San Francesc de Sales parlava de l’amor de Déu referint-se com a “amor cordial”; la vida espiritual -diu el sant- és una trobada amb Déu: de cor a cor. D’aquí va prendre Newman el seu lema episcopal: “Cor ad cor loquitur” i aquest és també el títol del document de la Conferència Episcopal Espanyola sobre el lloc del sentiment en l’acte de fe. En aquest article contextualitza el document i parla de les seves aportacions.
Un grup de joves entra onejant una bandera a l’Església. Van de dos en dos. Somrients i cantant a crits una cançó. Arriben al presbiteri i continuen cantant. S’abracen. Molts s’han conegut fa dos dies, però fa la sensació que són vells amics. És la Missa final d’un recés. El periodista que està cobrint l’esdeveniment -vol investigar sobre aquests nous mètodes de primer anunci (així ho anomenen)- entrevista alguns dels joves. “És la millor decisió que he pres en la meva vida”. Diversos intervenen i manifesten que són uns altres després del recés. Ha estat “molt potent” -diu un altre. “M’he convertit”.
Qualsevol que treballi amb joves en àmbit de l’evangelització sap del que estem parlant. Han sorgit, en aquests últims anys, moltes eines de primer anunci i molts moviments que basen les seves dinàmiques evangelitzadores en l’impacte emocional. I estic segur que ningú que evangelitzi als joves és aliè a la quantitat de fruits que han produït aquests nous mètodes. Sense negar aquests aspectes netament positius, la Conferència Episcopal espanyola ha volgut puntualitzar i ha publicat un document “sobre el paper de les emocions en l’acte de fe”: tal vegada cal posar una mica de seny en tot això.
Emotivisme postmodern
Un dels llibres clàssics de la moral contemporània és After virtue d’Alasdair Macintyre. El filòsof escocès dedica un capítol -el tercer- a parlar de l’“emotivisme”. Li sembla important analitzar aquest concepte perquè ho considera un background sociològic que determina el raonament moral actual. “L’emotivisme -diu Macintyre- és la doctrina segons la qual els judicis de valor, i més específicament els judicis morals, no són res més que expressions de preferències, expressions d’actituds o sentiments, en la mesura en què aquests posseeixin un caràcter moral o valoratiu”[1]. En aquest univers, la moral no parla ja de categories de bo i dolent en referència a una veritat, a una naturalesa. La veritat, en el món emotivista, és el sentiment. “Hem passat del penso doncs existeixo al sento doncs existeixo”[2] .
Per a l’home postmodern, el sentiment és la pedra de toc de la veritat. Si hi ha sentiment, és autèntic i es conclou: és veritable. Però fonamentar la veritat de les coses en el sentiment, produeix un perfil humà líquid -en expressió del conegut filòsof Bauman-. L’home emotivista “s’experimenta fragmentat” i vivint “en la immediatesa i la inconstància; absolutitzant l’instant (en tant que perdura l’emoció)”[3]. La persona canvia al ritme del fluir emocional.
En aquest context humà, aquestes dinàmiques o moviments prioritzen produir l’emoció espiritual. I aquesta emoció crea en el subjecte la sensació de fe. Com més gran sigui l’emoció, major experiència de fe es creu tenir. En efecte, aquests mètodes produeixen aquesta sensació subjectiva. Però si allò real és fonamentalment l’emoció, on queda la veritat? On queda la fidelitat? On queda el compromís a llarg termini en un món edificat sobre el sentiment fluctuant?
Reacció a la fredor racionalista
La tendència emotivista actual, com tants fenòmens sociològics, és una resposta de pèndol als segles anteriors de racionalisme. El “penso doncs existeixo” de Descartes i l’exaltació de la raó en la il·lustració desemboquen en l’idealisme, on la idea és la que crea la realitat: la raó crea. La raó ha estat la reina durant tres segles. En el camp espiritual, durant aquests segles es va posar l’accent principalment en l’explicació racional de la doctrina i en el menyspreu del sentiment i l’afectivitat com a part inferior en l’home. Von Hildebrandt ho posa en relleu: per a la filosofia clàssica, “l’enteniment i la voluntat pertanyen a la part racional de l’home; el camp afectiu, i amb ell el cor, correspon en canvi a la part irracional d’aquest, és a dir, a l’àrea d’experiència que aquest home comparteix suposadament amb els animals”[4] .
És conegut l’al·legat de *Von *Hildebrand, passada la meitat del segle XX, per a revaloritzar el paper dels afectes en la dinàmica humana. Reaccionant a la hipertròfia de la raó en la visió antropològica, afirma “el cor, de fet, no ha tingut un lloc propi en la filosofia. Mentre que l’enteniment i la voluntat han estat objecte d’anàlisi i recerca, el fenomen del cor ha estat repetidament postergat. I sempre que se li ha analitzat mai se l’ha considerat al mateix nivell que l’intel·lecte o la voluntat. (…) invariablement s’ha col·locat a la intel·ligència i a la voluntat en un lloc molt més alt que el cor”[5] .
Durant segles s’ha menysvalorat el cor i l’afectivitat. S’han menyspreat els sentiments. No obstant això, “hem d’acceptar –diu Von Hildebrand- el fet que ens imposa la mateixa realitat, a saber: que, en molts camps, el cor és més el propi jo que la voluntat”; i que la intel·ligència -hi podríem afegir-.
El final del segle XX és un renéixer del sentiment. Un renéixer que era necessari, però en l’àmbit espiritual, aquest recuperar els afectes, ha tingut una de les seves manifestacions en una religiositat basada en les emocions. Recuperar el cor és bo: el cor són els sentiments, però no sols els sentiments.
El document dels bisbes espanyols surt al pas de l’excessiva reacció al racional: la hipertròfia dels afectes. Posant en relleu el valor dels sentiments en l’acte de fe, advoca per la integració. Els afectes han d’integrar-se amb la dimensió volitiva i cognitiva. I ofereix una sèrie de criteris per al discerniment. Per conèixer quan un moviment o dinàmica espiritual es recolza en excés en els afectes, ofereix uns criteris sobre com ha de ser viscuda la fe integralment: “amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tota la teva ment” (Mt 22,37).
Discernir l’equilibri
Segons la comissió episcopal una fe ancorada en les tres potències humanes i no basada en una afectivitat hipertrofiada, hauria de tenir les característiques següents:
La fe autèntica és trinitària. La fe presenta a “Jesucrist, al qual coneixem per l’acció de l’Esperit, que ens revela el rostre del Pare”[6] .
La fe és personal. Els cristians no creiem en fórmules. No es tracta de conèixer un catecisme ni de pertànyer a un grup, sinó de trobar-se amb una persona: “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona”[7] .
La fe té una estreta relació amb la veritat. El sentiment religiós ha d’anar acompanyat d’una formació integral i contínua. La fe té relació amb la veritat. Newman recorda que la raó científica no és l’única forma de coneixement. En aquest sentit, la fe no és merament un sentiment sinó una manera d’entendre la veritat. El cardenal anglès es queixa que “la raó religiosa quedi confinada al subjectiu i l’emocional, excloent-se de la racionalitat i la sociabilitat. La forma d’aquest fanatisme de la raó és l’agnosticisme, que ni tan sols perd temps a negar la religió, puix que ja està reduïda a un fet privat i sentimental, enterament ineficaç en la realitat intel·lectual i social”[8]. No. La fe és coneixement i té un desenvolupament racional.
La fe és eclesial. Es rep per l’església –ningú s’ha fet cristià a si mateix-; es viu a l’Església. Això no significa que tots els membres hi siguin iguals, però qualsevol carisma és part de l’Església i cap carisma hauria de sentir-se únic o absolut en el si eclesial. Per això, és també la jerarquia l’encarregada de jutjar sobre la seva autenticitat i regular-ne l’exercici.
La fe és caritativa; no porta a viure-la aïllat. L’experiència de fe real porta a “tocar la carn dels últims”[9] i actua per ajudar-los.
L’experiència de fe autèntica és litúrgica. Porta al “comunitari, objectiu i sacramental” enfront de “pur devocionalisme que potencia el subjectivisme sentimental”[10] . Això es manifesta especialment en l’adoració eucarística que es viu com a prolongació de l’esdevingut en la celebració de la Missa. Aquestes adoracions fugen de l’efectisme i emotivisme, alhora que són fidels a les normes litúrgiques.
Des del punt de vista pastoral pràctic, això podria concretar-se en tres punts. Viure la pròpia experiència de Déu en obediència i escolta a l’autoritat de l’Església. En una particular obstinació per integrar la intel·ligència en el sentiment religiós a través d’una formació contínua. I en una catequesi sobre el fenomen de la nit fosca, que inevitablement haurà d’arribar amb la seva característica sequedat sentimental.
Les manifestacions religioses que no responguin a les perspectives comentades pel document fàcilment cauran en l’“hedonisme espiritual”. I per trobar l’equilibri, els bisbes ofereixen recuperar el concepte hebreu de cor. Cal resar amb tot el cor. El cor és el lloc de la “humanitat plena, amb el gruix de l’emotivitat, en harmonia amb totes les facultats”[11] . “Des del cor, en el qual s’integren les dimensions afectiva i corporal, racional i intel·lectual, així com la volitiva i el compromís, l’experiència de fe es converteix en un esdeveniment totalitzant”[12] .
El Cor del meu Déu
“No gens estrany, doncs, que totes les veritats fins aquí exposades trobin en Crist la seva font i la seva corona”[13] i per això, en això mirem també Crist. Sant Pau mirava Crist i convidava a tenir els seus “mateixos sentiments” (cf. Flp 2, 5). Crist efectivament té sentiments que el mouen i “si ens obstinem a concebre a l’home com un ser compost únicament per raó i voluntat, innombrables passatges de l’Escriptura i de la litúrgia quedaran totalment buits de significat”[14]. La contemplació del cor de Crist és un far que ens guia a la integració del fet religiós amb totes les potències de l’ànima.
La nostra època, enfront de racionalismes passats, demana recuperar el cor, però no hem d’excloure la raó i la voluntat. Recuperar el sentiment, sense absolutitzar l’emoció. Sense fundar la vida en el sentiment, la part més voluble però més vital de l’ésser humà.
“Cor ad cor loquitur” diria Newman: que parli el cor del meu Déu al meu cor. Que m’ensenyi. Amb Von Hildebrand resaríem: “Fac cor nostrum secundum cor tuum”[15], Jesús, fes-me un cor a la mesura del teu. Aquest document ens convida a aconseguir l’harmonia en la imitació del cor de Crist.
____
* Doctor en Teologia i Llicenciat en medicina. Capellà de la Universitat Internacional de Catalunya
[1] A. Macintyre, Tras la virtud, (1984), pàg. 26
[2] Cf Conferencia Episcopal Española, Cor ad cor loquitur, (2026), núm. 7
[3] Ibidem.
[4] D. Von Hildebrand, El Corazón, 2001, pàg. 32.
[5] Ibid, pàg. 26.
[6] Conferència Episcopal Espanyola, Cor ad cor loquitur, (2026), núm. 23.
[7] Benet XVI, Encíclica Deus caritas est (2005), núm. 1.
[8] G. Morra, Newman y la idea de Universidad, revista «Humanitas» núm. 41, versió en línia.
[9] Lleó XIV, Exhortació apostòlica Dilexi te (2025), núm. 48.
[10] Conferència Episcopal Espanyola, Cor ad cor loquitur, (2026), núm. 36.
[11] Veu “corazón”, en J. L Illanes (Coor.), Diccionario de San Josemaría Escriva de Balaguer, 2013.
[12] Conferència Episcopal Espanyola, Cor ad cor loquitur, (2026), núm. 18.
[13] Concili Vaticà II, Const. Past. Lumen Gentium, núm. 22.
[14] D. Von Hildebrand, El Corazón, 2001, pàg. 55.
[15] Ibid, pàg. 24.