La recepció de la Declaració ‘Dignitas infinita’ (DI) ha estat, en general, molt positiva, encara que no han mancat crítiques i algunes controvèrsies.
La DI és un document consistent, defensa enèrgicament la dignitat intrínseca de tot ésser humà, la fonamenta des de la fe i també des de la raó, acudeix a textos bíblics i a ensenyaments de l’Església, especialment de sant Joan Pau II, Benet XVI i Francesc.
Es diria que la Declaració s’enfronta amb tots els temes candents en els quals la dignitat humana està amenaçada en el nostre temps i amb un enfocament global, com s’ha comentat en una altra entrada, i sense eludir cap tema difícil, com l’avortament, l’eutanàsia, la teoria o ideologia de gènere, el canvi de sexe o la pena de mort i la guerra.
La DI és clara en l’exposició de les exigències morals derivades de la dignitat humana, però no d’un mode taxatiu i agressiu, sinó amb arguments i ressaltant el que és salvable d’allò que critica, com la dignitat de persona que no perden les persones homosexuals o transgènere.
Encara que l’accent recau en les violacions de la dignitat humana, en molts casos, apunta exigències positives per revertir la situació.
El document desemmascara continguts torts introduïts en la cultura i en les lleis en no pocs països en conceptes tan prestigiosos com dignitat, persona i drets humans que desvirtuen el seu significat genuí. Tal és el cas del concepte de dignitat atribuïda només a la capacitat efectiva d’autonomia i no a l’ésser humà, dir persona només als éssers humans que ja han nascut o colar com a drets humans el desig d’avortar o de canviar de sexe.
Alguns, potser amb una certa exageració, aplaudeixen el que anomenen un «retorn a Joan Pau II».
Les crítiques es refereixen sobretot a punts concrets. Com era d’esperar, dels qui defensen l’avortament, l’eutanàsia, o el canvi de sexe donant-los amb freqüència la categoria d’un dret inqüestionable. Als Estats Units, on encara és vigent la pena de mort en diversos Estats, el teòleg catòlic Edward Feser, que anteriorment s’havia manifestat a favor de la pena de mort fins i tot sent ortodox en altres matèries, en una entrevista es va mostrar reticent sobre el que afirma la DI sobre la pena capital.
El cardenal Gregory, arquebisbe de Washington D. C., segurament tenint en compte catòlics del seu país que defensen entusiàsticament alguns punts doctrinals, però altres no tant ha assenyalat que la DI serà un “repte” per a la gent, afegint: “Tothom -potser és exagerar- trobarà probablement alguna cosa amb la qual hi està d’acord de tot cor, i alguna altra sobre la qual haurà de reflexionar (…) Afirma el que entens, acceptes, sostens i al que t’aferres, però també t’empeny a considerar altres dimensions de la nostra vida eclesial, de la nostra vida social, que poden plantejar un desafiament”.
Altres critiques que s’han fet al document es refereixen a l’enumeració d’atacs a la dignitat, que sent correctes en si mateixos, pateixen de poc aprofundiment -sovint la seva explicació es redueix a unes poques cites dels darrers papes – a més, de poca concreció i manca d’orientacions per combatre els horrors enunciats. S’argumenta que després de cinc anys de feina, com afirma la Declaració, podria haver sortit una cosa més profunda i concreta.
El títol de la Declaració també ha estat polemitzat per alguns teòlegs, que els sembla que infinita dignitat correspon només a Déu. Acudeixen a Sant Tomàs que en la Suma Teológica (I, q. 7 a. 2) qui afirma que només Déu és infinit, ja que «es diu infinit a allò que no té limitació. En certa manera la matèria està delimitada per la forma, i la forma per la matèria.» Amb tot concedeix que els àngels , que manquen de matèria, poden considerar-se també com un «infinit relatiu». Encara que l’Aquinat parla d’infinit respecte a l’ésser i en relació amb la dignitat. Dignitat infinita respecte a l’home caldrà prendre-ho com una hipèrbole i d’un mode relatiu, sense pretendre, de cap manera, igualar la dignitat humana amb la dignitat de Déu, ni tampoc dels àngels. Res fa pensar que estigui ni en les paraules ni en l’esperit de la Declaració tal equiparació. De fet, l’expressió dignitat infinita aplicada a l’home no és gens habitual en la doctrina social de l’Església. Es podia haver dit una «grandíssima dignitat» o «la major dignitat entre les criatures terrestres» o altres expressions. Com ja s’ha dit, l’expressió dignitas infinita es pren d’una al·locució en l’Ángelus de Joan Pau II i pronunciada en alemany i, després repetida per Francesc. Fa l’efecte que s’ha buscat un títol impactant, malgrat certa imprecisió terminològica, sobreentenent que és una dignitat absoluta relativa. Tanmateix, això no desmereix la Declaració en el seu conjunt.
En tot cas, la DI és un document valent que planteja reptes. Un d’ells, central, és la necessitat de treballar per defensar, promoure i remeiar abusos contraris a una autèntica dignitat humana.
Diria que planteja reptes humanistes en tres grans àmbits.
- Acadèmic, aprofundint, ampliant i concretant la Declaració amb claredat, rigor i en diàleg amb els arguments contraris.
- Educació i comunicació, promovent i difonent la importància de la dignitat humana i les seves exigències concretes.
- Acció, treballant en promoció d’una cultura en la qual el respecte i la promoció de la dignitat humana sigui central, en iniciatives personals i socials per a remeiar atemptats contra aquesta dignitat i tractant d’influir en canvis legislatius, socials i polítics a favor de la dignitat i drets humans associats, especialment els que semblen de major urgència.
En resum, cal agrair, aquest esforç per la publicació d’aquest document i estudiar-lo detingudament. No és punt d’arribada, sinó un esperonament per continuar avançant per a un canvi cultural més humanista.
ENTRADES RELACIONADES