Diguem d’inici els noms d’aquests anglesos rebels a què fa referència el títol d’aquest article: Moro, Newman i Chesterton. I posem la seva rebel·lia en un escenari que és tan vell com ells i tan actual com el temps en què vivim.
En el fons, aquesta és la proposta del llibre “Contracorrent… cap a la llibertat”, que ens fa Mariano Fazio, escriptor argentí, llicenciat en història i doctor en Filosofia, actualment vicari auxiliar de l’Opus Dei.
El corrent cultural dominant a Europa amenaça, avui tant o més que ahir, d’arrossegar els que s’hi submergeixen i no tenen prou lucidesa i força per resistir-se als seus dictats. La rebel·lia moral o intel·lectual d’alguns personatges d’altres segles poden servir d’exemple en aquesta lluita de tots els temps.
Hi ha temes convertits actualment en dogmes amb què és difícil discrepar públicament sense ser titllats d’heretges i castigats amb adjectius ressonants. Qüestions com el dret a l’avortament, la ideologia de gènere, l’eutanàsia… que es plantegen en confrontació amb el dret natural o fins i tot l’antropologia.
No és nou que cal nedar contracorrent al riu de les idees dominants d’una època. Moro va viure en les generacions de l’Humanisme en què juntament amb ments brillants com la seva i la del seu amic Erasme, altres van posar en qüestió creences seculars, sense que això signifiqui que no aportessin reflexions valuoses. Al segle XIX de Newman les idees procedents de la Il·lustració Britànica i la Revolució Francesa van alterar el significat de moltes paraules i conceptes. Així va passar al llarg de la història, però hi va haver els qui van aixecar la veu de l’ortodòxia, única heterodòxia que no es permet, en expressió de Chesterton.
Tomàs Moro
He tingut la sort de conèixer físicament els paisatges vitals que van acompanyar aquests personatges, començant pel barri de Chelsea, famós actualment pel seu equip de futbol, però a la història anglesa també per ser la llar de Tomás Moro, canceller d’Enric VIII. També vaig estar, com un dels milions de visitants que acudeix cada any, a la impressionant Torre de Londres, a la vora del Tàmesi, on va passar els seus últims dies abans de ser executat.
La vida d’aquest sant anglès va produir al cinema als anys seixanta la pel·lícula “A man for all seasons” (en versió espanyola “Un home per a l’eternitat”), que encara es veu amb gust. Moro, que vam veure encarnat a Charlton Houston, és un exemple de tants màrtirs que han donat la seva vida en defensa de la seva fe catòlica, podent haver salvat. Va preferir seguir la seva consciència a continuar gaudint del favor del rei, que tanta admiració el tenia, i ho va fer des de la seva lleialtat al monarca, però abans a la seva consciència insubornable.
John Henry Newman
A John Henry Newman se’l pot trobar a l’aire universitari d’Oxford, on va dictar tantes lliçons magistrals com sacerdot anglicà abans de la seva conversió al catolicisme, i on va tornar anys més tard, abans de ser cardenal. Com un pelegrí incansable, va lluitar contracorrent de la seva pròpia biografia i va haver de defensar els seus nous passos escrivint aquella “Apologia pro vita sua” la primera edició de la qual es va esgotar en 24 hores, com si fos un precedent dels èxits novel·lístics fulgurants de J. K. Rowling.
La primacia de la consciència va ser una de les banderes d’home lliure. Només cal recordar la seva Carta al Duc de Norfolk, en resposta al primer ministre Gladstone que havia dubtat que un catòlic pogués fer compatibles l’obediència al seu país i als dictats de Roma. A ella pertany la famosa frase: “En el cas improbable de veure’m obligat a parlar de religió en un brindis de sobretaula, beuré “Pel Papa!”, amb molt de gust; però primer “Per la consciència!”, i després “Pel Papa!”.
Em va agradar, durant un viatge, aturar-me a Birmingham, segona ciutat anglesa, per visitar l’Oratori que Newman va fundar. Aquell dia, sense concertar prèviament visita, vam tenir sort, i un jove porter, que per cert lluïa una samarreta del Barça, ens va franquejar l?entrada. Impressiona veure les dimensions d’aquell temple que ell va convertir en un punt de llum a Anglaterra del segle XIX.
Newman és avui una personalitat, respectada per catòlics i anglicans, que va lluitar per escodrinyar la veritat en les escriptures patrístiques sense tenir en compte els prejudicis ni perjudicis que això li podia ocasionar. Mariano Fazio exemplifica en ell els qui se senten cridats a exposar la seva fe, alliberant-se del què diran i dels respectes humans.
Gilbert Chesterton
Per a un amant de la història del Periodisme una estada a Londres no és completa sense visitar Fleet Street, nom que respon al Carrer de la Flota perquè fins a la canalització del Tàmesi, al segle XVII, era un esperó sobre el Tàmesi, poblat de xocolateries i cafès on penjaven a les portes listins de sortides i entrades de vaixells. Aquest va ser l’origen de fulles volanderes i periòdics que van anar escollint aquest entorn de manera que amb el temps va ser el carrer que va albergar els grans diaris anglesos.
M’imagino caminant per aquest carrer, envoltat d’un abric, el corpulent Gilbert Keith Chesterton, periodista, escriptor, polemista que va donar llum a la premsa i literatura britàniques a cavall entre els segles XIX i XX.
És el tercer personatge de “Contracorrent… cap a la llibertat”, que ens proposa Mariano Fazio. Un model d’intel·lectual lliure que, guiat pel sentit comú i una actitud crítica, va assolir la plenitud de la veritat a l’Església Catòlica, on va trobar, en expressió seva, “la clau que obre totes les portes”.
El que crida l’atenció a Chesterton és la seva disposició a entrar als debats valent-se de l’arma de la paradoxa i del bon humor. El seu estil mai no és el d’un apologeta dogmàtic i fred, sinó el d’un tertulià compassiu, persuasiu, respectuós i alegre. Va buscar punts comuns amb els seus detractors i va rebutjar repetir arguments tòpics substituint-los per altres afectius i alegres. Segurament li deu molt d’inspiració l’associació Catholic Voice, sorgida el 2010 en ocasió de la visita de Benet XVI a Gran Bretanya, el lema de la qual és “Defendre la fe sense aixecar la veu”, amb la idea bàsica de donar llum al debat, no llenya el foc.
Tres anglesos, per tant, que representen el món de les persones i les idees. Tres navegants que no es van deixar portar riu avall per allò políticament correcte de cada època, sinó que van pensar amb el seu propi cap, i per això són més admirats.