Text de l’Evangeli (Mt 22,1-14): En aquell temps, Jesús els parlà una altra vegada en paràboles, i digué: «El regne dels cels és semblant a un home, un rei, que celebrà unes noces per al seu fill. I envià els seus servents a cridar els convidats a les noces, però no volien venir. Novament envià d’altres servents, dient: “Digueu als invitats: mireu que he preparat el meu banquet. Els meus vedells i els animals d’engreix han estat matats i totes les coses preparades. Veniu a les bodes!”. Però ells no en feren cas i marxaren, l’un a la seva torre, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els seus servents i els ultratjaren i els mataren.
I el rei s’indignà i, enviant els seus exèrcits, feu perdre aquells homicides i incendià la ciutat. Llavors diu als seus servents: “Les noces estan a punt, però els convidats no en foren dignes. Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins, i tots els qui trobeu inviteu-los a les noces”. I havent sortit aquells servents als camins, reuniren tots els que trobaren, dolents i bons; i es van omplir les noces de comensals. Però entrà el rei per tal d’observar els comensals, i veié allí un home que no portava vestit nupcial. I li digué: “Amic, ¿com has entrat aquí sense portar vestit nupcial?”. Però ell callà. Llavors digué el rei als servidors: “Lligueu-lo de peus i mans, i llanceu-lo a les tenebres exteriors: allí serà el plany i el cruixir de dents”. Perquè molts són els cridats i pocs els escollits».
La paràbola del banquet de noces que recull l’Evangeli d’avui ens convida a meditar sobre un tret essencial de la vida cristiana: l’alegria.
Sorprèn que la invitació que el rei adreça als convidats sigui rebutjada, fins i tot, en alguns casos, de manera violenta. Ens costa comprendre que un do ofert pel sobirà no sigui acollit amb agraïment. Ningú no rep un regal amb tristesa.
La vida que Déu vol oferir als seus fills, a les dones i als homes del nostre món, és la seva pròpia vida. És el do més gran que ens pot concedir, i Jesús el compara amb un banquet extraordinari, amb una festa digna d’un rei.
Hi ha cristians que viuen la fe com un pes, com una càrrega, com un conjunt d’obligacions i limitacions. Potser encara no han descobert què significa participar en el banquet al qual Déu els ha convidat. No han descobert la meravella de la fe: la crida a participar de la mateixa vida de Déu. Són, en certa manera, com aquell qui acudeix al banquet de la paràbola sense el vestit de festa, sense haver comprès del tot la dignitat i l’alegria de la celebració a la qual ha estat convidat.
També resulta sorprenent, potser a primera vista, que el rei no estableixi diferències entre «bons» i «dolents», com succeeix en altres paràboles en què Jesús vol introduir-nos en el misteri del judici final. Aquí la mirada es dirigeix cap a una altra realitat. No som davant del moment definitiu en què cadascú haurà de comparèixer davant de Déu —perquè, en darrer terme, qui podria considerar-se prou bo davant d’Ell?—, sinó davant de la invitació que Déu adreça avui a tothom.
Jesús ens parla de vestir el vestit adequat, d’acollir amb el cor disposat la invitació rebuda, de cultivar l’alegria pròpia de qui participa en un banquet de festa. Ens convida, en definitiva, a viure la fe amb l’alegria de qui és conscient del gran do que ha rebut i sap respondre-hi amb gratitud.
L’alegria cristiana neix de saber-nos convidats al banquet de Déu, cridats a participar de la seva pròpia vida. Qui descobreix aquest do no pot sinó viure agraït. I aquesta gratitud, quan esdevé vida, es converteix en alegria.
“Tots tenen el dret de rebre l’Evangeli. Els cristians tenen el deure d’anunciar-lo sense excloure ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un horitzó bell, ofereix un banquet desitjable (Francesc, Evangelii gaudium n. 14).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; bibliadenavarra.com
Altres recursos: vàries homilies