Llibres

Per què les virtuts? (Ressenya)

JUAN JOSÉ PÉREZ-SOBA, ¿Por qué las virtudes? Didaskalos, Madrid, 2023, 242 pág.

L’interès i acceptació de l’ètica centrada en les virtuts –l’anomenada “ètica de la virtut”– ha anat en augment en les últimes dècades. Ha estat, sobretot, per influència de l’obra del filòsof escocès-nord-americà Aldair MacIntyre, Rere la virtut, amb diverses edicions en diversos idiomes des de la seva primera publicació en 1981. Des de llavors s’han succeït desenvolupaments teòrics i aplicacions de l’ètica de la virtut en diversos camps professionals com la bioètica i l’ètica empresarial, en contrast amb una altra perspectiva enfocada en els deures, que redueix l’ètica a deontologia.

L’auge de l’enfocament en les virtuts ha fet proliferar diverses propostes amb diverses interpretacions del que s’entén per virtut. Molts sostenen una visió neoaristotèlica relacionant les virtuts amb l’assoliment de la plenitud humana i feliç, la qual cosa els grecs denominaven “eudaimonia”. Uns altres adopten un sentit estoic de la virtut com a reforç de la voluntat per complir les exigències de la recta raó, això és, com a domini de si mateix. No falten neoplatònics que redueixen la virtut al coneixement moral, ni tampoc els qui prenen com a referència per determinar què és virtut allò que és admirat en cada context cultural. Per a uns pocs la virtut pot encara significar “correcció exterior”, potser com a escletxes de l’ètica victoriana del segle XIX.

Davant aquest panorama, el professor Juan José Pérez-Soba fa la seva aportació a l’ètica de la virtut, enllaçant com a aportacions seves anteriors relacionades amb la teologia moral i amb ètica personalista. De mode molt directe connecta amb l’“ètica de primera persona” en la qual el judici personal és crucial; un enfocament que difereix de l’anomenada “ètica de tercera persona” basada en principis abstractes avaluatius de la moralitat que aplicarien persones expertes que proporcionarien normes per avaluar si una acció és o no èticament acceptable.

Pérez-Soba, comença per la fonamentació de les virtuts, i sense donar per descomptat que tothom entén que l’ètica està regida per virtuts. Part de l’experiència de moralitat pròpia de l’ésser humà i de “la veritable cerca d’una raó que expliqui adequadament l’experiència moral que tots experimentem com una crida interior.” (p. 10) Defensa la virtut en el sentit original que tenia en els grecs, com a “força interior capaç del millor” (p. 12).

En el desenvolupament de l’obra, l’autor comença per analitzar la virtut com a disposició excel·lent (Cap. I) i, des d’aquesta perspectiva dialoga amb altres propostes de virtut. Continua descrivint les diferents tradicions sobre les virtuts (Cap. II). Presta especial atenció a les virtuts en Plató i Aristòtil i en els estoics, per passar després a les virtuts en el cristianisme amb particular atenció al desenvolupament de sant Tomàs d’Aquino. Conclou el recorregut per les diferents tradicions explicant com va tenir lloc l’erosió de la virtut i l’entrada d’un nou estoïcisme.

A partir d’aquí s’inicia una part més sistemàtica, començant per explicar el paper de la racionalitat pràctica (Cap. III) que inclou intencionalitat i amor al bé: “‘una raó del bé’ en el qual es reconeix la totalitat de l’home, un veritable ‘bé de la persona’” (p. 131). En el capítol següent s’ocupa de l’adquisició de virtuts (Cap. IV). Explica que les virtuts humanes no són simples rutines o costums, sinó que s’adquireixen com a exercici de la llibertat buscant actuar bé. Analitza a continuació el dinamisme de les virtuts cristianes (Cap. V) que inclouen les virtuts humanes, però, sobretot, les teologals que són infoses per Déu i comporten, per tant, un do diví. Immediatament considera la sistematització i unitat de les virtuts sota la guia de la prudència, així com el creixement en les virtuts (Cap. VI). L’últim capítol, amb el títol “La virtut, l’amistat i el do de si mateix” (Cap. VII), Pérez Soba recorda, amb Aristòtil, que l’amistat, més que una virtut, és l’àmbit natural en el qual es desenvolupa la virtut (p. 216) i, és precisament en l’àmbit de l’amistat, on la virtut es desenvolupa. L’amistat no sols exigeix donar sinó donar-se a si mateix.

La perspectiva cristiana és present en tota l’obra. Des d’aquesta perspectiva se subratlla la presència de caritat (amor de Déu) en totes les virtuts. I, en el context de l’amistat i de la pròpia donació, s’afirma: “L’exigència pròpia de l’amor incondicional a Crist com a màxima amistat ens mostra la veritat del ‘do de si’ com el que ha de sostenir el creixement moral de la persona.” (p. 230).

En aquest llibre sobre les virtuts es troba el que falta en altres obres sobre les virtuts, que a vegades en parlen sense referència a la seva raó de ser per al creixement humà, o es limiten a parlar de la virtut des d’un pla estrictament natural, oblidant la vida plena en Crist a la qual som cridats. Això últim requereix l’ajuda de la gràcia divina, la qual no destrueix les virtuts humanes, sinó que les pressuposa i les eleva a un nivell superior, sobrenatural.