Martín Velasco parla de la dificultat per precisar el significat d’experiència mística, perquè es tracta d’un terme utilitzat en diversos sentits, tan distints i distants que el converteixen en imprecís i vague. Succeeix amb aquest terme, com ocorre amb uns altres, que a força d’emprar-lo reiteradament acaba per perdre’n els límits[1].
Per tant, en parlar de l’experiència mística, convé precisar de què s’està parlant a fi de circumscriure el tema de manera adequada.
L’experiència mística s’entén com una experiència de contacte, interacció o comunicació directes amb una realitat superior, Déu. El més important de tot és que la primera paraula del místic és Déu, conegut i experimentat com a amor. És el punt d’arribada de tota experiència: el coneixement de Déu. En línies generals es poden distingir tres tipus de mística. La mística «ordinària», assolible per tots i que pot manifestar-se en l’oració, el recolliment interior, locucions; la mística «especial» o «peculiar», com poden ser la concessió de carismes; i la mística «extraordinària», amb dons que solen trencar les lleis de la naturalesa com audicions, èxtasis, visions…, i que Déu concedeix a persones molt concretes[2]. Un exemple d’aquesta mena d’experiència és la mística cristiana.
Un altre fenomen diferent és l’experiència mística de tipus oriental. Hom hi cerca la interioritat silenciosa, aïllada. Es tractaria d’una meditació sense Déu. No hi ha un compromís amb el món, ja que l’objectiu és el total deseiximent del món, la cerca de l’extinció del jo. S’experimentaria la dissolució del jo, però no per trobar-se amb Déu com en el cas anterior, sinó per fondre’s amb l’univers, un es fa una mateixa cosa amb la totalitat en un sentit d’atemporalitat. Amb això es pot aconseguir un estat de quietud del desig. Un sentiment inexplicable. En aquesta mena de meditació no hi ha límits entre Déu i la criatura. No hi ha un concepte personal de Déu ni existeix diàleg entre Déu i la persona. És un fenomen natural provocat pel mateix individu[3].
Existeixen altres fenòmens místics que podríem anomenar «numinosos», que poden produir-se per substàncies psicoactives, en els quals poden coexistir una gran varietat d’elements amb diferents matisos. S’hi poden barrejar creences, formes de comportament, pràctiques rituals, sistemes simbòlics i experiències subjectives. L’experiència numinosa és una experiència no racional l’objecte primari i immediat de la qual es troba més enllà de si mateix, i es presenta com una presència que tot ho abraça, en una condició en la qual l’ésser humà es veu completament desconcertat. La sensació pot arribar sobtadament com una suau marea que traspua la ment amb un ànim tranquil. Pot haver-hi pèrdua del sentit d’espai i temps; sensacions positives de pau i alegria profunda; experiència d’una absorció feliç, sensacions de vitalitat i benestar físic i mental[4].
Els deliris místics són d’origen patològic i es caracteritzen per la naturalesa bigarrada de les idees de tipus religiós amb una certa tendència a un ascetisme extravagant i exagerat, així com una pràctica religiosa desmesurada. El delirant místic busca trobar la figura retòrica d’un déu terrible que restauri i posi fre a l’horrorós panorama intern que l’esberla i el desfà. En l’estat delirant la veu de Déu no triga a escoltar-se en la forma de missatges profètics, anuncis o mandats. El pacient sol patir al·lucinacions visuals de caràcter celestial. És evident la diferència entre els deliris místics d’un malalt mental i els fenòmens místics que poden tenir persones virtuoses la trajectòria vital de les quals es troba marcada per l’amor de Déu[5].
Un símptoma conegut de l’epilèpsia del lòbul temporal és l’èxtasi religiós que alguns pacients han experimentat durant un atac. Aquest fenomen també quedaria emmarcat dins de l’origen patològic que pot donar lloc a una sensació d’aquestes característiques[6].
L’EXPERIÈNCIA MÍSTICA I LA SEVA RELACIÓ AMB L’ACTIVITAT CEREBRAL
Un ampli percentatge d’estudis centrats en l’oració i en la meditació utilitzant la Ressonància Magnètica Funcional (RMf)[7] han posat en relleu el correlat de les estructures nervioses en relació a l’experiència mística. Cal esmentar que no totes les facetes, que poden donar-se en les experiències d’aquestes característiques, poden ser objecte de recerca amb aquesta tècnica de neuroimatgeria. Puntualitzaré dues formes d’experiència mística que s’han estudiat amb RMf: l’oració cristiana com a experiència ordinària i la meditació de tipus oriental. Posteriorment faré referència a l’estimulació cerebral no invasiva que pot relacionar-se probablement amb un fenomen místic probablement de tipus «numinós».
Oració cristiana
Mario Beauregard i Vincent Paquette van identificar mitjançant RMf els correlats neurals d’una experiència mística. L’activitat cerebral de 15 monges carmelites, en perfecte estat mental, es va mesurar mentre estaven subjectivament en un estat d’unió amb Déu mitjançant l’oració. Aquest estat es va associar amb àrees cerebrals d’activació significatives en l’escorça orbitofrontal medial dreta, l’escorça temporal mitja dreta, els lòbuls parietals inferiors i superiors drets, el caudat dret, l’escorça prefrontal medial esquerra, l’escorça cingulada anterior esquerra, el lòbul parietal inferior esquerre, l’illa esquerra, l’esquerre caudat i tija cerebral esquerra. Altres localitzacions d’activació es van observar en l’escorça visual extra-estriada. Aquests resultats suggereixen que l’oració amb Déu activa diverses regions i sistemes cerebrals[8].
Uffe Schjoedt va utilitzar imatges d’RMf per investigar l’activitat cerebral en realitzar una oració improvisada en un grup de cristians danesos. L’oració improvisada va activar la regió temporo-polar, l’escorça prefrontal medial, la temporoparietal i precuneus. Aquesta troballa va abonar la hipòtesi que els subjectes religiosos, que consideren Déu com a «real», són capaços d’activar àrees de cognició social quan resen. Van argumentar que orar a Déu és una experiència intersubjectiva comparable a la interacció interpersonal «normal». En termes de funció cerebral, aquests resultats suggereixen que els participants que resaven pensaven en Déu com una persona en lloc de com una entitat abstracta[9].
Nina Azari, i els seus col·legues del departament de neuropsicologia de la Universitat de Düsseldorf van explorar les activitats cerebrals dels participants que llegien el salm bíblic 23, comparant un grup de cristians devots amb un d’ateus declarats. Durant la recitació del salm, els subjectes religiosos van activar un circuit frontal-parietal, compost per l’escorça dorsolateral prefrontal, dorsomedial frontal i medial parietal. Estudis previs indiquen que aquestes àrees juguen un paper profund en el manteniment de l’avaluació reflexiva del pensament[10].
Meditació Oriental
Kieran Fox va revisar sistemàticament 78 estudis de neuroimatgeria funcional (RMf i PET -tomografia per emissió de positrons[11]-) de persones practicant meditació com a pràctica oriental. Van trobar patrons d’activació i desactivació cerebral per a quatre estils comuns de meditació (atenció enfocada, recitació de mantres, monitoratge obert i compassió / bondat), i diferències suggeridores per a altres tres (visualització, retracció dels sentits i no pràctiques de doble consciència). L’estudi va abonar dissociabilitat neurofisiològica de les pràctiques de meditació[12].
En un estudi amb ressonància magnètica funcional es van investigar les diferències en l’activació cerebral durant la meditació entre meditadors i no meditadors. Els meditadors van mostrar activacions més fortes en l’escorça cingulada anterior rostral i l’escorça prefrontal medial dorsal bilateralment, en comparació amb els no meditadors. L’activació de l’escorça cingulada anterior rostral major en meditadors pot reflectir un processament més fort d’esdeveniments de distracció. L’augment de l’activació en l’escorça prefrontal medial pot reflectir que els meditadors són més forts en el processament emocional[13].
Segons Newberg en aquesta fenomenologia mística de tipus oriental, no hi ha un circuit específic, però sí moltes àrees que apareixen connectades de diverses formes, depenent de l’experiència[14].
ESTIMULACIÓ CEREBRAL I FENÒMENS MÍSTICS
Hi ha hagut recerques en les quals utilitzant una sèrie de mètodes de neuroestimulació cerebral no invasiva com l’estimulació magnètica transcraneal i l’estimulació amb corrent elèctric transcraneal, els quals han activat àrees cerebrals relacionades amb l’experiència mística[15].
És conegut que el doctor Michael Persinger, mitjançant l’estimulació magnètica transcraneal, va fer que diversos individus creguessin haver sentit la presència de Déu o haver tingut una experiència mística similar. Persinger va idear un casc amb electroimants que va col·locar sobre el cap d’un voluntari i va crear un camp magnètic feble i va descobrir que aquest camp feia aparèixer esclats d’activitat elèctrica en els lòbuls temporals produint d’aquesta manera sensacions que els voluntaris descrivien com a espirituals[16].
El cervell, ha estat disenyat?
Diversos autors dirien que no. Per a ells el cervell no és més que el producte d’una evolució biològica i unes forces cegues, que hauria desenvolupat unitats d’informació emmagatzemades cel·lularment, al costat de sofisticats mètodes de correcció, introduïts a l’atzar, per esmenar errors de codificació a causa de mutacions. Per tant, l’aparició del cervell en el món seria casual i els factors decisius en l’evolució de l’home haurien estat l’augment de la grandària de l’encèfal i la seva reestructuració, és a dir, una major complexitat neurològica i una sobtada acceleració del desenvolupament cerebral.
Dir que el cervell obeeix a un disseny per part d’una intel·ligència clarivident i superlativa, que ha utilitzat els processos evolutius per configurar-lo, seria una afirmació discutible. Creure en Déu, com a dissenyador del cervell, no és més que l’expressió d’un instint humà universal inscrit en el genoma. Així doncs, el cervell estaria estructurat genèticament per generar aquesta creença. Dean Hammer sosté que l’existència d’una predisposició individual a la creença, està influenciada per factors genètics, proposant al gen VMAT2, subjacent als estats conscients i emocionals, com un d’entre diversos gens que incideixen en aquesta tendència[17].
Amb aquest mateix argument, consideren que l’experiència mística és tan sols un producte de l’activitat neuronal.
El neurocientífic F. J. Rubia és dels qui opta per l’opinió que l’experiència mística no seria res més que un determinat estat funcional cerebral sense que hi hagués cap fenomen o realitat transcendent, de manera que no passaria de ser un mer epifenomen neurofisiològic. No hi hauria res més enllà[18].
També el prestigiós neurofisiòleg indi V. S. Ramachandran, manifesta que «tota la riquesa de la nostra vida mental, és a dir, totes les nostres sensacions, emocions, pensaments, ambicions, vides amoroses, sentiments religiosos i, fins i tot, el que cadascun de nosaltres considera el seu propi si mateix privat i íntim, és simplement l’activitat d’aquests petits brins de gelatina (les neurones) situats als nostres caps, en els nostres cervells. No hi ha res més»[19].
Grafman afirma: «L’aprenentatge, la representació i l’expressió de la cognició i les creences religioses depenen de les xarxes cerebrals (…). En les pròximes dècades, esperem que la base neuronal de les creences i pràctiques religioses es converteixi en un focus de recerca cada vegada més destacat per als científics que desitgin descobrir les misterioses operacions de la ment humana. Aquesta importància exigeix que continuem brindant una comprensió més profunda de les creences religioses mitjançant la recerca dels seus fonaments neuronals»[20].
Per tant, per a aquests autors el cervell com a origen de la idea de Déu i la relació experiencial amb Déu té la seva causa en una activitat cerebral esdevinguda en una xarxa neuronal determinada, igual que altres experiències humanes.
Ara bé, si el cervell no ha estat pensat com és possible que pugui pensar? Potser la raó prové de la desraó?
Com és possible que un òrgan que prové d’una evolució casual i atzarosa permeti tenir una dimensió transcendental?
Com pot ser que es pugui elucubrar amb el concepte d’eternitat, en el qual no existeix passat ni futur, sinó un present continu sense terme, si les neurones tenen una limitació espaciotemporal i el seu nombre obeeix a una quantitat determinada?
La clau està en el fet que aquests científics ignoren l’evidència que desafia els seus prejudicis materialistes, aferrant-se a la visió limitada que les nostres experiències són explicables només per causes neurobiològiques i neuroquímiques. No obstant això, el materialisme científic no pot explicar de manera irrefutable la naturalesa d’una experiència relacional amb Déu[21].
Per consegüent, és summament coherent posar en relleu que el cervell ha estat pensat per «Algú» (Déu) que és capaç d’idear un òrgan d’aquesta complexitat i bellesa. Un òrgan que no està constituït únicament per àtoms, estructures moleculars i partícules regides per les lleis de la física quàntica, sinó que té «una cosa» constitucionalment immaterial que, formant una sola naturalesa amb el teixit cerebral, permet realitzar operacions que intrínsecament no tenen un suport físic com són la presència del «jo», de la voluntat, de la llibertat i del principi intel·lectiu[22].
LES «ONES» DE DÉU
Déu és qui inicia l’experiència mística, no és el cervell el que, independentment, fa un tret aleatori d’una xarxa neuronal. Déu té la iniciativa que en la persona humana es produeixi aquest fenomen, si bé, en aquesta experiència, el cervell té una activitat metabòlica com s’ha descrit anteriorment. És important entendre que Déu obra en qualsevol cosa quan qualsevol cosa necessita el seu poder per actuar. El seu poder és el seu mateix ser i és a l’interior de qualsevol cosa, no com a part de la seva essència, sinó com sostenint-la en l’ésser[23].
Si Déu suscita l’experiència mística en el cervell de la persona i per tant l’establiment d’una relació amb Ell mateix, sembla oportú considerar el cervell com un receptor de les «ones» de Déu, lògicament salvant totes les distàncies.
Quina seria la naturalesa de les «ones» de Déu? Són de naturalesa electromagnètica? Les ones electromagnètiques són oscil·lacions de camps elèctrics i magnètics que es propaguen a través de l’espai. Poden moure’s fins i tot en el buit. Aquestes ones s’organitzen en l’espectre electromagnètic i inclouen les ones de ràdio, els raigs gamma, microones, infraroig, llum visible, llum ultraviolada i raigs X.
Podrien equiparés a un camp magnètic? Un camp magnètic és una regió de l’espai on s’exerceix una força sobre objectes que tenen propietats magnètiques, com imants o materials ferromagnètics. Aquest camp es genera per càrregues elèctriques en moviment, com les que es troben en un conductor pel qual flueix corrent elèctric.
Es podrien considerar com un ultrasò? El so una vibració que viatja a través d’un mitjà, com l’aire, l’aigua o fins i tot sòlids. Aquestes vibracions són percebudes per les nostres oïdes i s’interpreten en el nostre cervell com el que coneixem per «so».
Tots aquests fenòmens impliquen materialitat. De fet, formen part de la creació de Déu. La naturalesa de les «ones» de Déu, és desconeguda, perquè no pot sotmetre’s a detectors propis utilitzats en el laboratori. Ni són ones electromagnètiques, ni un camp magnètic ni un ultrasò. Les «ones» de Déu són immaterials i intangibles perquè Déu és immaterial, és a dir, no té longitud, ni amplària, ni profunditat, ni volum, ni límits, ni superfície, ni grandària, ni lloc, ni posició, ni direcció; no és possible observar-lo, ni tocar-lo, ni sentir-lo, ni mesurar-lo, ni veure’l.
Si en el cervell existeix una realitat immaterial formant una sola naturalesa amb la seva matèria neuronal, pot comportar-se perfectament com un receptor de les «ones» de Déu. Aquesta realitat immaterial no serà mai constatada (sinó tan sols inferida) en un estudi científic experimental perquè no és objecte d’aquesta mena de ciència.
Déu ha promogut uns circuits neuronals i uns neurotransmissors que formant una sola naturalesa amb l’esperit humà ens permeten entrar-hi en comunió. Això no està en contradicció amb altres potencialitats que poden sorgir de la fisiologia cerebral ni tampoc amb la patologia que pot esdevenir, distorsionant aspectes i elements que formen part d’aquesta estructura nerviosa.
Parlar del cervell com un receptor de les «ones» de Déu, no implica que aquest òrgan sigui una espècie d’antena que en rebre aquests «senyals», la persona es convertís en una mena d’androide biònic actuant en conseqüència.
Precisament aquest receptor (de la persona) té autonomia. Una persona pot percebre-les en el seu cervell i en nom de la seva llibertat, assentir aquesta emissió. No obstant això, també és possible rebutjar-les o ser-hi «impermeable». La relació entre el cervell i les «ones» de Déu no pot establir-se com una equació matemàtica, sinó que es tracta d’una interacció summament complexa. Encara que Déu no és accessible als sentits, és accessible a través de les seves emissions. No obstant això, el coneixement que posseïm no és prou per comprendre com actua Déu, perquè a més, hi ha el misteri: hi ha accions divines que no tenen cap analogia vàlida amb les accions humanes. Però hi ha altres accions, si hem d’entendre d’algun mode a Déu, que sí que admeten analogies[24].
En qualsevol cas, Déu sempre té la iniciativa d’enviar les seves «ones» i la persona humana, en percebre-les en el seu cervell, pot acceptar-les o rebutjar-les. Per entendre millor aquest concepte es pot fer una analogia, que sempre serà didàctica i pedagògica, i mai explicarà detalladament aquesta relació entre Déu i la persona a través del cervell.
En anglès hi ha dos verbs que s’utilitzen per referir-se a l’acció de connexió: encendre: turn on i apagar: turn off. El cervell d’una persona pot estar encès per rebre les «ones» de Déu, és a dir, estar en “on” o pot estar apagat i per tant estar en “off”.
No és el propòsit d’aquest article analitzar i aprofundir sobre perquè algú pot tenir el cervell en “on” o en “off”. Depèn d’una sèrie de circumstàncies i aspectes com podrien ser l’educació, la cultura, la influència d’una postura ideològica, la formació rebuda, la pròpia voluntat, la conducta, etc. No obstant això, aquestes dues situacions no són estàtiques. Depenen, sobretot, d’una característica específicament humana: la llibertat.
Cal esmentar que els animals, particularment els grans mamífers, no tenen aquesta capacitat. El seu cervell no està configurat per rebre les «ones» de Déu. Per aquest motiu, entre altres, la diferència entre un animal i una persona humana, encara que existeixin elements comuns, ontològicament, és radicalment diferent.
Els fenòmens místics ordinaris, carismàtics i les experiències místiques extraordinàries són suscitats per les «ones» de Déu.
El més corrent és allò que és a l’abast de tots i per tant, les experiències ordinàries són les que més sovint esdevenen en les persones amb una vida normal.
Així les «ones» de Déu, percebudes en el cervell i assumides, poden il·luminar (intel·lectualment) la intel·ligència i poden donar un impuls a la voluntat per assentir aquelles revelacions que Déu ha fet a l’ésser humà a través de la història.
- Produeixen una tendència interior per parlar amb Déu esperant-ne una resposta en una relació d’amor.
- Poden suscitar l’amor i un anhel cap a Déu mateix.
- Capaciten la persona humana per percebre que la vida té un sentit.
PLASTICITAT CEREBRAL I CONVERSIÓ
Plasticitat cerebral
El cervell està contínuament sotmès a una remodelació plàstica. La plasticitat no és un estat ocasional del sistema nerviós, sinó l’estat de normalitat durant tota la vida.
S’han fet treballs que posen en relleu aquest fenomen funcional i anatòmic. Així, l’entrenament musical té les condicions necessàries per poder estudiar la plasticitat cerebral en els humans, ja que és una de les activitats de la vida diària més complexes i multimodals. La recerca llança informació summament rellevant de com el cervell humà està constantment reorganitzant-se quan s’enfronta a noves demandes o influències ambientals determinades. Les recerques descrites porten a donar compte de les diferències trobades entre músics i no-músics. Els músics tenen diferències estructurals i funcionals amb els subjectes no-músics degudes a l’entrenament intens portat al llarg de la vida[25].
Existeix una correlació biunívoca entre la conducta humana i la plasticitat cerebral. Les troballes actuals han conduït a un major enteniment sobre com ocorren els canvis tant en el funcionament cerebral com en el comportament[26].
Cal considerar que la conducta està determinada per molts components no visibles directament, fruit d’aprenentatges previs, moltes vegades no accessibles directament a la consciència.
El cervell, per tant, ha de tenir la capacitat de canviar de manera dinàmica en resposta a estímuls i demandes canviants.
Conversió
La conversió cristiana és un nou naixement. Una experiència mística dona lloc a una nova vida que comença, tot és transformat[27].
Una conversió, entre altres coses, entranya un canvi de comportament. Aquest canvi no necessàriament és sobtat, sinó que pot obeir a un procés més o menys llarg. Només Déu és el que converteix l’home. La conversió sempre és iniciada per una acció de les «ones» de Déu.
Depèn enterament de la iniciativa gratuïta de Déu. Sobrepassa les capacitats de la intel·ligència i les forces de la voluntat humana. Les «ones» de Déu són necessàries per suscitar i sostenir la col·laboració de la persona, perquè sense Ell no podem fer res. La lliure iniciativa de Déu exigeix la resposta lliure de l’ésser humà, és a dir, ha d’assumir les «ones» de Déu.
En un procés de conversió cristiana per amor a Déu, el cervell, que forma una unitat espiritual-neural, ha d’experimentar canvis i modificacions que tecnològicament són imperceptibles. No sembla absurd pensar que aquests canvis es produeixen d’alguna manera per l’acció de les «ones» en qüestió.
Per tant, encara que no és possible demostrar experimentalment aquest fenomen, no manca de fonament. L’acció de la les «ones» de Déu podria produir un procés de modulació a través de xarxes neuronals, seguida, probablement, de canvis estructurals més estables. Tot això promouria modificacions en l’organització cerebral i canvis en la conducta del convers. Les variacions plàstiques en tots els sistemes cerebrals variarien en funció de les diferències en els patrons de connexió existents i en els factors de control molecular i genètic que definirien l’abast, magnitud, estabilitat i cronometria de la neuroplasticitat.
——-
* Doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona. Especialista en Radiodiagnòstic i Neuroradiologia a l’Hospital de Bellvitge. L’Hospitalet. Graduat en Ciències Religioses per la Universitat de Navarra.
[1] J. MARtíN VELASCO, El fenómeno místico. Estudio comparado. Trotta, (2009).
[2] Sesé J. Mística. Diccionario de San Josemaría Escrivá de Balaguer. Editorial Monte Carmelo. (2014).
[3] A.Muntané, M.L. Moro, E. R. Moros. El cerebro. Lo neurológico y lo trascendental. EUNSA. (2008).
[4] Otto R. Lo santo, lo racional y lo irracional en la idea de Dios. Alianza Editorial, Madrid. (1996).
[5] A. Muntané, M. L. Moro, E. R. Moros. El cerebro. Lo neurológico y lo trascendental. EUNSA. (2008).
[6] Akira Ogata y Taihei Miyakawa. Religious experiences in epileptic patients with focus on ictus-related episodes. Psychiatry Clinical Neuroscience, 52 (1998), 321-325.
[7] La RMf és una tècnica de neuroimatge que detecta el consum d’oxigen d’una àrea cerebral determinada en activar-se per una acció o activitat mental.
[8] M. Beauregard, V. Paquette / Neuroscience Letters 405 (2006) 186–190.
[9] Schjoedt, U., Stødkilde-Jørgensen, H. W., Geertz A., and Roepstorff, A. (2009). Highly religious participants recruit areas of social cognition in personal prayer. SCAN. 4,199–207.
[10] Azari, N. P., Nickel Stoerig, J., et al. (2001): Neural Correlates of Religious Experience. European Journal Of Neuroscience 13.
[11] El PET és una altra modalitat de neuroimatge, que utiliza l’emissió de positrons, per obtenir imatges de l’activitat cerebral.
[12] Fox, K. C. R., Dixon, M. L., Christoff, K. (2016). Functional Neuroanatomy of Meditation: A Review and Meta-Analysis of 78 Functional Neuroimaging Investigations.Neurosci Biobehav Rev. 65, 208-28.
[13] Hoelzel, B.K., Ott, U., Hempel, H., Hackl, A., Wolf, K., Stark, R., Vaitl, D. (2007). Differential engagement of anterior cingulate and adjacent medial frontal cortex in adept Meditators and non-Meditators. Neurosci Lett. 421(1), 16-21.
[14] Newberg, A. B., Waldman, M. R. (2009). How God Changes Your Brain. Ballantine Books.
[15] Crescentini, C., Aglioti, S. M., Fabbro, F., & Urgesi, C. (2014). Virtual lesions of the inferior parietal cortex induce fast changes of implicit religiousness/spirituality. Cortex, 54, 1–15.
[16] M. Persinger. Neurophysiological basis of God beliefs, Praeger Publishiers, New York-Londres 1987.
[17] Hammer, D. H. (2004). The God gene. How faith is hardwired into our genes. Doubleday, Nueva York.
[18] F. J. Rubia, «Religión y cerebro», en F. Díez de Velasco y F. García Bazán (eds.), El estudio de la religión, Madrid, trotta. 2002.
[19] V. S. RAMACHANDRAN, Los laberintos del cerebro, Barcelona, La Liebre de Marzo, 2008.
[20] Grafman, J., Cristofori, I., Zhong, W., & Bulbulia, J. (2020). The Neural Basis of Religious Cognition. Current Directions in Psychological Science, 29(2), 126-133.
[21] Beauregard, M. y O’Leary, D. (2007).The Spiritual Brain: A neuroscientist’s case for the existence of the soul) 2024 a Amazon versió Kindle.
[22] Amadeu Muntané Sánchez. Enrique R. Moros Claramunt.¿La neurociencia puede explicar el funcionamiento global del cerebro? Cuadernos de Neuropsicología / Panamerican Journal of Neuropsychology 2020, Vol. 14 Núm. 1 103 – 111.
[23] Gonzalez, A. L. y Moros, E. (1991). Introducción, traducción y notas De Potentia Dei, cuestión 3 de Tomás de Aquino. Cuadernos de anuario filosófico.
[24] Moros, E. (2010). Sobre la acción divina en el mundo. Grupo Ciencia, Razón y Fe. Universidad de Navarra.
[25] Justel, N. y Diaz, V. (2012). Plasticidad cerebral: participación del entrenamiento musical. Suma Psicol. 19 (2).
[26] Kleim, J. & Jones, T. (2008). Principles of experience-dependent neural plasticity: Implications for rehabilitation after brain damage. Journal of Speech, Language, and Hearing Research. 51(S1), 225-239.
[27] Van Der Leeuw, G. (1970). La Religion dans son essence et ses manifestations. Phénoménologie de la religion, Paris: Payot , 517-518.