja no es busca a si mateix, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat (DCE, 3-9).
Com he dit, penso que l´amor o és autèntic o no és amor. L´amor concupiscent no és amor i l´egoisme no és amor, perquè està adulterat, barrejat amb elements espuris que ni són trascendents ni són expressió de l´amor de Déu.
L’amor al Romanticisme
Penso que no es pot parlar al segle XXI de l´amor sense fer referencia al moviment romàntic. No podem oblidar que som hereus del Romanticisme. El Romanticisme va marcar un abans i un després tant a l´art com a la filosofia. I nosaltres percebem la realitat mediatitzats pel Romanticisme. Això ho sabia Benet XVI, per això la seva encíclica supera l´antinomia amor com acte de la voluntat o sentiment.
Malgrat tots els seus errors, el Romanticisme va albirar que és l´amor. El considerava una força sobrenatural, eterna, que va més enllà de la mort, que uneix els cossos i les ànimes. Per ells, l´amor era el valor suprem i una forma de connectar amb Déu. Es varen adonar que l´amor té un origen diví.
El deliri de Déu
Quan llegeixo poemes o escolto cançons d’ amor apassionades, que expressen sentiments intensos, penso que aquest amor humà té un component diví. Per analogia, l´amor humà s´expressa igual que l´amor diví. D’ ací la dificultat de descriure’l. Déu ens ha fet un regal immensurable, que és la capacitat d’ estimar. I en aquesta capacitat d’ estimar es dóna ell mateix. Per això podem beneïr l’ amor humà, el matrimoni, perquè en aquest amor que senten els cònjuges, l’ un per l’ altre, és l’ amor de Déu el que s’ està donant. L’ amor humà és expressió de l’ amor de Déu. No podrem superar mai la dicotomia que enfronta als filosòfs entre amor com sentiment o com acte de la voluntat, si prescindim de l’ amor de Déu. No podem separar l’ amor de Déu de l’ amor humà.
Per entendre que és l’ amor ens hem d’ endinsar en l’ amor de Déu pels homes. Però cóm és aquest amor? S´han dit moltes coses de l´amor de Déu, però l´amor de Déu és insondable, i no hi ha com endinsar-se en ell i descobrir un món diferent i sempre nou.
Parlo de l´amor de Déu perquè crec que, tradicionalment, se n´ha parlat poc. Potser el que ho ha fet amb més claredat ha estat Benet XVI. S´ha parlat molt de l´amor a Déu. L´amor a Déu, així, sense anestèsia, requereix molta ascesi, renúncia, es pur agapé, pura voluntat. I s´ha de dir que la immensa majoria de la gent ho rebutja. Ens passaria allò que diu Amado Nervo: “¡Oh, Kempis, Kempis! ¡Asceta yermo! ¡Pálido asceta! ¡Qué mal me hiciste! Ha muchos años que vivo enfermo. Ha muchos años que vivo triste. Y es por el libro que tú escribiste”. Quan es parla de l´amor de Déu canvia totalment la perspectiva, perquè l´amor de Déu és eros, tendresa, misericordia, compassió, empatia, comprensió, consol, carinyo, alegria, creativitat, acolliment, amistat, sanació, alliberació, simpatia. L´amor de Déu puja aquesta autoestima de que tant es parla. Treu del fons del pou. És, emprant un llenguatge actual, un xut de energia. L´amor de Déu converteix el que és aspre en suau, el que és amarg en dolç, el que és feixuc en llauger, “perque el seu jou és suau i la seva càrrega llaugera”. Llavors l´ascesi, l´amor a Déu deixa de ser lluita descarnada i es transforma en ofrena. I és diferent, perquè l´ofrena té molt d´amor, de generositat, d´agraïment, de felicitat, d´alegria. L´ofrena es pot dir que és un acte d´agraïment a tant d´amor, a tanta bondat. Em dic a mi mateixa que si els cristians haguéssim parlat més de l´amor de Déu (tot s´ha de dir que el Papa Francesc en aquest sentit ha deixat un gran llegat espiritual), qui es podria resistir? És com quan ens trobem amb algú que es porta bé amb nosaltres, que ens fa favors, que ens estima incondicionalment. La reacció nostra serà d´agraiment, de retornar-li els favors i a més ho farem encantats de la vida. Amb l´amor de Déu passa exactament el mateix. Em ve al cap aquell poema d´Antonio Machado que penso expressa bé que és l´amor de Déu:
Anoche cuando dormía
soñé ¡bendita ilusión!
que una fontana fluía
dentro de mi corazón.
Dí: ¿por qué acequia escondida,
agua, vienes hasta mí,
manantial de nueva vida
en donde nunca bebí?
Anoche cuando dormía
soñé ¡bendita ilusión!
que una colmena tenía
dentro de mi corazón;
y las doradas abejas
iban fabricando en él,
con las amarguras viejas,
blanca cera y dulce miel.
Anoche cuando dormía
soñé ¡bendita ilusión!
que un ardiente sol lucía
dentro de mi corazón.
Era ardiente porque daba
calores de rojo hogar,
y era sol porque alumbraba
y porque hacía llorar.
Anoche cuando dormía
soñé ¡bendita ilusión!
que era Dios lo que tenía
dentro de mi corazón.
S´ha parlat de l´amor de Déu com el d´un pare per un fill (filiació divina), o s´ha destacat la tendresa, la misericòrdia (el Papa Francesc va parlar-ne molt). Però no s´ha dit, o molt poc, que l´amor de Déu és el d´un amant apassionat. És cert que l´Antic Testament, els profetes, sobretot Oseas, parlen d´aquest amor apassionat, però tinc per a mi que s´ha tingut una mica de por a l´hora de parlar d´aquest tipus d´amor, perquè s´ha vist com sensual, eròtic o carnal. Benet XVI a la seva encíclica ho diu clarament: l´amor de Déu és el d´un amant apassionat. També ho diu Pius XII. I d´aquest amor parlaré jo, inspirant-me en la lírica amorosa i en les cançons populars com la de Chiquetete.
A la poesía amorosa i a la cançó popular surt de manera recurrent l´amor impossible, l´amor idealitzat i la set d´amor. El jo líric veu l´estimat o estimada com un ser inabastable, impossible d´aconseguir, molt lluny, com un estel a la immensitat. Així també ens veu Déu: molt lluny d´ell. Indiferents al seu amor. No només els ateus o agnòstics, sino també els creients. Moltes vegades no ens adonem del seu amor. Passem de llarg. Això ho expressa molt bé Chiquetete a la cançó esmentada: “que ella es mi delirio y no se da cuenta”. Som el deliri de Déu, no ens assabentem del seu patiment davant la nostra indiferència. Aquesta idea ja l’ expressava Lope de Vega en el seu famós sonet:
¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta, cubierto de rocío,
pasas las noches del invierno oscuras?
¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,
pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,
si de mi ingratitud el hielo frío
secó las llagas de tus plantas puras!
¡Cuántas veces el ángel me decía:
«Alma, asómate ahora a la ventana,
verás con cuánto amor llamar porfía»!
¡Y cuántas, hermosura soberana,
«Mañana le abriremos», respondía,
para lo mismo responder mañana!
Fa poc vaig sentir un testimoni d´una conversió que ve molt al cas. Un neurocirujà ateu i materialista, però que respectava el cristianisme. Va tenir un fill que al néixer semblava tenir autisme. Ell no podia soportar la idea de no tenir relació ni contacte amb el seu fill. De viure separat. Sortint de l´hospital, va entrar a la capella i es va dirigir a Déu tot dient-li: “No sé si existeixes, però jo no puc soportar la idea de viure separat del meu fill, de no tenir relació amb ell”. Diu que va sentir una veu, l´unica que va sentir a la vida, que li deia: “Però si això és el que tu fas amb mi”. I ell va contestar: “Sorry. I won´t do it again”. Penso que de vegades realment som autistes amb la nostra relació amb Déu.
Una altra idea que surt a la poesía i la cançó popular és la de l´amor idealitzat. L´estimat o estimada està adornat amb tota mena d´atributs i l´amant col.loca l´aimada o l´amat en un pedestal, la mira bocabadat. Així, Déu també ens mira bocabadat, també ens ha col.locat en un pedestal al el.levar-nos a la categoría de fills de Déu. Som fills d´un rei. I ell ens tracta així. Som hereus i pubilles. Hereus d´un regne. Som Efraïm, el primogènit. Hi ha un poema de Ángel González molt bonic, que penso que pot expressar molt bé com ens mira Déu:
Yo sé que existo
porque tú me imaginas.
Soy alto porque tú me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,
con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
—oscuro, torpe, malo— el que la habita…
I per últim, l´amor de Déu és un amor assedegat. Aquesta idea també l´expressen els poetes i els cantautors a l´amor humà. Una ranxera diu: “Quiero beber de tus labios el agua de amor divino. Tomarla de beso en beso. Me estoy muriendo de sed”. Déu també té set del nostre amor. A la samaritana li va demanar aigua per beure i a la Creu va dir: “Tinc set”. I es que nosaltres supliquem a Déu, pero Déu també ens suplica a nosaltres. No podem oblidar que l´amor es un viatge d´ anada i tornada.
S’ ha dit i és cert que la major mostra d’ amor de Déu pels homes va ser l’ entrega de la seva vida. Però l’ amor de Déu és més que això encara. Va molt més enllà. Es una autèntica bogeria, un amor vertiginós, un amor que la ment humana no pot n’ imaginar ni entendre. És veritat que, si sapiguèssim cóm és l´amor de Déu, moriríem, però també és cert que sense l´amor de Déu no podríem viure, com hem vist al poema anterior. L´amor de Déu ens sosté en el ser. Em ve al cap aquella cançoneta popular: “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio. Contigo porque me matas y sin ti porque me muero”. La saviesa popular és insondable.
Experiéncia de l’amor de Déu
L´amor de Déu als homes es el que origina l´amor a Déu i als altres. Som el deliri de Déu i ens ho hem de creure. Perquè en la mesura que ens ho creiem, estimarem Déu. L´amor de Déu i l´amor a Déu és el que els anglesos anomenen amb tant d´encert el “feed-back”. Tots experimentem l´amor de Déu, encara que molts no ho saben o no volen reconéixer-ho. Perquè seria un Déu molt dur si no ens donés a conéixer el seu amor. I no és així. Tots experimentem l´amor de Déu perque Déu fa sortir el sol sobre justos e injustos i fa saber del seu amor a tots, justos i injustos, sense diferenciar raça, condició, circumstàncies, cocient intel.lectual. I ho comunica des del do de la vida fins al detall més intrascendent, des d´allò més material fins al més intangible. L´amor de Déu es cola per totes les escletxes i està a tots els racons, parafrasejant al salmista. El que sí és cert es que cada persona l´experimenta de manera diferent. Déu ens estima com nosaltres volem ser estimats. El que li agrada a una persona li horroritza a una altra. L´experimentem en les coses creades, en la Natura. D´aci que l´home postmodern estimi tant la Natura, perquè allá està experimentant l´amor de Déu. L´experimentem en la bellesa, en la veritat, en el bé, en les persones, en els esdeveniments, resant o també escoltant una cançó de Chiquetete.
Per això quan algunes persones diuen que Déu no ens estima perquè permet el mal i el sofriment, se´ls ha de dir que cada dia de vida és expressió de l´amor de Déu, que el sol que surt cada dia és expressió de l´amor de Déu, que la Natura és expressió de l´amor de Déu, que l´amor d´un fill, d´un pare, d´un amic són expressió de l´amor i la bondat de Déu. I que en aquest món tan dolent i horrible també hi ha moltes coses bones que ens parlen d´aquest amor que Déu sent per nosaltres. Pero hi ha qui no vol reconéixer-ho.
Sempre que abordo un tema referent a Déu, al final em trobo sempre en una cruïlla, allà, que diría Sabina, on es creuen els camins de la gracia de Déu i la llibertat humana. Aquest famós misteri. És inevitable.
I fins aquí la cançó de Chiquetete.
[i] Cf. Encíclica Deus caritas est, n. 8.
[ii] Cf. Ibidem, nn. 3-9.