Som davant un document important i amb un missatge ambiciós, que cerca ni més ni menys que transformar aquest món nostre, jutjat com a consumista, deshumanitzat, «líquid» i en el qual hi ha molt poc lloc per al cor, en un altre il·luminat per l’amor de Crist i, sobretot, transformat per persones que s’han deixat guanyar per aquest amor.
De cadascuna de les seves cinc parts podem aprendre coses i totes cinc ens poden ajudar a millorar. La primera, més filosòfica, porta a copsar la profunditat de l’expressió «Cor de Jesús», mentre que la segona ens duu a comprendre millor quin ha estat i és l’amor de Crist per nosaltres, i la tercera ajuda a aprofundir teològicament en el culte al Sagrat Cor de Jesús. La quarta il·lustra l’impacte de l’amor a Crist en els sants i els desenvolupaments en l’espiritualitat a què han donat lloc. La cinquena part, potser la més genuïna, desenvolupa la projecció de la correspondència a l’amor de Crist en l’amor als altres.
No crec que la DN pugui connectar gaire amb aquells que estan allunyats de la tradició cristiana, i potser aquest no és el seu objectiu immediat. Tanmateix, per les paraules i el testimoni dels fidels laics, immersos en el món, sí que els pot arribar el missatge transformador de Crist que respira l’encíclica.
Un darrer apunt, diria que important, és la unió necessària entre la unió amb Crist ―amor correspost a l’Amor de Crist― i la preocupació fraterna pels altres. És prou conegut el problema d’associacions caritatives cristianes mancades d’espiritualitat, que no es diferencien gaire d’altres organitzacions altruistes. En aquest sentit, algú ha dit que el laïcisme ha entrat en les organitzacions caritatives catòliques. Lluny d’aquest plantejament, el Papa Francesc uneix sol·licitud envers els altres i vida interior ―amb les seves pròpies paraules, «fraternitat i mística» (DN, 177-80)―, i ho fa, en primer lloc, citant Sant Bernat de Claravall, un home d’acció amb una forta espiritualitat. «Sant Bernat animava, en primer lloc, a la unió amb el Cor de Crist, aprofitava la riquesa d’aquesta devoció per proposar un canvi de vida fonamentat en l’amor. Ell creia que era possible una transformació de l’afectivitat, esclavitzada pels plaers, que no s’allibera per l’obediència cega a un mandat, sinó per una resposta a la dolcesa de l’amor de Crist» (DN, 177; èmfasi afegit). A partir d’aquí ve la preocupació pels altres.
Diguem, per acabar, que la Dilexit nos s’afegeix a altres encícliques, a les quals ja hem fet referència, que reflecteixen la centralitat del Sagrat Cor en la comuna espiritualitat catòlica, i que han guiat aquesta devoció al llarg dels segles, adaptant-la als temps i reforçant el seu lloc com a símbol de l’amor redemptor de Crist. També subratlla la importància de confiar en Jesús i correspondre a aquest amor i a expressar-lo en voluntat de conversió continuada i en maneres concretes de servei i amor als altres, abraçant, per tant, una dimensió personal amb implicacions socials i comunitàries.