L’any 1968 Joseph Ratzinger va publicar per primera vegada la seva Introducció al cristianisme: lliçons sobre el credo apostòlic. A la part tercera, sota l’epígraf “La santa Església catòlica” considera la qüestió de la santedat i el pecat a l’Església (1). Alí explica que, a la perspectiva de la fe cristiana, la santedat és una característica essencial de l’Església, que confessem en el Credo. Això no vol dir que els cristians siguin perfectes, sinó que l’Església té, pel seu costat diví, per dir-ho així, una santedat originària que no perdrà mai, perquè participa de la santedat de Crist. A través de la història, aquesta santedat, que es manifesta sobretot en els sants que han viscut amb nosaltres, coexisteix amb les nostres faltes i pecats (tots, també els cristians, som pecadors). Però Déu continua sent fidel a la seva Aliança segellada definitivament per Crist.
En efecte, diu el Vaticà II, en la constitució Lumen gentium sobre l’Església, que ella és “indefectiblement santa” (LG 39) per la seva relació amb la Trinitat: triada pel Pare, redimida pel Fill, santificada per l’Esperit Sant (connexió entre l’Esperit Sant i l’Església santa) i santificadora per mitjà de les “coses santes”: principalment la fe i els sagraments, que donen com a fruit la caritat, substància de la santedat (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 823 -829). També assenyala el Concili: “L’Església enclou en el seu propi si pecadors, i essent alhora santa i necessitada de purificació, avança contínuament pel camí de la penitència i de la renovació” (n. 8). Per tant, en si mateixa, l’Església és santa, però durant la història hi conviuen sants (justos) i pecadors.
Dit d’una altra manera: hi ha a l’Església una santedat “ontològica”, que abans hem anomenat originària, i que és deguda al seu mateix ésser; i una santedat “històrica”, imperfecta o incoada, la que anomena aquí Ratzinger “santitat profana”, deguda a l’existència, a l’Església i durant la història, de pecadors (tots ho som, almenys potencialment, així com tots estem anomenats a la santedat definitiva). I quant a aquesta “santedat profana”, potser podria completar-se aquesta comprensió dient que allò que s’anomena profà en aquest món no significa necessàriament pecaminós; i, sense deixar de ser profà, pot arribar per l’acció de la gràcia a ser sant i fins i tot santificador.
Avui, com ahir, les deficiències dels creients aparten alguns de l’Església. Al mateix temps moltes persones continuen descobrint Crist a través de l’Església i de tants cristians que hi contribueixen, la majoria calladament en la seva vida ordinària de família i treball, a edificar l’Església i participen en la seva missió evangelitzadora.
“Es podria dir –afirma aquí el que després seria Papa Ratzinger– que l’Església, precisament a la seva paradoxal estructura de santedat i pecat és veritablement figura de la gràcia en aquest món”. Però vegem com i en quin ordre s’expressa el mateix Ratzinger.
* * *
“El mateix Concili Vaticà II ha parlat amb contundència no només de l’Església santa, sinó també d’Església pecadora i, en tot cas, si se li retreu alguna cosa, és que hagi estat massa tímid en fer-ho (…). Els segles d’història de l’Església són tan plens de tota mena de fracassos humans (…); també ens semblen comprensibles les horribles paraules del bisbe de París, Guillem d’Alvèrnia (segle XIII), que creia que l’abandó de l’Església era tan gran que qualsevol que el veiés l’hauria de considerar monstruós. ‘Ja no és núvia, sinó una bèstia deforme i salvatge’ [una nota remet aquí a H. U von Balthasar, al seu llibre Sponsa Verbi, Einsiedeln 1961, 204-207; en espanyol, amb el mateix títol, Madrid 2001, 197 seg.] (…)
Santedat de l’Església…
L’Església no és cridada santa en el symbolum [Credo] perquè els seus membres siguin, tots sense excepció, persones santes i sense pecat; aquest somni, que emergeix de nou a cada segle, no té lloc al món del nostre text, que expressa tan sentidament una ànsia que l’home no pot abandonar fins que no se li concedeixi, en un cel nou i en una terra nova, allò que aquest temps mai no li podrà donar. També ara podem dir que els crítics més durs amb l’Església del nostre temps viuen, de manera oculta, d’aquest somni i, com que ho troben decebedor, li tanquen de cop les portes de casa seva i el denuncien com una mentida. (…) La santedat de l’Església consisteix en aquella força de salvació que Déu hi exerceix malgrat els pecats dels homes. Aquí ens trobem amb allò veritablement característic de la nova aliança: en Crist, Déu mateix s’ha unit amb l’home, per mitjà d’ella. La nova aliança ja no es refereix al compliment respectiu del pacte, sinó que és un do de Déu, que es rep com a gràcia, que roman fins i tot malgrat la infidelitat de l’home.
És expressió de l’amor de Déu, que no es deixa vèncer per la incapacitat de l’home, sinó que és benèvol amb ell malgrat tot i de forma sempre nova, que l’acull sempre precisament com a pecador, que retorna a ell, el santifica i l’estima. A causa del lliurament irrevocable del Senyor, l’Església és contínuament santificada per ell i la santedat del Senyor sempre hi és present entre els homes. Però és l’autèntica santedat del Senyor la que hi és present i la que, amb un amor paradoxal, tria una vegada i una altra com a recipient de la seva presència precisament les brutes mans de l’home. Està…
…barreja amb els nostres pecats
[Com s’hauria de manifestar la santedat de l’Església en aquest món? Sempre hi ha hagut, dirà de seguida Ratzinger, la tendència a “pensar en blanc i negre” i afirmar, “implacablement”, que la santedat no es compagina amb el pecat; que, per tant, tot a l’Església i als cristians, ha de ser immaculat i pur; i que, en conseqüència, hem llegit, s’imposa “tancar de cop la porta” de casa nostra a tot allò que no sigui perfecte, per no “embrutar-se les mans”.
No obstant això, Crist es va barrejar amb els pecadors; més encara, es va voler fer ell mateix pecat, carregar amb els pecats i dolors del món. Això, apunta Ratzinger, revela allò essencial de la santedat, començant per la santedat divina que no és cap abstracció: “la santedat: no aïllament, sinó unió; no condemna, sinó amor redemptor”. Un amor que “no es queda a la distància aristocràtica de la puresa intangible, sinó que es barreja amb la brutícia del món per, així, vèncer-lo”.
I, doncs, es pregunta, com veurem: no és l’Església la prolongació de l’obra de Jesús, la continuació de la seva vida al món, comptant amb la nostra col·laboració? La resposta i les seves conseqüències no necessiten gaires comentaris].
“(…) La santedat és concebuda, en el somni humà d’un món sant, com a intangibilitat respecte del pecat i del mal, com una realitat que no s’hi barreja; d’aquesta manera, es roman, per dir-ho així, en una forma de pensar en blanc i negre, que elimina i rebutja implacablement les respectives formes del que és negatiu (que, certament, es pot expressar de maneres molt diferents). En la crítica social actual, i en les accions a què ella convida, es fa cada cop més evident aquesta tendència implacable que sempre acompanya els ideals humans. Així doncs, allò escandalós en la santedat de Crist era ja, per als seus coetanis, el fet que li faltés aquesta característica condemnatòria; ni va fer caure foc sobre els indignes, ni va permetre als fanàtics arrencar les males herbes que veien proliferar. Al contrari, aquesta santedat es manifesta precisament en barrejar-se amb els pecadors, als quals Jesús atreia al seu costat; en barrejar-se fins al punt que ell mateix ‘es va fer pecat’, va carregar amb la maledicció de la llei en ser executat, en perfecta comunió de destinació amb els quals estaven perduts (cf 2 Co 5, 21; Ga 3, 13).
Confesso que aquesta santedat profana de l’Església conté en si mateixa una cosa infinitament consoladora per a mi. En efecte, no ens hauríem de desanimar davant d’una santedat immaculada, que només funciona jutjant-nos i abrasant-nos? Qui podria afirmar de si mateix que no necessita la tolerància dels altres, o fins i tot que ho sostinguin? Com pot algú que viu de ser sustentat pels altres, negar-se a donar suport als altres? No és l’únic do que pot oferir, l’únic consol que li queda, el fet de sustentar, de la mateixa manera que ell és sustentat? La santedat a l’Església comença amb aquest sustentar-se i condueix en sustentar-se; però quan desapareix el suport, aleshores també desapareix el suport, i l’existència, que es torna inconsistent, només es pot enfonsar en el buit. Es diria que en aquestes paraules s’expressa calladament una existència malaltissa, però la impossibilitat de l’autarquia i suposar la feblesa del jo pertanyen a allò cristià. En última instància, sempre actua una supèrbia oculta, en què la crítica a l’Església recolza aquella mordaç amargor que avui comença a popularitzar-se. Malauradament, massa sovint s’uneix amb un buit espiritual, en què ja no es pot percebre el més característic de l’Església, en què aquesta és considerada com una institució política, l’organització de la qual s’experimenta com a miserable o com a brutal, com si allò propi de l’Església no es trobés més enllà de l’organització, en el consol de la paraula i els sagraments, que ella ofereix tant en els dies bons com en els dolents. Els veritables creients no donen gaire importància a la reorganització de les estructures eclesials. Viuen del que sempre és l’Església. Si es vol saber què és veritablement l’Església, cal acostar-s’hi. En efecte, l’Església no és principalment on s’organitza, es reforma o es governa, sinó en aquells que simplement creuen i que hi reben el do de la fe, que els fa viure. Només qui ha experimentat que, més enllà del canvi dels seus ministeris i de les seves formes, l’Església aixeca els homes, que els dóna una llar i una esperança, que és una llar que és esperança, un camí a la vida eterna; només el que ha experimentat això sap què és l’Església, ahir i avui”.
Santa Església, però no Església (només) de sants
[D’aquí dedueix Ratzinger una cosa molt clara: l’Església és santa perquè el Senyor li regala el do immerescut de la santedat. Però aquesta santedat s’ha de manifestar aquí per l’esforç de passar del pecat a la santedat i ajudar, de manera “constructiva” (animada per l’amor) tothom en aquest intent].
“Això no vol dir que no calgui canviar res i que calgui suportar-ho tot, tal com està ara. El sustentar-se pot ser un procés altament actiu, una lluita per aconseguir que l’Església sigui, cada cop més, la que sustenta i la que és sustentada. És cert que l’Església no viu sinó en nosaltres, que viu de la lluita del profà per ser sant, lluita que, certament, viu del do de Déu, sense el qual no podria existir. Però aquesta lluita només donarà fruit i serà constructiva si l’anima l’Esperit sustentador, l’autèntic amor. Aquí ens trobem davant del criteri pel qual sempre s’ha de mesurar aquella lluita decisiva per assolir la santedat millor, és a dir, que no només no contradigui en sustentar-se, sinó que ho promogui. Aquest criteri és el criteri del constructiu. Una amargor que només destrueix es condemna a si mateixa. Una porta tancada de cop es pot convertir en un símbol que espavili els que són a dins, és cert. Però la il·lusió [el miratge] que l’home s’edifica millor en la solitud que a la companyia és tan ingènua com la idea d’una Església de sants, en lloc d’una santa Església, que és santa perquè el Senyor li regala el do immerescut de la santedat (2)”
——-
(1) Cf. J. Ratzinger, Obras completas IV. Introducción al cristianismo, Madrid 2018, pp. 270-277.
(2) Remet aquí a H. De Lubac, Die Kirche, Einsiedeln 1968, 251-282, original francès Méditation sud l’Église, Paris 1952; en espanyol, Meditació sobre l’Església, Madrid 2008.