CHRISTIAN TOTÓ, HollyWoke. Como Hollywood vendió su alma con el cine buenista, Rialp, Madrid 2024. 326 pàg.
El 2023, l’Acadèmia dels Òscars de Hollywood va canviar les seves normes per incloure entre els seus requisits de concurs l’obligatorietat de representar a diverses minories en les pel·lícules que es presentessin com a candidates. Aquestes noves normes han suposat la cristal·lització d’un procés de sensibilització l’origen de la qual pot ser més o menys difícil de precisar, però que ha anat en augment al llarg de l’última dècada, especialment arran del moviment Black Lives Matter (2013), l’accés de Trump a la Casa Blanca (2015) i els escàndols que van originar el corrent me too (2017).
Certament: una història, una pel·lícula, comporta una perspectiva. Fa empatitzar amb uns sentiments, amb unes motivacions; permet experimentar –sobretot a nivell afectiu– altres aparents realitats. I per això poden educar, o deformar, perquè sí: Intolerància és un crit contra el fanatisme i la cancel·lació de l’altre, amb epíleg explicatiu inclòs; i Els millors anys de la nostra vida van obligar el públic a mirar d’una altra manera els veterans de guerra; i Endevina qui ve a sopar aquesta nit va fer més per la normalització dels matrimonis interracials que moltes conferències i saberuts assajos… però el gran cinema ha estat també capaç de crear El triomf de la voluntat, i legitimar el malson nacional-socialista.
La política sempre ha estat conscient que Hollywood, com a fàbrica de somnis, al llarg de la seva història ha aplicat codis de moralitat, o llistes negres impulsades per polítics per impedir la propagació d’idees perilloses. Així que, realment podem dir que l’aparició del moviment woke és, realment, una novetat? Christian Totó, crític cinematogràfic pertanyent al Cercle de Crítics de Denver, considera que sí.
En aquest llibre l’autor assenyala que el wokisme ha iniciat una autèntica guerra en la qual, a diferència d’èpoques anteriors, no sols la confrontació ideològica és molt més gran, sinó que resulta insaciable en les seves pretensions: mai s’és prou woke. En èpoques anteriors, sempre hi havia un cert marge per a la creativitat personal o perquè els guionistes «vetats» pel sistema poguessin continuar treballant. Els nous grups de pressió, simplement, impedeixen això. Però el que és pitjor, les consignes woke obliguen al fet que el mode de presentar arguments i personatges segueixi unes pautes molt concretes, que afecten la creativitat i originalitat de les històries: per exemple, no es dona marge, per exemple, al fet que els personatges femenins puguin créixer, perquè això suposaria que tinguessin defectes. Més encara: la discriminació positiva impulsada per la ideologia woke també afecta les decisions de producció i càsting, de manera que s’afavoreix la diversitat abans que la professionalitat. El resultat: el cinema actual de Hollywood està més preocupat per difondre el seu missatge que per contar bones històries, fastiguejant el públic i provocant una caiguda en els ingressos que res no pot dissimular.
Totó abunda en la connexió política del moviment woke amb els demòcrates estatunidencs, en la seva contraposició amb el partit republicà. En aquest sentit, l’autor assenyala que les denúncies woke són sempre unidireccionals, de manera que assenyalar-se com a republicà, a Hollywood, pot portar a l’ostracisme, alhora que als que s’identifiquen com a demòcrates troben carta blanca per a moltes de les seves declaracions i postures.
Amb tot, convé assenyalar que no som, en sentit estricte, enfront d’un assaig filosòfic, ni una anàlisi de com el wokisme s’ha imposat en la Meca del Cinema: Hollywoke és, sobretot, un llibre denúncia, en el qual Totó explica nombrosos casos de cancel·lació, discriminació positiva i del mode de funcionar dels mitjans i grups de pressió. Són tot casos pràctics, presos, fonamentalment, de la premsa. En alguns casos –els més interessants, al meu judici– Totó entrevista a algunes de les víctimes de la nova cancel·lació, els quals expliquen com se’ls va deixar al marge de les cadenes de treball. En aquest sentit, el llibre és bastant episòdic: després d’uns capítols introductoris, en els quals es parla del «wokisme» i el seu mode de funcionar, Totó dedica la major part del text a explicar escàndols i polèmiques variats: el canvi de normes dels Òscar, els reboots de gènere, la cancel·lació dels clàssics, l’alineament dels crítics… el conjunt no pretén ser ordenat, però ajuda a prendre consciència de la magnitud del fenomen i la forta pressió que sofreixen actors i guionistes. Tal vegada és aquest el major interès del llibre: donar-nos a conèixer un ambient social que, resultant-nos molt llunyà, té una enorme influència en la cultura audiovisual.
La major part del material que usa Totó són notícies de premsa que comenta des d’una perspectiva republicana: en aquest sentit, pot resultar una mica decebedor que no hi hagi hagut més treball de contextualització o d’anàlisi, de manera que el lector pugui pensar que el llibre no li està aportant amb prou feines res de nou, sobretot si s’està al corrent de l’actualitat a Hollywood. Aquesta sensació es torna més agredolça en les poques parts en les quals Totó ofereix material original, especialment en les pàgines en les quals entrevista guionistes que narren les seves experiències com a víctimes d’aquest sistema. Com seria lògic en aquestes circumstàncies, Totó no dona noms, ni referències que permetin identificar aquestes persones, així que només cal fiar-se de la seva paraula. Però, per descomptat, es tracta de testimoniatges coherents amb el que dia a dia veiem que passa a Hollywood i les grans cadenes.
També és una pena que alguns fets narrats no arribin al seu desenllaç, pel fet que aquest encara no s’havia donat quan es va publicar el llibre: per exemple, en parlar del cas de Gina Carano i el seu enfrontament amb Disney, no s’arriba a dir que el Tribunal Suprem va donar la raó a Disney pel seu «dret a transmetre una imatge». Lògicament, la sentència no afecta al que Totó afirma (més aviat ho reforça): Disney, de fet, «va cancel·lar» una persona per les seves idees republicanes, expressades d’un mode poc afortunat. No obstant això, seria desitjable que en una nova edició es completés el cas, també perquè explicita una altra de les crítiques que es pot fer al llibre: a saber, per què Disney no hauria de tenir llibertat per defensar la seva línia ideològica?
La resposta a aquesta pregunta Totó la té clara, però, com deia, està massa dispersa entre els centenars d’anècdotes i històries narrades. Al meu judici, la seva resposta és que la ideologia woke al cinema genera pitjors històries. No sols és que acabi amb la meritocràcia o la lliure competència, ni que suposi un mode d’acabar amb la llibertat d’expressió; és que, en general, les pautes que imposa el wokisme porten a històries avorrides, i això es nota en la caiguda de l’audiència i en el fet que cada vegada siguin menys rellevants les opinions de les estrelles. Per això, el cinema, que és abans de res una indústria, no pot mantenir gaire temps aquest mode de funcionar. Totó considera que l’èxit de produccions realitzades al marge de Hollywood és un motiu d’esperança per al cinema, i el que farà que la indústria s’allunyi de les pautes imposades pel políticament correcte, per a valorar de nou l’interès i la universalitat de les històries que es conten. Per això, els últims capítols del llibre estan dedicats a recollir aquests senyals, alhora que s’anima els lectors a actuar de mode positiu contra aquesta cultura de la cancel·lació, acudint als cinemes per veure les produccions de qualitat rodades al marge del sistema (Sound of Freedon, Nefarious es posen com a exemples d’aquesta mena d’èxit), i retirant el suport als programes i serveis d’streaming que fomenten aquesta nova cancel·lació. A parer de l’autor, i és difícil que s’hi equivoqui, el cinema és una indústria, i el que la mou són els diners. De manera que és important que els accionistes i inversors vegin que el públic, el que vol, són bones històries, no ser educat en la diversitat.
En síntesi: un llibre que es llegeix amb facilitat, i que mostra el gran abast del moviment woke en una societat guiada, fonamentalment, per l’aparença i l’opinió. Pot ser que decebi a qui busqui una anàlisi de com aquesta ideologia s’ha anat obrint pas a Hollywood; no obstant això, com he assenyalat, aquest no és l’objectiu del llibre: estem enfront d’una apassionada denúncia, farcida de casos i anècdotes que permeten el lector europeu veure la magnitud i el mode de conducta d’un moviment que ha marcat la indústria de l’entreteniment en l’última dècada.