‘Dignitas infinita’ (Infinita dignitat) (DI) és una Declaració del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, publicada en data 2 d’abril de 2024, i confirmada pel Papa Francesc en audiència, el 25 de març de 2024. És un text relativament breu -amb 66 punts inclosos en quatre parts, a més de la introducció i la conclusió- però dens en continguts. La seva elaboració és, sens dubte, molt cuidada, fruit d’un treball de cinc anys, com s’assenyala en la presentació. Som davant un document de l’Església catòlica que considero adequat i convenient per al nostre temps i amb vocació de futur.
Com s’acostuma a fer en els documents pontificis i de la Santa Seu, les dues primeres paraules del text -amb freqüència en llatí- són el títol principal. En aquest cas, l’expressió Dignitas infinita ha estat presa de dues intervencions pontifícies. La principal és de sant Joan Pau II, en un discurs significativament pronunciat en una trobada amb persones que sofrien unes certes limitacions o discapacitats. En ell s’afirma: “Déu ens ha mostrat d’un mode insuperable en Jesucrist quant estima a cada home i que immensa és la dignitat (dignità infinita, en l’original italià) que a través d’Ell li ha conferit.” (1) L’altra del Papa Francesc, en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium (núm. 178), que a partir del text anterior, en la qual anima a confessar a Déu-Pare que estima infinitament a cada ésser humà i a descobrir que amb això li confereix una dignitat infinita. (DI, 5)
No sols les primeres paraules, sinó la primera frase del documents és un excel·lent resum del document: “Una dignitat infinita, que es fonamenta inalienablement en el seu propi ser, li correspon a cada persona humana, més enllà de tota circumstància i en qualsevol estat o situació en què es trobi.” (DI, 1). En referir-se a “propi ésser” de cada persona es conjumina un descobriment racional i el coneixement de fe que presenta a l’home -home i dona- creat a imatge de Déu, redimit per Jesucrist i destinat a la comunió amb Déu en la vida eterna.
Es diria que el document està guiat, per dir-ho així, per tres grans línies de força. La primera és recuperar el sentit genuí i valor ètic del concepte de “dignitat humana”, amb freqüència amb significats diversos i fins i tot distorsionats. I, alguna cosa semblant caldria dir dels drets humans, estretament relacionats amb la dignitat de la persona. La pròpia Declaració al·ludeix a això. D’una banda, reconeix el consens bastant general de la importància i fins i tot l’abast normatiu de la dignitat i el valor únic i transcendent de tot ésser humà contingut en l’expressió “dignitat humana, però d’altra banda, adverteix del risc de donar a tal dignitat diversos significats, la qual cosa ocorre amb una certa freqüència, i això dona lloc a possibles malentesos (DI, 7). Aquesta línia de força s’expressa, en gran manera, a la primera part de la DI que tracta de consciència progressiva de la centralitat de la dignitat humana.
La segona línia de força és recordar i fins i tot reforçar el perenne ensenyament de l’Església sobre la dignitat humana, posant en relleu en la segona part titulada: L’Església anuncia, promou i es fa garant de la dignitat humana, estretament relacionada amb els drets innats de l’home. Referent a això, sant Joan Pau II afirmava que el que constitueix la guia «de tota la doctrina social de l’Església, és la correcta concepció de la persona humana i del seu valor únic» (Carta-encíclica Centesimus annus, núm. 11). La DI (núm. 4-6) recorda ensenyaments recents dels Papes sobre la dignitat humana i recorda el resum del Catecisme de l’Església Catòlica, en el capítol titulat “La dignitat de la persona humana” (núm. 1700-1876). Sobre la dignitat humana existeix també un celebrat document de la Comissió Teològica Internacional, titulat Dignitat i drets de la persona humana (1983), Introducció, 3. Cal afegir, a més, el desenvolupament del Principi Personalista o del respecte incondicionat de la dignitat humana, en el Compendi de Doctrina Social de l’Església (núm. 105 i següents) Els ensenyaments de l’església, recordats en la DI s’estenen en la tercera part en la qual es recorda que la dignitat humana és fonament dels drets i dels deures humans.
En la quarta part s’evidencia la tercera línia de força. Aquesta no és una altra que fer front, amb sòlids criteris morals, a algunes violacions greus de la dignitat humana. Entre elles, el drama de la pobresa, la guerra, el treball dels emigrants, el tràfic de persones, els abusos sexuals, les violències contra les dones, l’avortament, la maternitat subrogada, l’eutanàsia i el suïcidi assistit, el menyspreu de les persones discapacitades, la teoria de gènere, el canvi de sexe, i la violència digital.
Són temes importants en els quals convindrà aprofundir en pròximes entrades d’aquest blog.
_________
(1) S. Joan Pau II, Àngelus amb persones amb discapacitat a l’Església Catedral d’Osnabrück (16 novembre 1980).