Hipòcrates (c. 460–370 aC) va ser un metge grec considerat tradicionalment el «pare de la medicina». La seva importància no radica en un descobriment puntual, sinó a haver transformat la manera d’entendre i practicar la medicina. Va inspirar l’anomenat Corpus Hipocràtic, una col·lecció d’uns 60 tractats mèdics antics associats a la seva escola.
Molts principis introduïts per Hipòcrates continuen sent sorprenentment actuals en la medicina moderna. En podem destacar:
- Observació clínica sistemàtica
Avui continua sent essencial: la història clínica i l’exploració física continuen sent pilars abans de qualsevol prova. Hipòcrates i els seus seguidors van ser els primers a descriure moltes malalties i trastorns mèdics. Se li atribueix la primera descripció de l’acropaquia, un signe clínic important en la malaltia pulmonar obstructiva crònica, el càncer de pulmó i la cardiopatia cianòtica. També va ser el primer metge que va descriure la «cara hipocràtica» que és un conjunt de trets facials característics que indiquen greu deterioració de l’estat general, com a signe de malaltia avançada o imminent defunció.
- Medicina racional (no màgica)
Les malalties tenen causes naturals. Aquest enfocament és la base del mètode científic en medicina.
- Importància de l’estil de vida
Va aconsellar la dieta, l’exercici i l’esport. Avui dia, aquests consells poden apreciar-se en temes de medicina preventiva per als factors de risc de les malalties.
- Curs natural de la malaltia. Hipòcrates va començar a classificar les malalties en agudes, cròniques, endèmiques i epidèmiques.
- Registre de casos clínics.
- Va establir els principis de l’Ètica Mèdica, fundant el seu famós JURAMENT:
Juro per Apol·lo Metge, per Asclepi, per Higia i per Panacea, i poso per testimonis tots els déus i deesses, que compliré, segons la meva capacitat i el meu judici, aquest jurament i compromís:
Consideraré a qui em va ensenyar aquest art com als meus propis pares; compartiré amb ell els meus béns i, si cal, l’ajudaré; consideraré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si desitgen aprendre’l, sense retribució ni contracte.
Transmetré els preceptes, els ensenyaments orals i tot un altre coneixement als meus fills, als fills del meu mestre i als deixebles lligats per jurament segons la llei mèdica, però a ningú més.
Aplicaré els règims per al bé dels malalts segons la meva capacitat i el meu judici, i m’abstindré de causar-los mal o injustícia.
No donaré a ningú un fàrmac mortal encara que m’ho demani, ni prendré cap iniciativa d’aquest tipus; tampoc donaré a cap dona un pessari abortiu.
Viuré i practicaré el meu art de manera pura i santa. No practicaré l’operació de la pedra (litotomia), deixant-la als qui s’ocupen d’aquest treball. En qualsevol casa que entri, ho faré per a bé dels malalts, mantenint-me allunyat de tota injustícia voluntària i corrupció, especialment de relacions sexuals amb dones o homes, lliures o esclaus.
Tot el que vegi o senti en l’exercici de la meva professió o fora d’ella en la vida dels homes, que no hagi de divulgar-se, ho callaré considerant tals coses com a secrets.
Si compleixo aquest jurament sense infringir-lo, que se’m concedeixi gaudir de la vida i de l’art, honrat entre tots els homes per sempre; però si l’infringeixo i soc perjur, que m’esdevingui el contrari.
Perquè Hipòcrates fa esment a no donar un fàrmac mortal encara que li ho demanessin o no provocar un avortament en una dona embarassada? És curiós que ho establís com un paradigma essencial. No ho va posar en relleu de manera confusa, sinó que ho va escriure rotund i inqüestionable. Aquest metge grec del segle V aC tenia molt clar que aquestes premisses eren irrenunciables.
EL JURAMENT HIPOCRÀTIC I LA MEDICINA ACTUAL
Com s’ha esmentat, molts aspectes que va introduir Hipòcrates es mantenen actualment, però no és menys cert que, en el cas de l’eutanàsia i de l’avortament, aquest principi hipocràtic s’ha diluït.
Si atenem la Declaració de Ginebra de l’any 2017, s’hi pot llegir el següent:
COM A MEMBRE DE LA PROFESSIÓ MÈDICA:
PROMETO solemnement dedicar la meva vida al servei de la humanitat;
LA SALUT I EL BENESTAR DEL MEU PACIENT seran les meves primeres consideracions;
RESPECTARÉ l’autonomia i la dignitat del meu pacient;
VETLLARÉ amb el màxim respecte per la vida humana;
NO PERMETRÉ que consideracions d’edat, malaltia o discapacitat, credo, origen ètnic, gènere, nacionalitat, afiliació política, raça, orientació sexual, estatus social o qualsevol altre factor interfereixin entre el meu deure i el meu pacient;
GUARDARÉ I RESPECTARÉ els secrets que em siguin confiats, fins i tot després de la defunció del pacient;
EXERCIRÉ la meva professió amb consciència i dignitat i d’acord amb la bona pràctica mèdica;
FOMENTARÉ l’honor i les nobles tradicions de la professió mèdica;
ATORGARÉ als meus mestres, col·legues i estudiants el respecte i la gratitud que mereixen;
COMPARTIRÉ els meus coneixements mèdics en benefici del pacient i l’avanç de l’atenció sanitària;
ATENDRÉ la meva pròpia salut, benestar i capacitats per prestar una atenció mèdica del més alt nivell;
NO UTILITZARÉ els meus coneixements mèdics per violar els drets humans i les llibertats civils, fins i tot sota amenaça;
FAIG aquestes promeses solemnement i lliurement, sota la meva paraula d’honor.
Si comparem totes dues posicions en una taula podrà evidenciar-se que hi ha una diferència evident.
Principals diferències entre el jurament d’Hipòcrates i la declaració de Ginebra del 2017.
| Jurament Hipòcrates | Declaració Ginebra 2017 |
| Invoca déus grecs | És completament laica |
| Prohibeix explícitament verí i pessari abortiu | No esmenta avortament ni eutanàsia, però exposa clarament que “VETLLARÉ amb el màxim respecte per la vida humana” |
| Restringeix l’ensenyament a uns certs deixebles | Promou compartir coneixement àmpliament |
| Prohibeix una cirurgia específica (litotomia) | No prohibeix tècniques concretes |
| Emfatitza puresa personal | Emfatitza drets humans i no discriminació |
| No esmenta autonomia del pacient | Col·loca l’autonomia com a principi central |
Efectivament, Hipòcrates invoca els déus grecs. En aquella època la fenomenologia teològica es basava en la mitologia. La mitologia grega, com altres mitologies, és un sistema d’històries amb mescla de déus, herois i monstres per explicar el món i la naturalesa humana. Les mitologies manquen de temps històric, la seva concepció és simbòlica. No obstant això, la declaració de Ginebra es defineix com a laica. Si el fonament i posterior desenvolupament d’Europa tenen la seva base en el Cristianisme, és a dir, en Jesús Déu i home veritable, s’ha preferit prescindir d’aquest element. Per tant, estem davant una situació que, ha deixat de tenir un punt de referència fonamental, per caure en una autosuficiència per part de l’ésser humà.
LA LEGISLACIÓ I L’ÈTICA MÈDICA
Actualment l’ètica mèdica es regeix més per lleis nacionals. On l’avortament i l’eutanàsia són legals, amb els requisits corresponents, els metges poden practicar-lo conforme a la llei. Tota aquesta legislació, es basa en l’autonomia del pacient (decidir sobre si mateix), la no maleficència (no causar mal), la beneficència (fer el bé) i la justícia (tracte equitatiu).
Encara que la llei es presenta com èticament fundada en principis respectables, en realitat s’està usant d’una manera que permet justificar l’eliminació de la vida humana. L’autonomia es converteix en un criteri absolut, fins i tot per decidir sobre la vida o la mort, la beneficència es redefineix com eliminar el sofriment eliminant la persona, la no maleficència es distorsiona, perquè es considera «no fer mal» posar fi a una vida que sofreix i la justícia s’entén com donar accés igual a aquestes pràctiques. Per consegüent, aquests principis deixen de protegir veritablement la persona i passen a justificar accions que contradiuen la dignitat humana (cf. Joan Pau II, Humanae vitae, núm. 64s).
Un filòsof alemany recentment mort, Jürgen Habermas, ha postulat que no n’hi ha prou que el parlament aprovi una llei perquè sigui automàticament justa o «veritable». El seu pensament és més exigent. Una llei ha de sorgir d’una deliberació racional en la qual els ciutadans poden participar lliurement, hi ha debat públic i els arguments es discuteixen racionalment. Per tant, no n’hi ha prou amb votar. La majoria no garanteix la justícia. Per a Habermas, una majoria parlamentària pot equivocar-se si el debat públic està manipulat, hi ha desigualtat en la participació i no s’escolten tots els arguments. Habermas distingeix entre legalitat que la llei ha estat aprovada segons les regles del sistema polític i legitimitat en què la llei podria ser acceptada racionalment per tots els afectats. Habermas afirma que la veritat moral no depèn només del parlament ja que, aquest no crea la veritat moral, sinó que ha d’expressar el resultat d’un debat racional de la societat.
El pensament de Jürgen Habermas és criticable, especialment sobre la veritat, la moral i el fonament últim de la societat. Per a Habermas, una norma és vàlida si tots els afectats podrien acceptar-la en un diàleg racional. Tanmateix, això és problemàtic perquè la moral no depèn del consens sinó que depèn de la veritat sobre la naturalesa humana. La llei moral deriva de la llei natural, que procedeix de Déu. Per consegüent alguna cosa no és bona perquè l’acceptem, sinó que l’acceptem perquè és bona. D’altra banda, la veritat no es decideix per debat. Habermas confia que la veritat pot emergir del diàleg racional. La veritat existeix objectivament, no depèn d’un procediment. Per tant, el diàleg pot ajudar a descobrir la veritat, però no crear-la. Habermas té una gran confiança en la capacitat racional de les persones per arribar a acords justos. No obstant això, la raó humana està enfosquida i la voluntat afeblida. Com a conseqüència, el diàleg racional no sempre condueix al bé.
Si la moral depèn del consens racional una societat podria justificar moralment coses injustes com l’avortament i l’eutanàsia. Dit això, l’avortament i l’eutanàsia són un dret perquè s’ha arribat a un consens parlamentari? La resposta és evidentment que no. La raó rau en la definició de dret humà: els drets humans neixen de la dignitat de la persona creada per Déu. Un dret humà és, per tant: Una exigència moral fundada en la naturalesa i dignitat de la persona humana, que ha de ser respectada i protegida per la societat i per l’Estat. La persona humana és el fonament, causa i fi de tota vida social. Per això posseeix drets que no depenen de l’Estat, sinó de la seva pròpia naturalesa.
La vida humana és un dret? Per descomptat que sí, perquè compleix les característiques que el defineixen:
1) Procedeix de la llei natural.
2) És anterior a l’Estat.
3) Ha de ser reconegut i protegit per les autoritats.
Per consegüent el dret a l’avortament i a l’eutanàsia no els pot concedir un sistema parlamentari de majories; l’Estat ha de reconèixer el dret a la vida humana perquè procedeix de la dignitat de la persona. Si tornem al principi, aquest aspecte sobre el dret a la vida humana era intrínsecament evident per a Hipòcrates. Sabia que ser metge no era donar mort a les persones. Per això invoca els déus de l’època, reconeix que ell mateix no està per sobre de tot. Però, des de la Declaració de Ginebra del 2017 la relació de l’ésser humà amb el transcendent s’obvia i progressivament s’ha anat substituint per un consens parlamentari que decideix que és just i que és injust.
Davant una premissa tan bàsica com el dret a la vida, que és un aspecte bàsic de l’ésser humà, la democràcia no es pot convertir en un procediment que encobreix un relativisme moral. Perquè si el criteri últim del just és la voluntat majoritària d’un parlament, desapareix la noció mateixa de dret humà i es redueix la justícia al que convé o el que s’imposa. Ara bé, pot semblar que es respecta la dignitat quan es parla del «dret a decidir». No obstant això, el problema de fons és que «decidir» no equival a «dret».
Decidir és un acte intern o una preferència; un dret és una exigència moral objectiva fundada en la persona, com s’ha dit. Si el dret es fa dependre del nombre, acaba depenent de la força política i cultural del moment. Per això, el veritable test d’una democràcia és saber reconèixer els límits que protegeixen els més vulnerables, precisament quan la seva vida o la seva dignitat no tenen capacitat de fer-se sentir en el parlament. En aquest punt convé recordar que la majoria pot protegir béns comuns, sí; però no pot redefinir el que és bo o dolent per anul·lar drets que pertanyen a la naturalesa humana.
En el cas de l’avortament i l’eutanàsia, no es tracta d’«imposar una religió de caràcter fideista en la qual no existeixen evidències històriques, arqueològiques, testificals ni una crítica textual dels seus escrits que la poguessin avalar», sinó de sostenir que el dret a la vida és anterior a l’Estat i a un sistema parlamentari i que l’Estat té el deure de tutelar la vida fins i tot quan l’opinió pública està dividida. I per a això s’apel·la a la llei natural, que d’algun mode apel·lava Hipòcrates en esmentar els déus grecs en el seu jurament. Si no es reconeix aquesta prioritat, llavors qualsevol contingut dels drets queda sempre a l’arbitri dels governs.
Avui pot ser la vida del no nascut o del malalt; demà podria ser qualsevol altra condició humana que deixi de ser políticament convenient. La conseqüència pràctica és clara: una societat pot semblar moderna per la seva amplitud de debats, però convertir-se en injusta si confon legitimitat amb legalitat o si diu «dret» al que en realitat és només una decisió majoritària. La raó última no pot ser el parlament, perquè el parlament no crea la dignitat: la reconeix o la vulnera. I quan la vulnera, fins i tot una llei perfectament aprovada deixa de ser autènticament justa.
____
* Doctor en medicina.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Aquinas, T. (1981). Summa Theologiae (I–II, q. 91, a. 2; q. 94, a. 2 i q. 95, a. 2).
Associació Mèdica Mundial. (2017). Declaració de Ginebra.
Boylan, Michael (2006), Hippocrates, Internet Encyclopedia of Philosophy.
Garrison, Fielding H. (1966), History of Medicine, W.B. Saunders Company, Filadèlfia.
Habermas, J. (1981). Teoría de la acción comunicativa. Madrid: Taurus.
Joan Pau II. (1995). Evangelium Vitae. Vaticà.
Joan XXIII. (1961). Mater et Magistra. Vaticà.