Filla, germana, mare, separada, casada per 2a vegada, vídua, àvia, amiga. La segona de 9 germans.
Estudis en el Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià
De la generació del maig del 68 francès. Filòloga. Professora jubilada de la Pública. Al peu del canó amb els joves; molta aula. Molta guerra.
Soc una motivada, una inquieta i molt impulsiva, que amb la PARAULA exulto, no ho puc evitar. No sé cantar, ni cosir, ni cuinar encara que sé llegir i escoltar.
“Escolta Israel, (escolta Loles) El Senyor el teu Déu és l’únic Senyor. L’estimaràs amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Les paraules que et dono grava-les en el teu cor, transmet-les i repeteix-les…” (Dt. 6 4-8)
Exulto!!! La Paraula és la meva vida, la meva llum, la meva fe, la meva esperança; em dona seguretat i fortalesa. I les tenebres que omplen el meu cor: angoixes, pors, tristeses, morts queden, gràcies a ella, tamisades i il·luminades.
Quan era molt, molt petita, estava angoixada per on era abans de néixer. La meva mare, al final, un dia, farta de mi perquè era una pesada insistint, va tenir una santa inspiració de l’Esperit Sant i em va contestar:
Loles, eres en la ment de Déu! Em vaig tranquil·litzar i vaig tenir la pau i la seguretat de dependre totalment de Déu. No era un ser perdut en la immensitat de l’univers, era algú en el si de Déu Pare. Mai podré agrair a la meva mare la seva resposta tan plena de l’Esperit. Jesús ja no em va deixar anar del palmell de la mà.
“Ell m’amaga al seu costat en dies de desgràcia; m’encobreix al recer de casa seva”. Exactament com diu el salm 26.
Als 18 anys vaig començar la Universitat. Era l’any 1968 (Beatles, Bob Dylan, l’Índia, religions d’Orient, prohibit prohibir, fes l’amor i no la guerra, etc.)
El meu perfil és típic i fàcil d’explicar: soc de la generació revolucionària del 68. Estàvem emprenyats amb tot. La veritat era que vivíem en un món molt encotillat i hipòcrita. Va ser una època molt intensa, molt divertida, però molt dura. Segons com, vam passar una guerra. Vam trencar amb tot i això va tenir conseqüències, sobretot en la família i en la fe. Teníem ideals de llibertat, coherència, sinceritat, compromís, radicalitat, veritat etc. i com ja se sap tot va acabar en un estrepitós fracàs i amb conseqüències molt greus: vam obrir el camí al relativisme, al nihilisme, al marxisme, a l’utilitarisme, a l’hedonisme… a les separacions matrimonials, a l’avortament, les drogues, al sexe fàcil, i el més important; ens vam apartar de Déu i no vam transmetre la fe als fills. Tots hippies o marxistes.
Tinc una cosa clara: em sento culpable i responsable del mal que la meva generació ha provocat. I ho escric amb totes les lletres: culpable. No vull defugir les meves responsabilitats i no busco justificacions.
Demano a Déu que em concedeixi reparar el mal que vam fer. Jesús al Gòlgota va reparar tot el mal, i ens va perdonar perquè no sabíem el que fèiem… Però, de veritat, no ho sabíem? que irresponsables que érem. Misericòrdia Senyor, misericòrdia.
Demano perdó als meus fills, als meus pares per haver-los fet patir tant. Als qui tenen pares separats i als fills dels meus amics i coneguts que han patit les conseqüències dels actes dels seus pares.
Demano perdó perquè les ideologies marxistes, freudianes i hippies més que alliberar-nos ens van esclavitzar i vam caure en veritables guetos o en una espècie de pseudosectes en les quals la ideologia i pertànyer al grup eren inqüestionables.
Demano perdó per la frivolitat i superficialitat en què es van convertir les nostres vides quan el que preteníem era la coherència, la sinceritat i la bondat i es va acabar en nits d’alcohol, sexe i drogues perquè es pretenia trencar tabús per canviar-ho tot.
Demano perdó per ser dels primers a prendre anticonceptius, a creure que el sexe havia de ser lliure i obert, a creure que tothom és bo, que tot és justificable.
Demano perdó pels sacerdots que van perdre completament el nord i encara van complicar més les coses.
Demano perdó pels pares i mares que es van rebaixar i es van apuntar al carro de les ideologies modernes i progres dels seus fills.
Demano perdó per l’educació laxa i permissiva que es donava als fills.
I sobretot, demano perdó perquè la meva generació va trencar conscientment la transmissió de la fe. La majoria de fills dels meus amics de joventut no són cristians; fins i n’hi ha que han volgut apostatar. Això és el que em fa mal més i del que em sento més culpable. Els hem deixat orfes.
Encara hi ha gent que pensa que va ser una època fantàstica. Per a mi, és desolador. Vam obrir la capsa de Pandora perquè el món de la família s’esfondrés. És notori el canvi que hi ha hagut: homosexualitat, gènere, fills subrogats, transhumanisme… avui dia tot és possible.
És clar que els de la meva generació vam anar d’un extrem a un altre i vam perdre tot referent moral. És a dir: la rectitud de consciència. Vam fer nostra la cultura del “no n’hi ha per tant” que es va traduir en un laxisme total:
Els sagraments, el matrimoni, la confessió i l’Eucaristia havien perdut el seu sentit. Casar-se, separar-se i viure en parella o anar a combregar sense estar en gràcia (que ja no sabíem el que volia dir) i sense confessar-se (Déu és bo i ja ho sap) no era problema.
Amb dos amics ja vèiem que allò no anava bé i ens vam començar a apartar. La recerca de la veritat ens cremava i inquietava. Què estàvem fent? On eren els nostres ideals?
Un fet que em va tocar va ser l’accident d’avió dels joves esportistes xilens (just la pel·li que han estrenat ara). Trobàvem lògic que s’alimentessin dels seus companys. Pur utilitarisme. Però un senyor gran, catòlic, em va dir: calia posar-se a caminar de seguida i no esperar; i per això es van salvar.
No enteníem que el fi no justifica els mitjans.
Vaig començar un llarg camí de cerca de la veritat, una època de formació i combat; moltíssimes lectures, sofriments i penalitats però estava viva!!!
Vaig iniciar grans lectures: clàssics grecs, llatins, medievals, literatura realista, romàntica, poesia, història etc. M’ho vaig empassar tot i em va fer un bé tremend perquè anava descobrint la presència de Déu en la vida, en la història. Déu es va valer de la meva inquietud intel·lectual perquè iniciés un camí cap a Ell. Vaig conèixer la humanitat perduda des de sempre buscant desesperadament el desig infinit de l’infinit i fent-se les preguntes que ens fem tots: d’on venim? A on anem? Quin sentit té la meva vida? Qui soc? Què és la mort? Qui és Déu? On és?
I al final, el gran llibre i el gran redescobriment: la Bíblia.
Malgrat la meva cerca de la veritat no tenia pau. No obstant això, una altra vegada, unes lectures em van començar a obrir els ulls. Santa Teresa d’Àvila em va ensenyar que la relació personal amb el Senyor Jesús és real; Sant Ignasi que el Senyor és la nostra roca; Sant Agustí que Déu està en el fons més pregon del meu cor; i repescava a Santa Teresina que em deia que el Senyor és el meu descans, el meu consol, el meu refugi, la meva fortalesa i que només havia de deixar-lo fer. Charles de Foucauld em mostrava l’abandó total en Jesús i finalment, el Papa Ratzinger ens va obrir una fe racional.
Arran d’una crisi que vaig passar per esgotament vaig experimentar una profunda commoció en l’ànima que va arribar de la mà invisible de Déu i de la Mare de Déu de Lorda. Vaig trobar Jesús, Déu, Gran, Poderós i Misericordiós en una capella amb el Santíssim exposat. Una trobada única: “La meva hora desena”. El més bonic és que la forma d’aquesta capella està inspirada en la tenda de la Trobada on Moisès es trobava amb Jahvé i parlaven tots dos com a amics cara a cara. La tenda es va omplir de la glòria del Senyor i Moisès o, jo en aquest cas, vam gaudir de l’amor de Jahvé. Història que em toca profundament i que em fascina.
Així, després d’un llarg recorregut personal de cerca, la Mare em va portar al Fill i va entrar en el meu cor.
“Convertiré el vostre cor de pedra en un de carn” com diu Ezequiel. Ho vaig experimentar. És cert. El cor de pedra se’m va fondre. D’una conversió racional vaig passar a la conversió del cor.
Tanco el cercle: ja no soc en la ment de Déu. Soc en el cor de Déu. La llum que dissipa les tenebres.
Glòria a Déu.