ALEJANDRO SALFRANCA, Cinco aportaciones de España al Humanismo, Ladera Norte, 2024, 304 pàg.
Nebrija i Cisneros: gramàtica i humanisme | Francisco de Vitoria i l’escola de Salamanca | La utopia possible: Vasco de Quiroga i el Col·legi Imperial de Tlatelolco | D’imperi a nació: la Constitució de Cadis | Francisco Giner de los Ríos i la llibertat de càtedra
Vaig demanar el llibre, en veure que un capítol versava sobre Vasco de Quiroga, un dels meus herois, però, una vegada llegits els cinc, confesso que tots m’han entusiasmat. Salafranca brinda una gran aportació al coneixement, a l’erudició, i a la divulgació de veritats ocultes, sepultades sota multitud de tones de memòries falses, relats sectaris, i inèrcies acadèmiques de baixa exigència i mèrit. El viatge per Nebrija, Vitoria, Vasco, 1812, i Giner, és d’allò més plaent i instructiu.
A hores d’ara de la vida, un dels pocs plaers a l’abast de la rutina diària de l’acadèmic és la lectura d’un text ben escrit per algú que en sap molt, i aquest és el cas amb l’obra que comentem. Salafranca pertany a aquest reduït nombre de savis (Tomás Pérez Vejo, amb qui ha treballat, n’és un altre) que, des d’allèn les mars, postulen, raonen, i dicten veritats de mà estesa, com de regal, que xoquen amb tant puny tancat d’ànim hostil, com campa en l’anàlisi històrica actual.
El text, sense notes ni citacions, està pensat per al públic en general i no arriba a les 300 pàg., amb tot és un notable discurs de pes que gairebé es llegeix d’una tirada. Indispensable per a historiadors, comunicadors, professors, i polítics (si no és demanar gaire), de totes dues bandes de l’Atlàntic.