Catequesi en les Audiències dels dimecres
Vicis i virtuts 9. L’enveja i la vanaglòria (28 de febrer)
A la catequesi d’avui examinem l’enveja i la vanaglòria, dos vicis capitals propis de les persones que busquen ser el centre del món i de tots els elogis.
L’enveja ja apareix des de les primeres pàgines de la Bíblia. Quan llegim el relat de Caín i Abel veiem que, mogut per l’enveja, Caín va arribar fins i tot a matar el seu germà petit. L’envejós cerca el mal de l’altre, no només per odi, sinó que en realitat voldria ser com ell. La lògica divina és l’amor i la gratuïtat.
La vanaglòria es manifesta com una autoestima desmesurada i sense fonaments. El qui es vanagloria —el vanitós, el cregut— és egocèntric i reclama atenció constantment. En les seves relacions amb els altres no té empatia ni els considera iguals. Tendeix a instrumentalitzar tot i tothom per aconseguir el que ambiciona.
AL·LOCUCIONS – Angelus-Regina cæli
Jesús temptat al desert (18 de febrer)
També nosaltres a la Quaresma som convidats a “entrar al desert”, al silenci, al món interior, a l’escolta del cor. Al desert Crist «Vivia entre les feres, i els àngels el servien». Feres i àngels eren la seva companyia. Són també la nostra companyia al nostre desert interior.
Feres. A la vida espiritual aquestes “feres” de l’ànima són les passions desordenades que divideixen el nostre cor: els vicis, l’ànsia de riquesa, la vanitat del plaer, la cobdícia de la fama… Àngels. Missatgers de Déu que ens ajuden, ens recorden els bons pensaments, aquieten el cor, infonen el sabor de Crist quan es fa silenci en la pregària.
La transfiguració de Jesús (25 de febrer)
Després d’anunciar la seva Passió als deixebles, Jesús pren amb ell Pere, Jaume i Joan, puja a una muntanya alta i allí es manifesta físicament en tota la seva llum. Així els revela el sentit del que havien viscut plegats fins aquell moment: la llum de Jesús, la llum que és Jesús.
Vet aquí el missatge: no apartis mai els ulls de la llum de Jesús. Una mica com feien antigament els pagesos que, en llaurar els camps, centraven la mirada en un punt precís que tenien davant i, mantenint els ulls fixos a la meta, traçaven solcs rectes.
DISCURSOS
A la comunitat de sacerdots de Nàpols (16 de febrer)
A la “Junta Constructora” de la Sagrada Família (17 de febrer)
Als participants del Congrés «L’Església a l’Educació. Presència i Compromís» de la Comissió Episcopal Espanyola (20 de febrer)
(Transcrivim el text complet)
Estimats germans,
Us saludo a vosaltres participants del congrés convocat per la Conferència Episcopal Espanyola a Madrid. He sabut que fa cent anys va tenir lloc un altre gran congrés semblant promogut pels bisbes d’Espanya. La tasca educativa de l´Església roman al llarg dels segles. Aleshores i ara ens impulsa una mateixa gran esperança que brolla de l’Evangeli, amb la qual mirem tots, començant pels més petits i vulnerables.
L’educació és, sobretot, un acte d’esperança en què tenim davant, a l’horitzó de la seva vida, de les seves possibilitats de canvi i de contribució a la renovació de la societat.
Avui, la missió educativa té una urgència particular, per això he insistit en un pacte educatiu global, la prioritat del qual és saber posar al centre la persona.
Tots tenen dret a leducació, ningú ha de ser exclòs. No puc deixar de recordar tants nens i joves sense accés a l’educació a diverses parts del món, que pateixen opressió i fins i tot la guerra i la violència.
M’alegro molt que vosaltres vulgueu fer pròpia aquesta urgència de l’educació en aquest congrés. Treballeu per les vostres necessitats, a Espanya, sense oblidar ningú. Sigueu sensibles a les noves exclusions que genera la cultura del descart. I no perdeu mai de vista que la generació de relacions de justícia entre els pobles, la capacitat de solidaritat amb els necessitats, i la cura de la casa comuna passaran pel cor, la ment i les mans dels qui avui són educats.