La llibertat és el do que —en unió essencial a la intel·ligència i a la voluntat— constitueix el reflex de la divinitat en l’home[1] , i per mitjà del qual la persona és cocreadora de si mateixa, amb vista a aconseguir el perfeccionament del seu ser, és a dir, mitjançant la llibertat pot completar-se[2], pot conduir-se a si mateixa a l’estat de maduresa personal que fa possible aconseguir la fi que li és propi[3].
La llibertat, per tant, és un mitjà, una capacitat fonamental, més fins i tot, forma part constitutiva del mode de ser de la persona. Però aquest mode de ser no és un absolut, igual que la persona mateixa tampoc no ho és. La persona és lliure per poder actuar sobre si mateixa, per poder autodirigir-se cap a la plenitud al fet que està cridada, i a la qual tendeix pel propi dinamisme de la seva naturalesa.
No obstant això, la llibertat pot extraviar-se, pot pervertir el seu sentit, desnaturalitzar-se. I pretendre convertir-se en un absolut: en lloc de desenvolupar-se acompanyant l’ésser de la persona o, més exactament, en lloc d’anar desenvolupant-se al compàs del perfeccionament personal —perquè d’alguna manera s’identifiquen l’activitat de la llibertat i el desenvolupament de la persona—, constituir-se ella mateixa en un fi, en el fi de si mateixa: la llibertat per ella mateixa.[4]
Per a ser més exactes, caldria dir que és la persona la que pretén des-vincular-se del seu ser de criatura. I pot dur a terme aquesta des-naturalització mitjançant la seva llibertat, mitjançant el seu poder decidir sobre si mateixa en relació al fi últim de la seva existència. D’aquesta manera, la criatura tendeix a absolutitzar-se, i és llavors quan la llibertat esdevé el fi subjectiu últim, absolut: es canvia el fi objectiu que correspon al mode de ser de la persona, pel qual ofereix una autonomia completa, una independència total: la llibertat absoluta. [5]
Arribats aquí, és lògic ara fer-nos algunes preguntes: es basta la llibertat a si mateixa?, pot constituir-se en la fi de si mateixa o fi últim de la persona? Té sentit la llibertat sense referència a la persona? Sense aquesta referència, quin sentit pot tenir? És la llibertat concebible separada de la persona?
Quan la llibertat es col·loca com a fi de si mateixa o, millor, com diem, com a fi absolut de la persona, s’ha produït una inversió, més encara, una per-versió. Com ha estat possible aquesta inversió de l’ordre de la realitat[6], que ha portat o suposat una perversió de la llibertat, un sortir de si insà, un desviar-se o, encara més bé, extraviar-se?
La llibertat tendeix cap a l’absolut. En si mateixa, si la considerem hipostasiada, la llibertat és un cert absolut. Això és així, perquè la llibertat pertany a les característiques essencials de l’esperit, i l’esperit està obert a la infinitud, a la totalitat de l’ésser, de tot l’existent i de tot el possible. I, per tant, la llibertat, en la seva dimensió espiritual, abasta el Tot, i és projecció cap a l’Absolut.
Així com propi de la matèria és el límit, estar determinada per lleis fixes, característic de l’esperit és l’obertura a la totalitat de l’ésser[7], no sols existent sinó també possible. L’esperit no viu clausurat, sinó obert, disponible per a qualsevol possible determinació.
Però, solament l’Esperit, que és per si mateix, és absolut. Només Déu és l’Absolut. Els altres esperits són creats, en participen, i, com a tals, són limitats. No obstant això, precisament per la seva obertura a l’infinit, la gran temptació del ser espiritual és el rebuig de la seva condició de criatura, considerant llavors com a llibertat la possessió de la completa autonomia, de la independència total de qualsevol altre ésser, inclòs Déu mateix[8] . Ser lliure s’entendrà ara com ser independent de tota instància aliena. La llibertat de la criatura s’ha convertit en un absolut, s’ha des-orbitat o per-vertit, s’ha abocat fora de l’ordre que li correspon com algú dependent en el seu ser.
És la vella qüestió que va sorgir en el Paradís i es prolonga al llarg de la història humana, amb diferents variants, però mantenint la mateixa temàtica. Sereu com déus, va murmurar el Temptador als nostres primers pares, coneixedors del bé i del mal. Coneixedors, segons els exegetes, significa, en el llenguatge bíblic, no solament saber què és el bé i què és el mal, sinó determinar-los tots dos, establir què és bo i què és dolent per un mateix, sense dependre del judici d’un altre, ni tan sols del de Déu.
És clar que establir el bé i el mal, determinar-los tots dos, rau —es vulgui o no— en funció del coneixement, i el conèixer depèn de la realitat, del que les coses són, de la veritat. Per això, per a un esperit creat, la qüestió resideix a descobrir mitjançant el coneixement el que és bo o no en la realitat, consisteix en el coneixement de la veritat: la veritat us farà lliures[9]. En conseqüència, pretendre decidir subjectivament què és el bé i què és el mal, equival a pretendre crear la veritat, crear la realitat. [10]
AGUSTÍ parla de la voluntat[11] que es corba cap a si mateixa, que es tanca, tornant cap a si com al seu fi. Després, lògicament, posada a si mateixa com a fi, la voluntat voldrà establir el bé i el mal com a fruit de les seves decisions autònomes i, finalment, també, com a necessària conseqüència, decidirà què és la veritat. Hem arribat a l’arrel del subjectivisme, subjectivisme que és el fonament del relativisme moral.
L’anterior no és res nou. Però, el peculiar en l’actualitat és, d’una banda, que la postura ha estat perfectament estructurada racionalment[12], i, per una altra, el reforç que ha suposat el desenvolupament de la ciència de la naturalesa i les seves aplicacions tècniques.
La tècnica ofereix un domini sobre la matèria, que convida l’ésser humà a pensar que el seu domini sobre el món físic suposa la prova de la seva independència de tota norma aliena al seu propi coneixement i decisió. És a dir, el progressiu domini sobre el món físic es converteix en un argument per reivindicar la independència de les normes ètiques, o, encara pitjor, per posar-les en funció d’aquest domini: seria lícit fer el que pot ser fet. Retornem al subjectivisme, al relativisme.
Però l’ordre ètic, les normes morals, no són elements exteriors a la realitat, com a etiquetes que s’enganxen, sinó que constitueixen una dimensió de la mateixa realitat, perquè qualifiquen necessàriament l’acció humana en relació amb el món i amb els altres homes. Cap acció humana és indiferent des del punt de vista moral[13].
L’esperit és conscient del seu poder de decisió, del seu voler o no voler, poder que exercita per mitjà de la voluntat. La voluntat és, per tant, el poder de l’esperit per autodeterminar-se a l’acció, com la intel·ligència és la capacitat de l’esperit de conèixer-se a si mateix com essent, i com essent capaç de conèixer i d’estar autoconeixent[14]. La llibertat d’un ser creat radica en aquest poder de conèixer-se i autodirigir-se cap a la fi, però la fi està donada prèviament en la seva pròpia naturalesa. I tant aquesta, com la resta de l’existent, posseeix el seu propi mode de ser, independent de la meva voluntat.
D’aquí ve que la llibertat creada—com més amunt comentàvem— depengui de la veritat en el seu exercici[15]. Més exactament, la persona creada actua lliurement, és a dir, viu la seva llibertat i la desenvolupa, únicament en relació amb la veritat[16]. Perquè la llibertat implica necessàriament elecció, i triar suposa decidir cap a quin fi em dirigeixo. Si el fi al qual m’oriento mitjançant els meus actes lliures és el que correspon al meu ser, encerto, em perfecciono i reforço al mateix temps la meva llibertat, perquè són inseparables llibertat com a acció, i llibertat o alliberament personal com a efecte de l’acció lliure.
Diem alliberament personal, i caldria aclarir aquesta noció. Perquè tingui sentit parlar d’alliberament de la persona, cal pressuposar que està sotmesa a alguna mena de servitud.
Però, en si mateix, el fet de la llibertat de la persona, o que la persona sigui lliure, no diu relació a alliberar-se, sinó a dirigir-se per un mateix cap a un fi. Parlar d’alliberament només té sentit —repetim— si la persona se sent constreta, coaccionada, o sotmesa injustament a un poder estrany. Per això, per a un ser creat de naturalesa intel·ligent i lliure com és l’ésser humà, parlar d’alliberament implica, bé que s’està presoner d’alguna cosa, o bé que es contempla el propi ser de criatura com una limitació (injusta)[17].
____________
[1] Partim de la concepció cristiana de l’home com ésser creat a imatge i semblança de Déu (cfr Gn 1, 26-27), duent a terme la present reflexió sobre la llibertat en l’horitzó del pensament cristià. També la corporeïtat és, en un cert sentit, reflex de la Divinitat, en tant que possibilita la trobada i el lliurament a altres persones humanes. Totes dues coses es donen en el si de la Trinitat divina de mode infinitament perfecte.
[2] L’ésser humà individual —la persona— està acabat, tancat, quant a la seva naturalesa —al que és—, és a dir, posseeix tot el que correspon a la identitat humana. Alhora, està obert a un creixement, a un desenvolupament de les potencialitats d’aquesta naturalesa, precisament per ser lliure i estar cridat a aconseguir la seva fi en el temps, en el que constitueix la seva història personal. D’aquí ve que no s’identifiquin els conceptes naturalesa i persona, encara que tota persona posseeix una determinada naturalesa.
[3] La fi al qual la persona humana està cridada és la vida eterna, això és, la unió personal amb Déu U i Tri.
[4] Aquest plantejament suposa una concepció de la llibertat com a absoluta independència de qualsevol instància, com un autocreixement il·limitat.
[5] “(…) brolla en nosaltres la sospita que una persona que no peca per a res, en el fons és avorrida; que li falta alguna cosa en la seva vida: la dimensió dramàtica de ser autònoms, que la llibertat de dir no, el baixar a les tenebres del pecat i voler actuar per si mateixos forma part del veritable fet de ser homes (…) de ser veritablement nosaltres mateixos; que hem de posar a prova aquesta llibertat, fins i tot contra Déu, per arribar a ser realment nosaltres mateixos” (BENET XVI, L’alegria de la fe, SANT PABLO 2012, Madrid, pàg. 97).
[6] L’ordre de la realitat, des del punt de vista ontològic, és primer persona i després llibertat, o, si es vol, persona lliure, però reconeixent que la persona és el sustant i que la llibertat està en ella. Aquí — parafrasejant el penso, per tant existeixo— tampoc no és admissible el soc lliure, per tant existeixo.
[7] En paraules d’ARISTÒTIL l’ànima —la ment— “és en certa manera totes les coses existents”(De anima 431b21), perquè per mitjà del coneixement es fa (amb) tota la realitat.
[8] També podem dir-ho així: per poder independitzar-se absolutament, des-lligar-se del seu ser (de) criatura, l’home necessita una llibertat absoluta, total absència de qualsevol dependència o vinculació d’un altre ésser.
[9] Així ho afirma Jesucrist en una de les seves discussions amb els jueus (cfr Io 8, 32).
[10] “Ell vol prendre per si mateix de l’arbre del coneixement el poder de plasmar el món, de ver-se déu, elevant-se al seu nivell, i de vèncer amb les seves forces la mort i les tenebres” (BENET XVI: L’alegria de la fe, SANT PABLO, 2012, Madrid, pàg. 96).
[11] Sant Agustí parla del paper de la voluntat especialment en De libero arbitrio voluntatis. Sempre que ens referim a la voluntat està implícita la referència a la persona, que és el subjecte de la mateixa.
[12] En efecte, el subjectivisme està perfectament estructurat en la filosofia kantiana. El subjecte transcendental kantià –el “jo” transcendental-, juntament amb la raó pràctica, estableix la norma objectiva de conducta, el bé moral, de mode completament autònom (Crítica de la raó pura i Crítica de la raó pràctica) . I, posteriorment, en l’idealisme hegelià (cfr Hegel: La filosofia de l’esperit subjectiu, en la secció sobre la “Moralitat”).
[13] En aquest estudi, usem indistintament els termes moral o ètic, encara que coneixem que existeix distinció entre ells. Però, per al nostre propòsit, equivalen.
[14] És la reflexivitat: conèixer que està coneixent i el contingut d’aquest coneixement: Iudicium autem est in potestate iudicantis secundum quod potest de suo iudicio iudicare: de eo enim quod est in nostra potestate, possumus iudicare. Iudicare autem de iudicio suo est solius rationis, quae super actum suum reflectitur, et cognoscit habitudines rerum de quibus iudicat, et per quas iudicat: unde totius libertatis radix est in ratione constituta (De veritate, q. XXIV, a. 6).
[15] Quan la veritat assenyala el bé propi de la persona. Però, la decisió és funció de la voluntat.
[16] Una elecció errònia, que no correspon a la veritat de les coses, ni a la veritat de la meva naturalesa, és voluntària, però no lliure, no em perfecciona: és un acte fallit del meu lliure albir.
[17] “Perquè la voluntat de Déu no és per a l’home una llei imposada des de fora, que l’obliga, sinó la mesura intrínseca de la seva naturalesa, una mesura que està inscrita en ell i el fa imatge de Déu, i així criatura lliure.” (BENET XVI: L’alegria de la fe, SANT PABLO, 2012, Madrid, pàg. 96).