L’embrió humà és persona

Arguments en contra de la consideració del caràcter personal de l’embrió humà

En les primeres etapes de desenvolupament, els embrions humans i d’animals poden assemblar-se bastant. A primera vista, un embrió d’un porc o un cavall són similars a l’embrió humà. Això es deu al fet que, durant les fases inicials, tots els vertebrats comparteixen característiques comunes en el seu desenvolupament, com la presència d’esquerdes branquials i patrons de creixement. A mesura que l’embrió progressa i es desenvolupa, les diferències entre espècies es tornen més evidents, donant lloc a les propietats específiques de cadascuna d’elles.

Des d’un punt de vista biològic un embrió humà, igual que el dels animals, és un organisme que en les primeres etapes de desenvolupament és una “pluricel·lularitat” que prolifera, no de manera anàrquica com si fos un tumor maligne, sinó de forma programada i precisa mitjançant una activitat metabòlica determinada des de la fase unicel·lular.

Diferents autors exposen una sèrie de raons que remarquen el fet que l’embrió humà no pot considerar-se ni un individu humà, ni ser categoritzat com a persona en el moment de la concepció.

Un primer argument seria que el desenvolupament de l’embrió recapitula la història evolutiva i, per tant, l’embrió recorre durant el seu desenvolupament, les diverses etapes de les formes animals (per això hi ha similituds amb els embrions d’animals) abans que arribi a la seva aparença humana veritable.

Hi ha qui nega el caràcter individual de l’embrió humà al·ludint a la potencial existència de bessons monocigòtics la qual cosa, resultaria incompatible amb l’estatus d’individu. Argumenten que el bessonisme monocigòtic, que es produeix en dividir-se un embrió formant dos éssers on abans només n’hi havia un, es reestructuren com a individus diferents.

D’altra banda, s’al·ludeix al fet que l’embrió no podria ser considerat persona abans de la implantació en l’úter matern, ja que li faltarien elements bàsics per al seu desenvolupament, per tant, la unió de l’espermatozoide amb l’òvul per formar el zigot és condició necessària però no suficient per generar un ésser humà. Caldria una altra informació proveïda per la dona a través de la placenta.

Una altra hipòtesi és que l’embrió no pot ser persona fins que presenti les funcions o estructures necessàries per desenvolupar les qualitats distintives de l’ésser humà, com el pensament, la consciència o la racionalitat. Per consegüent, l’embrió no seria persona humana fins que hagi iniciat el desenvolupament el sistema nerviós i, per consegüent, totes les característiques que es consideren pròpies.

Genètica i embriologia

Enfront de les opinions anteriors, la genètica i l’embriologia avalen una sèrie de fets que són incontrovertibles i que des d’aquesta perspectiva no existeix cap inconvenient biològic per poder tipificar com a individu l’embrió humà des del moment de la concepció.

Un ADN propi

L’embrió humà posseeix un ADN diferent de l’ADN dels seus pares. Per tant, és un individu distint. L’ADN de la mare no és exactament el mateix que el de l’embrió. Encara que l’embrió hereta la meitat del seu ADN de la mare, també rep l’altra meitat del pare. Això significa que l’ADN de l’embrió és una combinació única de tots dos pares, amb les característiques que resulten d’aquesta unió i que li dona la seva singularitat única i irrepetible. Els seus cromosomes sexuals seran XX si és un embrió humà femení o XY si és un embrió humà masculí. Això és fàcilment demostrable mitjançant un cariotip o estudi genètic dels cromosomes.

El desenvolupament d’un òvul fecundat fins a ser un ésser humà adult, i no un cavall adult, depèn del genoma, és a dir de la informació genètica codificada en els cromosomes. Cal no oblidar que la informació genètica és d’una gran complexitat i el seu disseny està dirigit principalment a l’elaboració de les proteïnes indispensables per a la construcció dels teixits i òrgans i per a l’activitat metabòlica que comporta.

Encara que un ésser humà en estat embrionari sembli un ésser distint de l’estat adult, és el mateix individu pertanyent a l’espècie humana i no a una espècie animal, malgrat els canvis cel·lulars que puguin esdevenir. Això és així gràcies a la mateixa informació genètica existent en l’embrió i en l’adult, que en part actua efectivament o roman codificada.

Per tant “el programa” que defineix l’espècie biològica humana està codificat en el genoma com a informació genètica.

Conservació biològica de la identitat

Si apel·lem al Principi de la conservació biològica de la identitat, podem posar en relleu el següent:

Un embrió humà aquí i ara, ja tingui una cèl·lula o estigui en un estat pluricel·lular, serà el mateix ésser viu de l’espècie humana quan arribi a la fase adulta.
Això és així perquè és un ser individual amb el seu propi ADN. L’essencial en el zigot és que es tracta d’un ésser que manté invariable la seva unitat dinàmica. El que constitueix en biologia a un individu no és la impossibilitat de divisió, sinó l’organització de la seva estructura. Per tant, el bessonatge no és un argument en contra de la individualitat de l’embrió. Per poder parlar d’individualitat, no cal que l’organisme no pugui escindir-se en fragments viables. N’hi ha prou que aquest organisme hagi presentat una certa sistematització de parts abans de la fragmentació i que aquesta mateixa sistematització tendeixi a reproduir-se en els fragments, una vegada aïllats. Cal tenir en compte que l’ADN dels bessons monocigòtics és pràcticament igual en un 99,9%.
L’embrió transita de manera contínua, gradual i coordinada, en condicions favorables, per la instrucció de la informació genètica que comença amb la fusió de les membranes dels gàmetes masculí i femení dels seus pares.
La informació genètica codificada no varia amb la divisió cel·lular.
La fecundació marca l’inici de tot zigot. El que abans existeix és el material biològic que possibilita la constitució d’un ésser humà. El zigot posseeix el nucli intern que el fa pertànyer a l’espècie humana.

Aportació de l’obstetrícia

L’obstetrícia és la part de la medicina que estudia la gestació. Des d’aquesta perspectiva, s’evidencia clarament que l’embrió humà en el claustre matern no forma part de la mare. No és cap òrgan de la mare, ni és necessari per a la vida de la mare. És un ésser únic, i diferent d’ella. No obstant això, necessita de l’úter de la mare pera créixer, és a dir, és un ésser distint però que necessita d’“un altre” per al seu avanç i progrés. La mare exerceix l’acte de lliurament més sublim cap a un altre ésser diferent d’ella mateixa que és el seu propi fill. Evidentment, els animals també ho fan, no obstant això, ells només es regeixen per un instint inscrit en la seva naturalesa mentre que, una mare humana pot decidir, mitjançant la seva voluntat, interrompre una gestació al·ludint a múltiples causes que no és el propòsit analitzar en aquest article.

Ser persona no depèn, parlant de manera absoluta, del genoma, ni de la configuració i formació encefàlica, ni de la consciència ni de poder sentir. Depèn del que fa que un embrió sigui real i existent, és a dir, del seu propi ser que és la perfecció més radical i constitucional. No és el mateix ser que no ser. L’embrió humà com ser real s’expressa d’una forma concreta i específica en el mode de ser, és a dir, en la seva naturalesa ontològica.

Si el concepte de persona es referís a poder pensar o sentir, ens trobaríem amb el problema que qualsevol ésser humà seria persona només de manera intermitent, la qual cosa és absurda, ja que l’activitat racional i volitiva és necessàriament discontínua. Si s’identifiqués la persona amb una activitat intermitent quedaria fragmentada.

Tampoc es pot atribuir per ser persona la presència de consciència sensible. És evident que quan es dorm es perd la consciència i resultaria totalment inconcebible que durant el somni es deixés de ser persona.

Per consegüent, cal posar en relleu que l’ésser i l’obrar es troben en plans distints. Fins i tot si alguna cosa o algú no obrés o actués, com seria propi dels éssers de la seva naturalesa, no deixaria per això de ser el que és. En tal sentit, l’embrió humà és el ser real que té una naturalesa o mode de ser en si mateix racional. Té la capacitat potencial de realitzar actes de la raó i no deixa de ser persona pel fet d’estar en el període de gestació.

Per tant, les premisses científiques de la genètica i de l’embriologia no estan en contradicció amb l’afirmació que l’embrió humà és persona.

Per tant, si un embrió humà es compara amb un embrió d’un gos, semblen el mateix, però no ho són perquè el seu ser i el seu mode de ser o naturalesa són distints: l’embrió humà té la capacitat de raciocini i l’embrió del gos no.

Conclusions

L’embrió humà és un ésser únic i irrepetible des que ocorre la fusió dels gàmetes. No pot ser considerat un simple conjunt de cèl·lules, ni com una “cosa”, disponible per a fins científics o comercials; és sense cap dubte un individu de l’espècie humana i li és inherent el dret a la vida, com el primer i fonamental.
Ser persona no es redueix a determinats aspectes de l’ésser humà. No ha de confondre’s la persona amb les seves propietats, sinó que està per sobre d’elles. L’embrió humà és persona i precisament perquè ho és, podrà adquirir les qualitats pròpies de l’ésser humà adult.
L’embrió humà posseeix dignitat de persona i per això mereix respecte a la seva dignitat com a tal, des del moment de la seva concepció. És “algú” i no “alguna cosa”.
L’argument de continuïtat i d’unitat biològica entre zigot, mòrula, embrió, fetus, nounat, nen, jove i ancià, posa de manifest que la corporalitat de l’ésser humà es va expressant de diverses maneres i que, malgrat els canvis biològics que va presentant pel seu desenvolupament, la seva estructura ontològica, és a dir, el ser continua a través del canvi per continuar existint com a persona.

Bibiografia

Antoine Suarez. L’embrió humà és una persona. Una prova. Cuadernos de Bioética; 2002/1a, 2a, 3a: 19-38.

Álvaro Olivo Yépez, Pascual Linares Márquez, Ana Isabel Suárez Guerrero, Ana María Aguirre Guzmán. Estatuto ontológico del embrión humano como persona. Una perspectiva desde la investigación biológica en América Latina. Acta Bioethica 22 (2); 2016: 195-202.

Berckmann i Ling. Obstetricia y ginecología. Wolters Kluwer. 2019: 121-151.

Elias Bermeo Antury. La persona es estado embrionario. Una propuesta al debate sobre el estatuto antropológico del embrión humano desde el personalismo integral. Metafísica y persona. Filosofía, conocimiento y vida 14 (27); 2022: 75-92.

German Reig & Miguel L. Concha. Impronta Genómica y Desarrollo Embrionario. International Journal of Morphology 30(4); 2012: 1453-1457.

Leopoldo Prieto López. El hombre y el animal: Nuevas fronteras de la antropología. BAC. 2008: 41-113.

Losada, Agustín: El embrión es una persona. V Jornadas de la Asociación Española de Personalismo. Madrid, Universitat San Pablo- CEU, 13-14 febrer 2009.

Pierce. Fundamentos de genética. Conceptos y relaciones. Editorial Mèdica Panamericana S. a. 2022: 576.

Spaemann. R. Personas. Acerca de la distinción entre “algo” y “alguien”, Pamplona: Eunsa, 2000.

______

* Especialista en radiodiagnòstic, neuroradiologia i en tractament intervencionista del dolor mitjançant Alta Tecnologia (TAC)