Francesc Torralba, No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill. Arallibres, Barcelona, 2024, 211 págs.
Som davant un llibre molt singular, en el qual Francesc Torralba descriu i reflexiona sobre un esdeveniment que li va colpejar fort i va donar origen a un indescriptible dolor: La mort en accident de muntanya del seu fill Oriol, el 14 d’agost del 2023 en una excursió que feien junts pare i fill. L’Oriol, ple de vitalitat i projectes tenia 26 anys i pròximament havia de contreure matrimoni. El llibre descriu amb detall l’excursió, com l’Oriol es va avançar en el camí i, poc després, va deixar de respondre a les crides, cada vegada més angoixades del seu pare. Al cap d’algun temps, algú, que no era Oriol, va respondre i així va poder iniciar-se el rescat.
Amb emocionants paraules, Torralba descriu tot el que va ocórrer després, en trobar l’Oriol sense vida en un barranc de difícil accés i els dies següents. Conta com aquesta traumàtica experiència va fer que el seu món interior s’aturés i que s’hagués d’enfrontar a sentiments, sensacions i pensaments difícils de digerir. El títol, “no hi ha paraules” expressa bé la situació. A poc a poc, el pare atribolat va reaccionar i va passar de la ira a una profunda resignació i de la resignació, al consol, per acabar experimentant gratitud cap a la persona que se n’ha anat.
No sol ser aquesta una conclusió freqüent del procés de dol. “Per experiència personal puc dir -afirma Torralba- que la darrera fase d’aquest procés [de dol] no és, com diuen els manuals, l’acceptació o l’assumpció de la mort de l’esser estimat, sinó un immens i profund sentiment de gratitud envers la persona traspassada.” (p. 131). S’arriba a aquesta conclusió en entendre que aquella persona que ens ha deixat ens ha regalat una cosa molt gran, la seva vida i presència: les seves paraules, els seus consells, les seves bromes, la seva generositat i els seus dons, i com tot això ha contribuït al fet que siguem com som (Cf. p. 133).
L’obra, dividida en tres parts, té una estructura senzilla. La primera és una descripció detallada de la pèrdua del fill, detallant no sols els fets, sinó també l’experiència interior d’un pare que, de sobte i de manera totalment inesperada perd el seu fill en plena joventut. La segona part explica el procés de dol seguit, un camí tortuós i amb moltes anades i vingudes, que fa palesa l’única cosa insalvable: la mort. En la tercera part, titulada “Les paraules del filòsof” acudeix a un celebrat pensador, Søren Kierkegaard, a qui Torralba coneix bé, des de la seva tesi doctoral en filosofia, i a qui considera el seu filòsof de capçalera (p. 140). Cerca en ell bàlsam per a la seva ànima turmentada. Ara, el rellegeix des de l’experiència del fill mort i troba nous significats (pàg. 139ss).
Conclou aquesta part amb un pensament profund per continuar endavant: “Viure cada dia com si fos el darrer no és perdre el nord, és tenir molt present per a què existim i què hem vingut a fer. Qui viu així, no és lamenta, al morir, de tot el que no ha fet, ni ha dit, perquè ha aprofitat cada dia.” (p. 203)
El llibre és, en el fons, una magnífica descripció de l’aprenentatge davant la mort d’algú que estimem, narrat en primera persona. “Un aprenentatge que no s’adquireix en cap institució educativa.” (p. 207).
L’autor a vegades manifesta la seva condició de cristià, especialment en els moment del rescat, en què repeteix el Parenostre. També valora el ritual d’exèquies, encara que matisa: ja sigui religiós o laic (p. 115). No obstant això, al llarg de l’obra, s’aprofundeix poc en la perspectiva cristiana i l’esperança de la vida eterna que, per a molts, resulta el millor bàlsam per a afrontar el dol. Amb tot, és un llibre recomanable, especialment en persones en situació de dol.