Llibres

El sentido de la moral (Ressenya)

ALFREDO CRUZ, El sentido de la moral. Saber querer lo que en verdad se quiere. Eunsa. Madrid 2022

L’autor, Alfredo Cruz Prados, és professor agregat de filosofia política a la Universitat de Navarra; autor de deu llibres, onze articles i nombroses col·laboracions en obres col·lectives. En veure la seva obra és fàcil apreciar que el seu interès va més enllà de la reflexió sobre els mecanismes del poder o les diatribes a la tasca del governant. Cruz està fermament convençut del paper de la societat en la formació ètica de les persones, i en els seus treballs la reflexió sobre la societat, l’antropologia i el caràcter ètic de l’ésser humà sempre s’han retroalimentat. Per aquest motiu no hauria de sorprendre que, el 2015, Cruz publiqués Deseo y verificación. La estructura fundamental de la ética: una autèntica obra magna on ens va presentar una manera d’entendre l’acció ètica, que, si bé enfonsava les seves arrels en el tomisme aristotèlic, anava força més enllà.

El llibre que ara ens ocupa, El sentido de la moral. Saber querer lo que en verdad se quiere, sintetitza la tesi principal de Deseo y verificación, i la dirigeix a un públic culte encara que no necessàriament amb coneixements de filosofia moral. Per això, com l’autor mateix assenyala a la introducció, el llibre prescindeix de referències bibliogràfiques, o de polèmiques de tipus acadèmic. Es tracta de mostrar com una fonamentació correcta de l’ètica només es pot fer a partir de l’experiència moral de la persona, i que la reflexió ètica només es pot articular al voltant del concepte de virtut, en contra dels qui redueixen l’ètica a una ciència orientada a determinar quines accions són bones o no.

El sentido de la moral s’estructura en 20 capítols, breus –de mitjana, quatre pàgines– i de lectura fàcil, però densos. L’assaig té una forta unitat, de manera que es parteix dels elements més immediats de la pròpia experiència, per anar fent sorgir progressivament temes cada cop més complexos. Aquesta manera de procedir facilita que el lector interioritzi els arguments que s’han exposat, i que tingui la impressió d’estar descobrint gairebé per si mateix els elements fonamentals de la reflexió ètica.

Els primers capítols se centren en l’anàlisi de l’experiència moral. En el primer (“La experiencia moral”), Cruz presenta una de les seves intuïcions fonamentals: per a la reflexió ètica cal partir de la pròpia experiència, més que de la idea de “deure” o de “finalitat” de l’ésser humà. Això requereix, lògicament, valorar la relació existent entre experiència moral i coneixement, tema al qual es dedica el segon capítol (“Conocimiento y verdad racial”), on Cruz argumenta amb claredat i bon humor com la demostració de tipus matemàtic no és l’única possible, i que en les qüestions que realment importen “hi ha raonament, argumentació, coherència: cal ser racional”. Els capítols tercer i quart (“La moral supone una antropología”, “La importancia de cuál sea nuestro carácter”) perfilen els pressupostos antropològics que es necessiten per explicar l’experiència moral: l’home apareix així com un ésser perfectible i lliure, que té a la seva disposició la seva manera de ser.

Cruz segueix la seva argumentació explicant la relació entre la gana i l’ús pràctic de la raó. Així, el capítol cinquè tracta com “l’acció bona és l’acció veritablement desitjable”, mentre que els capítols sisè a vuitè ens parlen de la relació de la gana amb la felicitat i el deure. Aquests capítols són centrals si més no per dos motius: en primer lloc, a partir d’ells es passarà a parlar de la relació de l’ètica amb la virtut i la identitat personal; però, sobretot, la seva importància rau en el fet que El sentido de la moral intenta solucionar les apories que sorgeixen al contraposar deure, moral i felicitat. L’ombra de Kant es percep aquí: i encara que hi hagi qui consideri que és una crítica injusta envers l’alemany, és fàcil constatar que entendre la recerca de la pròpia felicitat com a egoisme –molt present en algunes persones– va cobrar força a partir del pensament kantià .

El capítol dotze (“La vida como proyecto”) ens introdueix a l’última part de l’assaig, en què cristal·litza una visió de l’ètica que prima la virtut i l’obrar prudencial sobre la casuística de determinar la bondat o la maldat d’un acte. Cruz assenyala, encertadament al meu parer, que l’obrar moral es juga a l’aquí i l’ara, i que prescindir de la virtut impedeix entendre l’ètica com una ciència del saber viure. El paper de la identitat personal, la necessitat de la virtut per a la realització personal o la importància de la prudència en la moderació dels afectes, són alguns dels temes que apareixeran en aquests capítols. Especialment interessant m’ha resultat el capítol disset, en què s’aborda la connaturalitat del bé, i la diferència entre la virtut i el vici. Al meu parer, l’enllaç amb maneres clàssiques d’entendre l’ètica, així com la relació de l’obrar moral amb la llibertat i la naturalesa humana es troben aquí. Això sí, el camí recorregut fa que aquestes reflexions tinguin una perspectiva diversa de la que trobem en tractats d’ètica o moral aristotèlico-tomistes.

Els dos darrers capítols del llibre aborden el paper de la llei moral com a educadora de la virtut, i la relació de la virtut amb la sociabilitat. Al penúltim (“La adquisición de la virtud. El sentido moral de la ley”) Cruz defensa que la llei és una ajuda exterior que facilita la trobada amb el bé a qui encara no posseeix la virtut. La llei ensenya –sobretot– què hem de tenir en compte, i què no a l’hora de realitzar les nostres accions, però “no és la llei allò que dóna sentit a la virtut, sinó la virtut a la llei. La virtut no hi és –com han pensat alguns– per complir la llei, per complir-la millor o més fàcilment. La llei està per a l’adquisició de la virtut” (p. 162).

L’últim capítol (“Moralidad y sociabilidad”) relaciona l’ètica amb l’ethos social. L’autor destaca la importància que la pròpia dignitat no es concebi al marge de la societat: si la dignitat humana es concep de manera individualista, ens diu Cruz, es priva de racionalitat a la deliberació i a la llei, i es deixa sense sentit a la virtut (cf. p. 168): només quan el bé comú s’integra al bé personal la virtut adquireix realment el seu valor. Personalment, hauria agraït que s’haguessin desenvolupat més les idees en aquest capítol final, perquè considero que aquí rau in nuce una possible manera d’objectivar els continguts morals de l’obra bona, més enllà d’una manera subjectivista d’entendre el desig amb el projecte vital personal mateix. Tot i que cal assenyalar que els primers capítols ja van tenir en compte aquesta objecció, i que el capítol disset –abans esmentat– il·luminava satisfactòriament el problema en estudiar el vici.

En conclusió, estem davant d’un assaig suggerent, ben argumentat, que té una qualitat valuosa i rara: no sols explica, sinó que ajuda a pensar. L’absència de disquisicions acadèmiques, la brevetat dels capítols i l’oportú dels exemples usats fan fàcil imaginar-ne l’ús com a manual en algun curs breu d’introducció a l’ètica, sobretot si es pretén mostrar la importància de la virtut, o mostrar la dinàmica de l’acció humana i el seu caràcter intrínsecament ètic.

D’altra banda, aquesta absència de referències pot fer que alguns lectors especialitzats trobin insuficient l’argumentació. Probablement, no hi faltaran crítics –no és el meu cas– que considerin que es deixa oberta una porta al subjectivisme, o que s’han escamotejat o simplificat altres maneres de concebre l’ètica. Tot i això, fins i tot els que no comparteixin el plantejament de l’autor, trobaran en aquestes pàgines exemples, suggeriments i intuïcions que, sens dubte, enriquiran els seus propis plantejaments. D’altra banda, personalment considero que es tracta d’escoltar allò que l’autor ens diu, i no es pot negar el rigor i la claredat dels seus arguments. Com diu ell mateix “sobre aquestes matèries, busquem raons, demanem raons i contrastem unes raons amb altres; i en aquest contrast, si està fet amb rigor i honestedat, sempre és possible reconèixer, almenys, que unes raons són més sòlides que d’altres, que uns arguments estan més ben fundats que altres, a la llum de la qual cosa, l’única cosa racional és atenir-se a les millors raons”.

Un llibre sobre el qual tornar. Molt recomanable.