Sóc filòloga i em fixo en el llenguatge i en la paraula. M’ interessa interpretar el signe lingüístic i com aquest intervé en la conducta de les persones i de les societats. M’ interessa el rol que té la paraula en el món que vivim. De tots és sabut que la paraula ha perdut poder, energia, contingut. La paraula tradicionalment movia i commovia les conciències, dirigia els comportaments, modificava hàbits i costums. La paraula era revolucionària, estava empoderada. Podia provocar alçaments, guerres, canvis socials, girs copernicans. Un pensament expressat verbalment tenia tal poder de persuassió que sacsejava i impulsava a una conducta en un sentit o altre. Podem dir que la persona era logocèntrica: la rao, la paraula, el verb eren convincents, seductors, i també eren coherents i honestos. Però a la postmodernitat la paraula ha sofert un deteriorament sonor. Ha estat manipulada, tergiversada, despullada dels seus atributs: veritat, bé, bellesa. La paraula ja n’obre horitzons, ja no és bruíxula ni drecera ni llum. S’ ha desvirtuat, ha perdut la seva identitat. Ha quedat sotmesa als arbitris dels demàgogs, dels venedors de fum, dels totalitaris, fanàtics, dogmàtics i intolerants.
Polarització de la paraula
Una de les causes de la polarització actual és la pèrdua de poder de la paraula. La paraula és catalitzadora de les emocions, veu matissos, és conciliadora, pacífica, rebutja la violència i la mentida. Té poder sanador i cerca camins per arribar a l’ altre. S’ ha perdut el respecte a la paraula, a la rao, a la intel.ligència i en última instància a la persona. En definitiva la paraula és el que defineix la persona: la seva capacitat d’usar-la. I l’home actual l’ ha perdut. D’ aquí ve la polarització, perqué ja no s’usa la paraula sino la ofensa; ja no es parla, es crida; ja no s´exposa una idea, s´imposa. Estem assistint a la cerimònia de la confusió. És aquest un escenari babèl.lic. És paradoxal que en l’era de la comunicació i de les xarxes socials hi hagi tanta incomunicació, tanta incapacitat per escoltar i entendre. I això esdevé en polarització. En postures i posicionaments allunyats de la paraula i de la raó. No posaré exemples però el món actual n’ està ple.
En l´actualitat, la paraula ja no és coherent. És contradictoria. Es diu una cosa i el seu contrari al mateix temps i sota el mateix punt de vista. El principi de no contradicció ha mort. I en l´era del relativisme, això diuen, mai no hi havia hagut tant dogmatisme. No s´exposa una idea, s´imposa. I quan s´exposa una idea, la resposta no es una altra idea, com correspon en un debat, sino l´insult, la desqüalificació o com dirien els cursis : “l´argument ad hominem”.
El que sí em sembla és que l´home del segle XXI ha sustituït la paraula per la consigna. La paraula ja no dirigeix les seves accions, sino les consignes, que venen de les instàncies de poder mediàtic, polític, econòmic. La persona, inconscientment, obeeix aquestes consignes. Actua a cop de consigna i no com a conseqüència del raonament, de la paraula. La paraula no el convenç. És més, no l´atreu. La considera avorrida i caduca. La destrucció de la paraula ha significat la desaparició de tota anàlisi crítica i rigurosa dels fets i de la història.
La paraula ha quedat reduïda a l´ambit intel.lectual i acadèmic. La fan servir els nostàlgics de la saviesa i la cultura. No es passeja pels carrers ni té un àgora on expressar-se.
Postveritat, cancel.lació i deconstrucció
La paraula ja no cerca la veritat. La mentida i la manipulació són les protagonistes de l’ escenari. Vivim l’ època de la postveritat, ja no del relativisme. Hem anat un pas més enllà i la veritat ja no existeix ni tan sols en petites dosis. D’ això saben molt els polítics i els periodistes. Les campanyes de difamació es succeeixen i els jutjats estan plens de denúncies contra l’ honor.
La paraula ja no cerca el bé. Ha perdut la seva honestedat i coherència. I ara és una eina de destrucció. La paraula, parafrasejant a Lleó XIV, és desarmada i desarmant. No busca l’ aniquil.lació o la cancel.lació de l’ altre. Que lluny aquelles paraules atribuïdes a Voltaire: “no comparteixo les teves idees, però donaria la vida perque tu les puguis defensar”. Vivim en una època en que el “val més callar” s’ha convertit en una consigna. Les dictadures reprimeixen als dissidents, però és que també en les democràcies lliberals dir el que es pensa és assumir un risc. El risc de que et cancel.lin, et difamin o t’ insultin.
La paraula ja no cerca la bellesa. Per això hi ha tan pocs lectors de poesia, perquè la poesía ja no contempla ni escolta, sino que s´ha dedicat a deconstruir la paraula, com si aquesta s´ha hagués trobat amb un carreró sense sortida i ja no pogués expressar emocions i sentiments.
Credibilitat i confiança
Una de les causes de la polarització ha estat la pèrdua de respecte a la paraula. Haver-la reduit a deixalles. Però l’ altra causa és la pèrdua de credibilitat. La paraula ja no convenç. Aquesta pèrdua de confiança ha contribuït molt a la polarització, al fanatisme. La paraula ja no s’obre a l’altre sino que aixeca murs, divideix, separa, produeix fractures en les relacions personals, en les amistats, en la família. I això es produeix perquè no es confia en la paraula de l’altre, ni en la del polític ni en la del vehí. La frase “és una persona de paraula” està obsoleta. Perquè a la paraula ja no la segueix l’ acció sino la inoperància. L´home del segle XXI no llegeix, però és que tampoco escolta i això és a causa de la crisi que está patint la paraula, de la seva falta de credibilitat. Els discursos s´han polaritzat perquè s´ha polaritzat la paraula, perquè la paraula sempre precedeix l´acció i aquesta esdevé en molta freqüència en violència.
Ens queda la paraula
La postmodernitat va posar en tela de judici la raò, i desprès va deconstruïr la paraula. Tot això li debem a filòsofs com Jacques Derrida o Michel Foucault. Li varen negar a la paraula la seva capacitat de trobar la veritat, el bé i la bellesa. I la varen disfressar amb una màscara, però la veritat és que ara mateix la paraula está nua i de moment no sembla que ningú es compadeixi d´ella. D´alguna manera la paraula ha mort, com han mort la raó i l´home.
Blas de Otero té un poema que diu així: “Me queda la palabra”. Per la seva bellesa el reproduiré íntegrament:
Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua.
Si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.
Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.
Si abrí los ojos para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
Me queda la palabra
Quins temps aquells en que la paraula obria portes, apropava als diferents, era vehicle de comunicació. A nosaltres ens han robat el més preciós, la nostra identitat, l´element essencial de la persona humana. Ens han robat la paraula.
De vegades he dit que rescatarem l´home per la bellesa, però també per la paraula. Perquè la paraula és arrel, fonament i en última instància la que dóna sentit als nostres actes. Perquè la paraula habita a l´ànima, juntament amb el bé i la bellesa. És patrimoni de l´ànima. Amb la recuperació de la paraula, com deia Ramon Muntaner allá pels anys 70: “destruirem un món estúpid i sense ànima. Cavem els fonaments d´una vida més alta”.